dissabte, 25 de novembre del 2017

Quan actituds, gests i paraules no valen


Jana ataülla el viure que l'envolta
Sí, estimats lectors, indignació. 

Un company i bon amic m'enviava un enllaç abans-d'ahir per fer lectura. A l'endemà en uns minuts lliures que tenia li vaig fer una ullada mentre el meu cervell no podia creure's allò que movia els meus llavis.

To no val, és ben cert, i cal establir uns límits professionals però sobretot ètics en les relacions humanes.

L'article que no us el vaig a enllaçar, però sí deixar-vos el títol "La mística vida de Fray Junqueras" de l'escriptor i periodista Rubén Amón em treia de polleguera.

Intente, en aquesta petita vida que m'ha estat regalada, passar quasi desapercebut, alhora que no crec en això de "Si vis pacem, para bellum" Si vols la pau, prepara't per a la guerra. Però és clar que tot té uns límits. I darrerament s'estan sobrepassant i, amb escreix, tots aquests límits d'higiene intel·lectual, de bones formes i de pacifisme vital.

Llegia el text d'Amón i no m'ho podia creure.

- No es tractava d'un petit discurs per tal de ser analitzat lingüísticament i semàntica. 
- Tampoc no era un text  per tal de manifestar el virtuosisme estilístic, en cas d'haver-ne.
- No era un text tampoc que fera palès quotes altíssimes de la llibertat individual de l'escriptor a l'hora de fer tria d'allò que elegeix. 

El meu cabet no parava de fer-li voltes, -potser massa- per tal de localitzar una excusa per tal de justificar-lo; però impossible, de cap manera se'm presentava.

La Alta però devaluada Declaració dels Drets humans afirma que cap persona d'aquest planeta pot ser menyspreada, catalogada o assenyalada despectivament amb o sense violència explícita per motius ideològics, polítics i religiosos, entre d'altres consideracions.

Doncs, em trobava davant d'una argumentació, la de l'article, on es ridiculitzava i feia ús d'una metàfora feridora i religiosa envers la persona d'Oriol Junqueras.

Independentment que sigues nacionalista o no, independentment que sigues separatista/independentista o no (fixeu-vos en l'ús de certs mots als mitjans audiovisuals), independentment que combregues o no amb la filosofia política de Junqueres o no, en una societat sana èticament parlant i democràtica, no podem permetre manifestacions amb aquesta burleta feta pel periodista.

Què haurà volgut fer-se el graciós? Fatal, em deia.
Què haurà carregat d'artilleria subtil per tal d'agradar els seus caps del periòdic El País? Deplorable.
Què haurà volgut deixar ratlles fetes per manifestar la creativitat periodística davant dels col·legues d'ofici?  Desgraciat.

Si senyores i senyors, les paraules que emprem, ja fotografien i identifiquen els nostres temors, la nostra condició personal i el grau d'evolució moral on ens situem en aquest univers de càndids i/o depredadors.

Massa vegades, la mediocritat en la qual naveguem en distints àmbits (economia, política, relacions humanes i llibertats socials) justifica que "Tot és vàlid" quan sabem que això és una fal·làcia típica d'impresentables menors que, de cap manera, podem recolzar.  




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 2 de novembre del 2017

Sota les banderes

Des de fa 33 anys, cada dia entra i ix sota unes banderes que no han pogut amortir la profunda solitud amb què mira la vida.

Ha vist colors, ha tenyit roba amorosa i freda amb paraules, ha cosit tota mena de patrons de l'existència per tal de veure que tot està per fer, que no res ha canviat des que els estels li enlluernaven la pell jove.
La seua fe ha anat empetitint-se alhora que perdia tots els capil·lars dels ulls i  s'omplia d'un gran silenci i harmonia.

Al treball, ara entra i ix de puntetes, amb coixinets al cor: se'l veu vagarejar, vaporós, quasi intangible per a tothom, transparent com la llum que permet tota visió, però alhora resta invisible. Trau papers i els penja al suro dels dies, els recupera en la seua immobilitat. Escolta tot allò que es pronuncia a una distància educada, però no invasiva. Repassa lliçons amb el vent dels dits: - "Tot està bé", es diu.

Un tall d'acer separa el vellut d'un kiwi, a l'endemà una poma, també raïm, els fa seus.

No alça el cap pels corredors, viu paral·lel en universos de paraules interiors i cada cert temps beu aigua sense acaronar la màquina que la refreda. De casa s'ho duu tot; també aquell somriure blanc que diposita entre els crits d'unes personetes que sense ser arbres desconeixen la frondositat dels boscos que seran.

Ix de nou sota les banderes netes i lluentes; onegen, però no les veu: camí de casa, conformat, se n'adona que per la seua sang navega un lleu record d'allò que en altres temps era pluja.

Un dia més enyora aquells cels de tempesta, de foscúria intensa:
- Què en creixerà?
Sí, camí de casa cels inexistents.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir