dilluns, 18 de setembre de 2017

LEVIATAN

LEVIATAN

Nosaltres no li van demanar opinió a José Luís Rodríguez Zapatero quan reformà la Constitució de 2011 per tal de pagar el deute públic i cercar l'estabilitat dels pressuposts.

El president i Rajoy votaren i pactaren sense demanar opinió als ciutadans: una mesura "podríem dir adequada?", però amb una olor neoliberal amb aromes a Solchaga-Boyer decantant-se cap a la dreta ideològica i cap a un economicisme de facultat: teorització front a solucions pràctiques de la problemàtica real de la ciutadania.

Ara mana la dreta recalcitrant i podrida de corrupció, ensinistradora d'opinions (mitjans de comunicació) i amb ideòlegs "cutres" i infantiloides-venjatius.

Quina colla d'impresentables i de pseudo-intel·lectuals presumptuosos, bufanúvols hem de suportar, Déu meu!

Ara l'Estat és un Leviatan que mou braços i mecanismes adients per impossibilitar la veu de ciutadans, una simple consulta, l'exercici de la pròpia llibertat. Opinar, expressar-se, falta poc per esdevenir un delicte: aquest monstre condemna el pensament i empra tots els mitjans al seu abast per exercir una coerció i repressió sobre persones i també institucions democràtiques que tan sols volen saber si hi ha opcions per a la independència.
La dreta espanyola no ha sabut estar a l'altura de les circumstàncies, l'esquerra light de Sánchez nada i guarda la roba, necessita temps i altres considerats més a l'esquerra no diuen amb veu clara i forta allò què pensen: por al redit perdut en properes eleccions.

Espanya convertida pels governants en un Leviatan que engega i executa lleis de conveniència (també convencionals) i com afirmava Protàgores el filòsof sofista que cal rebutjar si no fan ser més lliures els ciutadans.
Ara el govern espanyol afirma que qui no pensa com ell, és enemic mortal del poble: fal·làcies a dojo.

Quina merda de país ens han llaurat aquesta colla d'adlàters governants?
Quant haurem d'aguantar, Jana?
Cap a on, quins horitzons ens caldrà mirar? 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 24 d’agost de 2017

Independència i Raó

El silenci de Jana

Sí, ja ho sé, tens tota la raó. Tanmateix, no és el cas que haja oblidat el significat d' aquesta darrera afirmació, no.
De fet, jo ja no vull tindre'n cap, de raó, és clar. I perdona'm la redundància.

Vivim en una societat de persones intel·lectualment sàvies (no es tracta d'escarni, ni d'una collonada); ara tothom diu, parla, bela o lladra. I ningú s'atura  a pensar abans d'obrir la boca. Tothom té dret a córrer els fonemes devaluats en una cursa feixuga per arribar primer, per tal de dir la seua, de fer-se notar, de fer present la catedral del seu EGO en aquesta Babel audiovisual, tòxica, farcida de misèria, gangrena i podridura. També hi ha flors als abocadors, és ben cert.

Oh bell, honest, humil i impecable silenci, tingues una mica de pietat envers nosaltres!

Tots tenim les nostres raons, però això mateix no vol dir que totes tinguen un sistema de falques immòbils, igual d'importants i necessàries. Movem les canyes avant, cap enrere, en molts sentits, i de vegades, si ens convé.

Tenim parcel·les petites de raons, justes i íntimament nostres per subjectives. Poden haver raons també objectives.

Però i si escoltàrem els Altres?
I si no prejutjàrem a qui ens parla honestament?
I si qui se'ns adreça és sincer, presenta el cor, de bat a bat, descobert?

NO, ens diem que això no pot ser. Què voldrà ara aquests?

El valor de la Llibertat és sagrat.
El valor del pensament racional i la seua manifestació, també.

Em pregunte el per què d'aquest sagnat en la convivència quotidiana.  Observem com mor la criatura de la societat, però estem glaçats, aturats davant del ruïnós panorama.

Jo vull ser independent, a veure qui no!
Sí. Però que ho vulga no vol dir que sempre ho puga ser. Si arribats ací, penses malament o prejutges aquest raonament meu, potser t'equivoques: m'has fet un tret verbal, de pensament que és el mateix. Mira si agonitze al teu costat. 
Duc mesos i mesos en què volia escriure't aquestes poques lletres, però fins ara romania en silenci alhora que llegia i escoltava a tothom. T'he de dir que no mai renunciaré a la meua llibertat.

T'explique amb transparència.

