dijous, 24 d’agost de 2017

Independència i Raó

El silenci de Jana

Sí, ja ho sé, tens tota la raó. Tanmateix, no és el cas que haja oblidat el significat d' aquesta darrera afirmació, no.
De fet, jo ja no vull tindre'n cap, de raó, és clar. I perdona'm la redundància.

Vivim en una societat de persones intel·lectualment sàvies (no es tracta d'escarni, ni d'una collonada); ara tothom diu, parla, bela o lladra. I ningú s'atura  a pensar abans d'obrir la boca. Tothom té dret a córrer els fonemes devaluats en una cursa feixuga per arribar primer, per tal de dir la seua, de fer-se notar, de fer present la catedral del seu EGO en aquesta Babel audiovisual, tòxica, farcida de misèria, gangrena i podridura. També hi ha flors als abocadors, és ben cert.

Oh bell, honest, humil i impecable silenci, tingues una mica de pietat envers nosaltres!

Tots tenim les nostres raons, però això mateix no vol dir que totes tinguen un sistema de falques immòbils, igual d'importants i necessàries. Movem les canyes avant, cap enrere, en molts sentits, i de vegades, si ens convé.

Tenim parcel·les petites de raons, justes i íntimament nostres per subjectives. Poden haver raons també objectives.

Però i si escoltàrem els Altres?
I si no prejutjàrem a qui ens parla honestament?
I si qui se'ns adreça és sincer, presenta el cor, de bat a bat, descobert?

NO, ens diem que això no pot ser. Què voldrà ara aquests?

El valor de la Llibertat és sagrat.
El valor del pensament racional i la seua manifestació, també.

Em pregunte el per què d'aquest sagnat en la convivència quotidiana.  Observem com mor la criatura de la societat, però estem glaçats, aturats davant del ruïnós panorama.

Jo vull ser independent, a veure qui no!
Sí. Però que ho vulga no vol dir que sempre ho puga ser. Si arribats ací, penses malament o prejutges aquest raonament meu, potser t'equivoques: m'has fet un tret verbal, de pensament que és el mateix. Mira si agonitze al teu costat. 
Duc mesos i mesos en què volia escriure't aquestes poques lletres, però fins ara romania en silenci alhora que llegia i escoltava a tothom. T'he de dir que no mai renunciaré a la meua llibertat.

T'explique amb transparència.

Sí, jo vull ser independent, perquè també vull la teua independència. Sí, i per sobre de tot, perquè aquesta independència meua va lligada a un sentiment que anomene Amor i Justícia. La nostra relació esdevindrà igual,  si tinc cura i preocupació d'allò que, de tan íntim en tu,  t'identifica i realitza humanament i social. Si t'estime, no voldré mai posseir-te, ni dirigir-te, ni permetre't tal o qual cosa; si t'estime no hi haurà amos, ni esclaus, ni sobirans, ni subordinats, la nostra relació no resultarà d'una anomia, ni d'un convuls contracte, fred, interessat on als plats de la balança  col·loquem guanys en una banda, i, a l'altra, obligacions i deures.

Una independència, siga aquesta personal o social, està abocada al fracàs si tan sols és el resultat d'unes tristes equacions interessades, d'un càlcul allunyat del cor i on s'ignoren poètiques i respectables emocions. Així no hi ha res a fer. Les lleis no fan els individus, ni les societats. Les lleis haurien no tan sols d'obligar raonablement, sinó també orientar, recolzar, i sempre ajudar i millorar-nos. No podem manar-li a qualsevol persona ser independent, de la mateixa forma que no podem manar-li que siga trist o que aprenga amb obligatorietat un idioma. Val, ho podem fer, però la consecució final pot resultar molt desagradable i allunyada del projecte inicial i legal.

Mentre la Independència estiga arrelada a una qüestió de Poder (ho comentava Pierre Clastres al seu article, "La qüestió del Poder a les societats primitives") , com si fóra un joc d'infants o d'adults on plana la crueltat, l'engany, o l'enveja, no avançarem res. O millor, farem un pas endavant i dos cap enrere. Observem la realitat nostra més propera.

Ja saps, no vull tindre raó en tot el que t'he exposat. Ni vull quedar bé, ni em preocupa allò que pensaràs de tot el que t'he manifestat, ni vull acostar-me més a la banda d'uns per negar els altres, siga perquè aquests són, o bé, conservadors, o bé, més progressistes. La meua intel·ligència és curta, finita: necessita de la teua per millorar; no oblides que també somia i intenta les més òptimes solucions. Visc la meua vida, com si fóra cada dia el darrer de la meua llibertat, per la qual cosa lluitaré sempre per la teua, lector, també poble.

La independència i la raó exigeixen una relació de correspondència íntima, de diàleg absolut, transparent, bidireccional.

És duta a terme en la nostra actual Realitat?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

2 comentaris:

Oliva ha dit...

RECORDEU..."JO SOC LLIURE PENSO LO QUE VUI"...REFEM EL CAMI?...LLIBERTAT INDIVIDUAL,SENSA LLIBERTAT COLECTIVA...ON ANEM?.

Príncep de les milotxes ha dit...

Una i l'altra sempre han d'anar de la mà. No cap individu és tan esplèndid per creure's el centre de l'univers. Però cal dialogar i és ací on es produeix el problema: no hi ha diàleg sincer entre els interlocutors o s'utilitza el xantatge i la coacció per una banda i això és immoral.
l'ètica sempre està per damunt de la legalitat.