Sí, jo vull ser independent, perquè també vull la teua independència. Sí, i per sobre de tot, perquè aquesta independència meua va lligada a un sentiment que anomene Amor i Justícia. La nostra relació esdevindrà igual,  si tinc cura i preocupació d'allò que, de tan íntim en tu,  t'identifica i realitza humanament i social. Si t'estime, no voldré mai posseir-te, ni dirigir-te, ni permetre't tal o qual cosa; si t'estime no hi haurà amos, ni esclaus, ni sobirans, ni subordinats, la nostra relació no resultarà d'una anomia, ni d'un convuls contracte, fred, interessat on als plats de la balança  col·loquem guanys en una banda, i, a l'altra, obligacions i deures.

Una independència, siga aquesta personal o social, està abocada al fracàs si tan sols és el resultat d'unes tristes equacions interessades, d'un càlcul allunyat del cor i on s'ignoren poètiques i respectables emocions. Així no hi ha res a fer. Les lleis no fan els individus, ni les societats. Les lleis haurien no tan sols d'obligar raonablement, sinó també orientar, recolzar, i sempre ajudar i millorar-nos. No podem manar-li a qualsevol persona ser independent, de la mateixa forma que no podem manar-li que siga trist o que aprenga amb obligatorietat un idioma. Val, ho podem fer, però la consecució final pot resultar molt desagradable i allunyada del projecte inicial i legal.

Mentre la Independència estiga arrelada a una qüestió de Poder (ho comentava Pierre Clastres al seu article, "La qüestió del Poder a les societats primitives") , com si fóra un joc d'infants o d'adults on plana la crueltat, l'engany, o l'enveja, no avançarem res. O millor, farem un pas endavant i dos cap enrere. Observem la realitat nostra més propera.

Ja saps, no vull tindre raó en tot el que t'he exposat. Ni vull quedar bé, ni em preocupa allò que pensaràs de tot el que t'he manifestat, ni vull acostar-me més a la banda d'uns per negar els altres, siga perquè aquests són, o bé, conservadors, o bé, més progressistes. La meua intel·ligència és curta, finita: necessita de la teua per millorar; no oblides que també somia i intenta les més òptimes solucions. Visc la meua vida, com si fóra cada dia el darrer de la meua llibertat, per la qual cosa lluitaré sempre per la teua, lector, també poble.

La independència i la raó exigeixen una relació de correspondència íntima, de diàleg absolut, transparent, bidireccional.

És duta a terme en la nostra actual Realitat?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 13 d’agost de 2017

BASQUEIG, 3



Jana es mou d'una banda a l'altra del terrat, neguitosa, udolant quasi plorant la propera destinació de l'únic animal en perill que troba.

L'animal té el cul ple d'excrement sec, amb la peülla grata la sorra falsa, car a sota no beurà la set d'aigua i molt més greu encara, la de la llibertat absoluta.

Ell no ho sap, quasi gosaria dir que intueix l'esdeveniment sense escapatòria de la seua mort.

Jana inquieta des del terrat, gemega, plora.

Altres animals, rere els ferros fan onomatopeies, manifesten la seua racionalitat primària. Fan lleis i les acoblen per tal de justificar les seues conductes fastigoses. M'emprenyen aquests legisladors de palla.

M'avergonyisc de l'espectacle i vull dir-ho.
Sembla que tothom té dret a lladrar.
Amb Jana, jo també lladre, d'una altra forma.

Un pasdoble ranci sona de fons.

Vergonya d'evolució. Tinc ois, basquege.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

BASQUEIG, 2

Hieràtica, Jana fila un gat.
I la cosa ve de lluny.

Segons els meus dossiers telemàtics (en faig còpia de seguretat), una poeta de prou vida a la xarxa fou interpel·lada a les acaballes del 2014  pel meu esperit cínic (caní, tot parlant etimològicament), perquè em fera arribar alguns dels seus  llibres, car tenia el gust i voluntad de llegir-los.
Li vaig pregar que si no li feia res me'ls passara en format digital per la facilitat, rapidesa i asèpsia informàtica (qui no té -avui en dia-els seus llibres en fitxers .txt?)

A hores d'ara deu haver-se-li oblidat: el temps, els treballs. Potser, també la meua creença innocent i confiada perquè ho fera s'ha diluït.

També us puc parlar d'un altre protagonista poeta, farà un parell de mesos... Un cas semblant. Li vaig demanar que em passara un estrany llibre la curiositat pel qual em va sobtar. Ja tenia uns quants anys i em digué que ho faria. Jo aguarde i cada capvespre regue la meua petita esperança.

Podria posar 10, 20 noms de POETES GRANS, DE GRATACELS PER AMUNT ( ja sabeu això de les classificacions), donat el cas que li l'hagueren demanat, haurien perdut el cul en presentar-li el cadàver remasteritzat digitalment.

Qui li pot fer cas a una bellíssima gossa que veu amb el nas la intimitat de certes ànimes humanes?

No ningú.

Així doncs, potser ja no demanaré res més a cap altre poeta.

He de dir que algunes poques persones em fan arribar les seues exsudacions sense que òbriga la boca. Hi ha algunes, valuoses, com allò que escriuen.

Aviat, us regalaré el meu darrer. Ha romàs 18 mesos en mode d'espera. Ara vol la llum.

Mentrimentres, basquege.

 EL PRIMER BASQUEIG 



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 17 de juliol de 2017

Darrer capvespre


Aquesta és la música que m'ha dut al text...
 


                                                     A Jana G. d'Espadà que serva la imaginació i els meus somnis.


El capvespre lluïa un sol que incendiava la serralada.

Havia anat, com era el seu costum, a soltar la bassa per tal de regar les hortalisses que havia plantat minuts abans: pebreres, tomateres, cols arrissades, bajoqueres, carabasseres i cebes tendres.
Havia fet calor, però l'aigua estava fresca i la gossa passejava amunt i avall per la vora d'aquell tancat. El llimac ho feia tot més relliscós. Tancava el mecanisme de la bassa i els seus braços dibuixaven circumferències infinites. Per la boca de reg minvava el líquid, quasi eixien almoines que, trencant-se a contrallum, dibuixaven un arc de Sant Martí.

Jana isqué tan ràpida que la corda s'enganxà amb la reixa metàl•lica. Ell entropessà i caigué sobre aqueixa estructura que tot afonant-se foradà la seua samarreta. La gossa, la reixa i ell sota l'aigua.
Tan sols pogué soltar-la i amb lladrucs cridà l'atenció d'uns excursionistes.

Sota l'agua cristal•lina semblava adormit. Tots els esforços havien estat en va; no pogué encetar cap estratègia d'escapisme davant la gravetat: darrer capvespre on el temps esfullà els segons per tal de convertir-lo en un ésser d'aigua.

Tot el poble restà trasbalsat i un sol pedregós reblava els carrers d'aquell estiu. 
La gossa, de tant en tant, s'escapava i, a casa, ja sabien on trobar-la. Llegia en la bassa.

A poc a poc, tots desaparegueren del poble; amb la tardor i els vents d'hivern, arribà l'oblit. Caigueren les primeres cascades de boira, els plataners de la piscina esdevingueren nus i una fullareda seca i fosca ho abraçà tot en gran silenci.

La serralada cruixia de grisa pena.
Tan sols Jana, impertèrrita als oratges i envellida de tristesa, s'acostava a la bassa. 

Diuen que des del fons els peixets expel•lien amb la boca bombolles d'aire que en trencar-se formaven petites lletres de l'abecedari. Tan sols ella ho sabia.

En la natura profunda Jana udolava els poemes que el seu amic no mai més pogué dir.
 

 
Article publicat al fb de Jana G. d'Espadà el 17 de juliol de 2015.

 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 21 de juny de 2017

Serenitat, Educació i Cultura



He intentat durant molts anys definir que fóra la Serenitat i la relació imbricada amb l'Educació i la Cultura.

Però és clar que Cultura, Cultura, no sé si és una propietat de la majoria de ciutadans acostumats i electro-ensinistrats com estem quasi tots.

Pel que fa a l'Educació arrelada amb profunda soca al respecte  mutu i d'altres, afirmaria que tampoc anem sobrats. Més aviat  diria que som uns perdonavides, mal parlats quan el tret cacofònic d'un "fill de puta, mal parit" i d'altres garlandes  travessa els cors dels més propers sense escarafalls.


I de la Serenitat quasi faria cabotada dient que és un desig bell, com l'oasi al desert.


I tot açò em ve a la ment per l'esdeveniment mortal del torero Iván Fandiño.

No mai ens podem alegrar per la mort de ningun ésser viu.


Sí, un ésser humà, també catalogat d'animal racional ha mort i és un drama. La mort és un drama, quan no l'esperem i té una banda d'atzar, però també de provocació en aquest cas. 


Disfressar d'art i valentia rància la possibilitat de morir és d'una imprudència i estupidesa sense parangó. 

Som alguna cosa més que tetosterona i mascles!


També us he de dir que no m'agrada que maten els bous en eixa mena de ritual i xuleria que envalenteix una massa d'animals humans fins arribar a catalogar estúpidament art al toreig; i dic açò malgrat els 30 volums de la Tauromàquia d'El Cossío, els pregoners i tots els seu padrins.


Provocar la mort per asfíxia, mareig i dessagnament a certes temperatures estiuenques o no, no és un espectacle  que dignifique el gènere humà.  


Podran revestir-ho, de moviments i postures, de música i silencis, de colors, versos i pintura, tradicions, conceptes i casta. Per a mi, no hi ha art quan es tortura, s'infligeix dolor i es rebenta hemorràgicament per dins un ésser viu,  encerclat d'altres que escridassen, xiulen o fan escarni d'un animal que no té cap escapatòria i no es troba en igualtat de condicions.  


No cal dir res des del punt de vista moral o exemplar: un espectacle deplorable. I no em val això que diuen ara: - Doncs, no vages!

No podem romandre impassibles enfront de la mort d'animals innocents.


Tampoc no em valen aqueixes justificacions infantils  i a la desesperada per la banda dels defensors de la Festa anomenada per tradició "nacional" : I tu no menges carn?

Doncs no, l'evite al màxim en la meua dieta. 

No cal anar al cas personal per justificar una barbàrie executada asèpticament al segle XXI i recolzada per institucions, mas mèdia i també per alguns intel·lectuals. 
Fadjen


No m'agrada el dolor de cap ésser viu i quan és gratuït o causat per una visió de superioritat envers altres, és una vergonya per a l'enteniment, per a la cultura d'un país i per a l'educació d' una comunitat humana.


Existeix l'empatia entre els humans, és a dir, aqueixa capacitat per posar-nos en el lloc dels altres i acompanyar-los en el patiment o quan no vénen situacions amables, com també compartir els bons moments i la joia amb els qui ens envolten. També existeix l'empatia entre  es animals com ho demostraren en el laboratori Wechkin i Masserman mentre observaven la conducta que tenien uns micos rhesus que preferien passar set i fam abans de picar una palanca que els hi proporcionava menjar i aigua, però que alhora electrificava el terra on hi havia altres congèneres que rebien descàrregues elèctriques tot provocant-los dolor.


Sí, els animals ens donen lliçons massa a sovint de com comportar-nos amb la resta d’éssers vius: no maten per plaer, divertiment o entreteniment i si ho fan és per necessitat biològica.

La seua vida no està institucionalitzada en una cultura de la mort, com, malauradament, sí ho sembla estiga la de l'homo sapiens. Recordem les paraules del nobel de literatura Isaac Bhasevis Singer quan comparava la vida de molts animals  a  aquella que patiren humans a Treblinka o Auswich.


En el tema de la mort del torero o en el desig que moren, no veig ni serenitat, ni educació, ni una cultura amigable, ni honesta, ni empàtica,  ni equilibrada. I així ens va a tots en aquesta societat que vivim. En el tema de l'anomenada Festa Nacional, tampoc la veig.


I quina vergonya tinc de pertanyer a aqueixa espècie humana que es creu el melic del món des d'una visió antropocentrista.


Ara espere que lentament apareguen entre els amants del toreig els defensors de la vida dels bous i que no consideren aquest ésser viu una peça tan sols de 500 quilograms de proteïnes per torrar.

Els animals bous tenen una sensibilitat que capta el dolor i són capaços de sentir i patir estats emocionals de dolor, pena, desassossec, estrès i ansietat, com també  d'estima, cura, companyonia i compassió.


Ser immune a aquests estats emocionals és de ser primitius, viscerals i primaris, per no dir el pitjor que una bèstia por manifestar. Ara bé, potser la bèstia mes salvatge i amb més falta de misericòrdia puga arribar a ser la humana. Així ho pensen Carl Sagan i una llista llarga de pensadors.


Mentre tractem aquest esdeveniment, el del toreig, com una simple reducció subjectiva a art i carnisseria, no haurem obert les ales i continuarem xafant miserablement la terra quan podríem volar i assolir uns altres horitzons.



Quan esdevindrem animals serens, educats i amb una evolució tant emocional com cultural?


Tan força difícil és això?

Podeu il•lustrar-vos amb aquests videos.







Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 10 de juny de 2017

Festa de Graduació

La presència de Jana
Al capdavall, Jana, sembla que s'han adonat.

Avui el príncep i tu heu estat a la Festa de graduació de l'IES i amb serenitat, escales avall, has baixat cap al pati i t'has instal·lat.

To ha estat d'allò més natural.  No pretendre res i formar part d'aquesta comunitat humana, escolar. 
Cal enorgullir-se dels nostres alumnes, dels pares i amics, dels professors, dels administratius, dels companys que netegen, d'aquest microunivers especial.

Asseguda al terra hem assistit durant 90 minuts als agraïments dels nostres alumnes: els hem vist créixer, parlar, caure, observar, implicar-se, gestionar sentiments, exigir-se, conscienciar-se, madurar. 

Avui creiem en aquesta feina delicada i invisible, la construcció d'estructures que falquen l'esperança, el seguiment humil de les emocions que sí comuniquen empatia, el futur tan present de millorar aquesta societat.

Oh bella Jana, l'equilibri del teu caràcter joiós, la teua silenciosa bondat, aqueixa pluja d'immenses actituds resolutives, engrescadores, acollidores i resilients del claustre escolar em fa creure en la vida, aqueix misteri que se'ns escapa, però que lliure fa via, modula, modela i ens dignifica.

Al capdavall, Jana, has ocupat el teu lloc natural.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 3 de juny de 2017

Petita lletra sense odi

Jana i el príncep
Estimat i entotsolat lletraferit umbilical: De quina cosa creus tu que podria estranyar-me encara quan puc trobar, amb una gran tristesa, que aquest mal nascut mercat m'oferta l'obra poètica completa de Francesc Garriga i Barata, Cosmonauta, per 27 fastigosos eurets? Digues, de què puc estranyar-me? Valen 27 euros tots els somnis i estats vitals de Garriga gravats a tinta fosca i en profunda solitud i abandonament com fou tractat massa a sovint, rara avis? Agraïsc la feina de Masdeu i Romera que li dedicaren temps i cor al poeta per rescabalar de la pèrdua la seua obra tot i que Francesc no la vera editada. 27 eurets, i plore de tanta pena, per aquesta egolatria d'on munyiu tanta aigua negra i alhora us disseca la minsa bondat i aquell esbós quasi perdut de companyonia. Estimat i entotsolat lletraferit umbilical, digues què pot sorprendre'm en aquestes hores d'arrels mortes i d'absurda taula. No habiteu més crepuscles de cendra i espolseu els vostres mots per l'aire. Així doncs no hi hauria cap naufragi més i als ulls del món creixerien boscos, martells i ritmes, la perenne alegria del combat, sentir-nos vagabunds i vius percaçant als vents la poesia. Estimat i entotsolat lletraferit que en l'anonimat t'escric i malgrat les formes t'adobe de veus, no t'evite, ni ignore, i sí, profundament t'estime.

diumenge, 28 de maig de 2017

Presentació de També el vertigen, de Vicent Almela


Vicent Almela llegint poemes

Saber escoltar, saber dir la llum de la senzillesa

Passege pels fraus d'un hort de 26 fanecades, amb plançons, i m'arriba la llum del capvespre. Però és la vertadera llum la d'un llibre de poemes que s'agafa de les meues mans per parlar-me d'allò que també és vida.
Viure és el viatge d'uns cavallets de fira que pugen i baixen, arrenquen en el seu moviment i també s'aturen. Viure és acceptar allò que som en el present immediat. Aquesta és la vertadera saviesa que dóna llum i se'ns ofereix al darrer llibre escrit per Vicent. No podem canviar el passat, el futur no  existeix: Recordar i acceptar per continuar endavant amb una existència plena de dignitat.
Era diumenge 7 de maig a les 20:30 i torrava pa mentre acabava de preparar-li el sopar al meu fill que marxava al treball.
- Riiiiiiinnnng, riiiiing!
- Bona vesprada, diga?
- Hola Josep, sóc Vicent  Almela. Podem parlar?
- Bona quasi nit. Tu sempre pots parlar-me. M'encanta escoltar-te.
- Mira Josep voldria demanar-te- un favor...
- Concedit.
- Però si no el saps encara.
- No digues res més, concedit. No cal parlar-ne més. A les teues ordres.
Vicent  em demana si puc presentar-li aquesta preciosa obra També el vertigen. No existeix cap altra alternativa que sí o sí.
Sóc feliç, però no per aquest prec, sinó sóc feliç per Vicent, per celebrar i honorar la seua persona, la seua veu.
Amb la Presidenta d'Amics de la Paraula Roser Diago
Mireu veïns, aquest xiquet que seu al meu costat és un poeta. Un poeta de veritat.
No li calen estranyes paraules, difícils conjuncions, ni un estil rebuscat. Hi ha molts que somien ser poetes i per més quilòmetres de versos escrits, per molts premis i llibres editats, potser, no ho aconseguiran. Ser poeta és viure amb una present admiració, preveure i viure allò que se'ns desvetlla per generar esperança, per regalar-la en una lluita en què no et creus de cap de les maneres imprescindible, sinó més aviat ciutadà de pas.
Mireu veïns, us parle des del cor profund: amb Vicent tenim el vertigen de l'èxit, del plaer, de la comunicació assegurat.
Estic en l'hort mentre us escric aquestes paraules i òbric el llibre, a l'atzar, i en qualsevol vers llegit se'ns presenta el privilegi d'un home bell i bo, d'un poeta que s'estima el que diu, el que fa, el que viu. I la connexió amb ell és absoluta, no hi ha intermediaris, l'amor d'un home vital i honest davant teu.
I no pots ni eludir-lo, ni evitar-lo, perquè són versos d'una veritat profunda, càpsules essencials de vida que bateguen des del moll de l'os.
A l'endemà, entren persones a la meua classe; li gire el llibre a una alumna i li dic:
-Llig aquesta veritat, i ella ho fa.
PRIMER AMOR
"El cert és que ja a penes pense en tu./
I ni sé els anys que fa que no ens trobem/
pels carrers del poble.
Tenia setze anys/
i un dia et vaig dur una rosa..."
Ella continua amb la lectura fins a la fi. I des del cor íntim fa una sentida exclamació:
- Ohhhh! Què bonic, quina enveja!
- M'agrada aquesta manera de dir!
- Vés cap enrere, llig Plantes, Dol.
Li dic la data de presentació que anota amb delicadesa en la seua agenda. Fins ara Vicent no ho sap, però ell habita en un altre cor.
Avui tenim el privilegi de saber que s'acompleixen els quatre versos finals del poema Horitzons (no patiu, Vicent ens el llegirà). Les paraules poden salvar vides, la pròpia de l'escriptor, la d'un lector.
En la segona part del llibre de les quatre que té, Vicent, el nostre poeta ens regala aqueixa separació del seu poble, de la seua infantesa per veure's reflectit en la ciutat on cada dia creix com un humà al costat d'altres humans, petits o grans.
Pares, germana i els qui s'estimen Vicent
Com podria, amb tan sols la mirada d'uns pocs mots, fer-los creure que la vida no pot esdevenir danyosa, feridora, aqueixa "heura fosca que fa insalvable l'aïllament, la distància", ens diu al poema titulat "El cor net".
És aquesta una íntima preocupació de Vicent des que el conec: exorcitzar l'espant, allunyar la duresa, foragitar les cicatrius dels innocents. Hi ha rere la senzillesa de les seues paraules una metafísica del compromís amb els desheretats que el sistema  ignora i arracona, que la societat oblida i matxuca.
En la tercera part, el poeta s'agafa a l'experiència de l'enyorança per rescabalar la bellesa i bondat que pot escolar-se per les clavegueres de l'oblit perenne. El poeta ens ha de recordar les veus secretes que construeixen el món.
Sí, estimat Vicent dient el món podem destruir-lo o regenerar-lo. El poeta té una gran responsabilitat. L'actitud sí que importa, la manera de dir és importantíssima. El poble americà i precolombí de la cultura tolteca ho consignà en un dels quatre principis que guiaven la seua existència: "Sigues sempre impecable amb les teues Paraules".
Sempre és sempre, no de tant en tant, no un dia sí i un altre no.
Per a un poeta aquest és el principi més important i  el més difícil de realitzar. Les paraules que ixen de la teua boca ens diuen qui i com ets tu. Honora les teues paraules i t'honoraràs a tu mateixa.  Sigues coherent entre allò que penses, el que dius i allò que fas. És l'única forma que et respecten i respectar-te.
Signant llibres
Els poetes podem i hem de fer coses amb paraules, com digué el filòsof anglès John Austin.
Ací ens trobem amb un poema titulat Verí que finalitza amb el dubte
"Com si dir pell/
fóra igual que besar-la./
Quan el poeta diu pell, verí, baladre, cor negre, set o niu ens acostem al respecte, a la consideració de l'altre, dels objectes, del món humil, d'aquesta vida que titil·la, de l'estima per ella.
Hi ha tantes maneres de viure i dir! Quan tu dius pell estàs besant-la, no ho dubtes, t' ho confirme perquè em fas estimar la llengua, perquè fas que l'empre, perquè ella és una meravella, perquè per ella em reconec, perquè  generem empaties amb els qui caminen, com ho fan amb humilitat aquells qui se l'estimen.
Tot no està perdut.
Per això em reconec en la teua amable veu, en el petit i gran món que en cada llibre ens regales.  Aquest petit món teu és un món immesurable, car és ple d'autenticitat. Privilegiats són els qui se n'adonen!
En la quarta part haurem d'aprendre a alliberar la serp, que s'esllavisse, que faça camí, lliure en el seu viure: no podem passar el temps nodrint les pors, la mala sang, el patiment o una tristesa infinita. I tan aviat com la serp faça via,  els animals humans tindrem un altre cop, dret a la paraula, podrem recomençar un viure d'esperança, amb significat, amb sentit.
Amb el príncep de les milotxes
Que el desassossec, la pena, la tristesa i el vertigen siguen assimilats per nosaltres: aquesta és, en la humilitat de qui et parla, la més gran saviesa. I mirem endavant, transformant-nos i transformant el present dels qui no tenen possibilitat de Veu, de Paraula. Gràcies per la llum autèntica. Aquesta és la màgia perfecta i ets poeta per això, per la construcció amable d'un univers i d'unes relacions on res no és definitiu o programat, on no hi ha cap paraula, síl·laba i fonema que destruïsca el regal de la Vida.
Eixa és la nostra lluita, aquesta la Poesia.
El capvespre s'enfonsa de foscor. Camí de casa i deixant arrere la humitat dels horts la meua gossa amiga Jana i jo tenim la teua llum.

La Vall d’Uixó 8, 9 i 10 de maig de 2017 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 27 de maig de 2017

Amor vegà

Ella quasi mai diu res. 

Fa coses: talla verdures, les trinxa, les renta una i altra vegada, les purifica amb la serietat que venta tot desassossec, les remena cap a la dreta del sol, les remena cap a l'esquerra de l'aigua. Ella no s'hi atura en emocions, però jo les apunte.
No voldria que es perderen en aquest capvespre d'oblits.

El seu cor és un wok: cullera de fusta i calor, afegeix els elements que em provoquen paraules; la dona dels núvols fa ploure llàgrimes d'orenga, de soia, de sal rosa farcida de vents.

De cua d'ull, observe com para taula.
Hi ha un silenci petri. 

Tot seguit a l'aigüera, soroll de paelles, plats buits i coberts; alça les mans en l'aire i balla en la llum:

- Tothom a dinar! (Pizza amb farina de kamut i verdures, fideus xinesos farcits de l'arc de Sant Martí).

Assegut a taula, devore el seu amor vegà.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 1 de maig de 2017

CAP DE SETMANA REBONIC


 Amb ulls oberts mire la llisa paret grisa.
Tanque els ulls, però continue veient la llisa paret grisa.
I llig: " Viure és repetir els actes quotidians una vegada rere l'altra. No esperes res més, fracassaràs i una buidor et fagocitarà".

Amb ulls oberts mire la llisa i perfecta paret grisa. Hi ha gravats en renglons invisibles tots els llibres vostres -poetes, narradors- que no mai adquiriré. Amb l’índex seguisc els títols, les línies, versos subtils, la paginació, aquelles expressions imaginàries, belles, a caprici volubles per a mi.

Tanque els ulls, però continue llegint-vos tot i que no mai us posseiré. Tinc prou amb el bategar d'allò que viviu, que imagineu, també allò que en les vostres vides desitgeu, però no existeix.
Als vostres llibres llig la meua pròpia vida, que sé poc diferent de les vostres, tot i els distints llocs per on caminem..

Amb ulls oberts llig aquesta solitud; i ella em mira com una llisa paret, tranquil·la, on escriviu allò que no mai us compraré disfressat de paraules. Llig allò que, en silenci, jo ja sé.

És indiferent que, en aquest cap de setmana rebonic, òbriga o tanque els ulls, perquè  continuaré llegint-vos en la llisa, ordenada paret.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 28 d’abril de 2017

LA gran hipèrbole del pensament dretà aspanyol

LA GRAN HIPÈRBOLE DEL PENSAMENT DRETÀ ASPANYOL.

Aquest escrit és una conseqüència directa i ineludible de l'anterior titulat "Bruxisme amb records".

De vegades, ens sorprenem de com unes paraules -com si foren cireres- ens duen cap a d'altres.

Les intencions i motivacions d'un cervell ens menen a petits cataclismes que culminen en un text.

Anem al gra!

Quan era petit els bondadosos mestres m'ensenyaren a força de piconar-me les neurones les màgiques figures i recursos literaris.
Ara, passats ja uns pocs mil·lisegons, la hipèrbole s'ha convertit per a mi en una de les més preuades. També la ironia.

SÍ, AL PP ASPANYOL i dic aspanyol igual que diem "Asti sores", "Asco mençar" o "arà dio" (la llengua és meravellosa) NO LI PASSA RES.

Sempre he pensat que els ciutadans són uns exagerats. 

Si tot va perfecte!

Mireu, els iaios mantenen els fills i els fills suporten els néts dels iaios: tres generacions unides per un amor místic que em sequen la gola i procuren una sensible llagrimeta.

Mentre la tempesta diària, mensual, trimestral, anual, aporta proves de corrupció al PP Aspanyol, ací no passa res.

Els adlàters figurants i imatges simpàtiques del PP Aspanyol no diuen res, callats com ratetes que desitgen més formatge (monsieur Hernando Fraile, monsieur Martínez Maillo, monsieur Casado Blanco, etc). No oblidem el cap i president desaparegut en combat i refugiat en el mantra d'una economia que millora: Pocavergonyes!

No ho he escrit fa uns moments?

TOT ÉS MERAVELLÓS, exagerats, que no passa res, diuen...

Simplement hi ha una colla de periodistes i mitjans de comunicació de massa que són uns impresentables, uns envejosos i que tenen ganes d'esfondrar el nostre país. Aquest és el nivell intel·lectual, la categoria semàntica que pregonen aquests gurus de la política del PP Aspanyol. Els nostres impecables i llustrosos líders.

No utilitzaré la fal·làcia ad hominem per parlar d'aquests polítics, no em cal i és una conducta reprotxable des d'una moral comunicativa i dialogant, però...

Clar, tan sols els hem d'observar, mirar amb deteniment com parlen, l'infantilisme de les seues vagues i calculades afirmacions, el doble ús d'un llenguatge enverinat que fan i que pretén treure'ns de polleguera, i és així com sempre llancen els balons fora, és a dir, la no acceptació de la podridura i corrupció entre els seus membres.

No saber demanar disculpes, la qual cosa remarca la nul·la empatia  envers les persones, no saber demanar perdó públicament la qual cosa reflecteix l'egotisme insà en què vibren, no reconéixer i tornar allò que no és teu, aspecte que apunta  a una immaduresa emocional i mancança total d'humilitat i humanitat. És una actitud moral reprotxable i punible davant d'una societat que s'ho està passant d'allò més mal, fotuda i amb vivències de desprotecció total i pobresa.

Estem cansats d'escoltar les seues estúpides paraules, les mentides, els embarbussaments a què ens tenen acostumats. Són persones prepotents, malcarades, molt maleducades i d'una intel·ligència barroera i insuportable.

Prou, miserables!
Ja n'hi ha prou de manipular a la societat civil amb enquestes i consignes viciades.

Prou, fariseus!
Mireu sempre la palla de l'altre incapaços d'acceptar el cabiró que us empala i cohabita.

Prou burgesos impresentables!
Mengeu i viviu de persones a qui sotmeteu a duríssimes  càrregues, però sou incapaços de renunciar a qualsevol dels vostres privilegis.

Ara o bé piulen, o bé parlen baixet!

Mireu-los, els lloctinents d'un vaixell que s'enfonsa. No tindreu la gràcia i el savoir faire per enganyar-nos fins a les calendes gregues, eternament.
Podeu continuar dirigint la comunitat humana; i tot i així us excusareu per la tirania dirigida i ensinistrada del nombre de vots rebuts.
Sí, ho podeu fer,  però ja, de fa temps,  us hem calat la grisa i mediocre buidor que sou.

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 5 de febrer de 2017

Elemental


El príncep mecànicament s'agafa a l'aroma de les taronges i les llança a terra, una rere l'altra.

Jo avui l'he seguit. 

Vaig i vinc pels fraus d'una immensa tristesa fins situar-me plantada a la seua vora.

I em diu:

- Saps Jana, a la meua vida tot és senzill i elemental, una cíclica rutina però que estime.

Tinc sort de poder treballar; m'aixeque i  tinc el pa calent a taula, la crema de sèsam i la melmelada de taronja amarga que jo mateix elabore.
Després del desdejuni un grapat d'animetes creixents m'esperen. Hi ha dies silents, d'altres més engrescadors. Tot m'és fàcil, quotidià.

Torne a casa quan el sol ja pensa en arrecerar-se i la família m'acompanya. 
Tu, no mai m'abandones, em segueixes sempre. No ets una ombra, ets joia, fidelitat insubornable, amiga infrangible, pura mirada.

Quieta al costat, observes -sense un perquè- aquest engronsar-se del vent que acompanya els meus braços cap al calor encotillat dels fruits marcits.

Cauen al cabàs, lents, amb un soroll sord, amortit per una esponja  i el capvespre, simplement, passa.
El fong blau es dispersa microscòpic dintre d'aquests pulmons que inhalen.

O bella Jana, abillada d'un  vermell foc, tota senzilla, elemental. Jo sóc, també, un home amb salut d'allau i ulls de mel. 

Acompassats tots dos, veloç  t'incorpores a cada pas donat per tancar aquest desig que encercla cada arbre que ens mira. 

Aquest amor nostre, confiat, lliure, sense contraprestacions,
sota un cel blau, elemental.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir