divendres, 6 de novembre del 2015

Tres poemes bells per a no defallir i arrelar en una vella esperança: Poetes & Cia

 "Viure consisteix en repetir-nos fins que s'acosta l'oblit".

1)

Haiku

Vius, caus i creixes.
Les flors d'hivern prediuen

un nou llenguatge.

Paradoxalment, és a la temporada del fred més cru, dur i en una naturalesa adormida, quan l'ametller desperta els seus somnis i ens els ofereix: les flors d'hivern, unes flors humils i delicades que transformaran el llenguatge de totes les criatures vives de la Terra.

2) 

El poeta escriu un poema per a ell mateix, se'l dedica per rescabalar-se en les hores més fosques d'un no-res que, mancat de sentit, no condueix enlloc. 
Acceptar el buit de l'abisme també ens enriqueix i realitza com mortals i vius.



3) L'intima i vertadera religió, l'amor regalat.


El poeta ha sabut escapar-se del propi jo i mirar cap els altres, l'espill on es reconeix, en aquest cas l'amor. Si existeix o reconeix una vertadera religió aquesta no és una altra que la de creure en una gratuïtat absoluta, sense contrapartides. Allò mes quotidià si és compartit amb els altres genera una dimensió comunicativa on la bellesa no s'expandeix pel miracle del seu poder persuasiu, sinó més aviat per la mirada amorosa que els altres li retornen.


Adore la teua fe

Perd el temps i les hores passen,
com el sol, sobre una pell
que no sempre enganxaamb paraules,
la bellesa.
                 El món s’enfonsa
em submergisc -cada cop més blau-
als braços musicals del teu record,
perenne i solitària esperança.
Poeta, diuen que has escrit
contra Déudigues-nos on l’has trobat,
amb quina roba se t’ha fet present,
humà tu, oh vanitós!
Haurà estat amb l’única imatge possible,
la teua?
             Mesclem paraules
amb la il·lusió que la combinatòria
faça corrua d’intel·lectuals,
moda efímera.
                        Però no mentisques:
ets més cor que vocabulari
i et desfaràs arena al vent.
Déu no és cap projecció,
ni el fractal d’un somni;
tampoc l’esbós de tot allò
que raonaràs.
                      Déu podria abillar-se
amb les mans quan rentes llençols
o parles, Déu s’abilla si pares taula
bull l’arròs;
                      em fa l’ullet
quan véns nua de prejudicis
i estudies, lliges la mel dels qui mirem
o fas la compra. Déul’apunt
del teu somriure de maragdes,
la melodia llunyana del saxòfon
entre els núvolsaqueix color
abans del tremolor definitiu,
callat,
          per sempre més,
                                     de la memòria.
Déuamb tu, habita el silenci.
I, també, aqueix calfred sagrat
d’un capvespre sense sol si reculls,
d’aquest alè,
                       les seues roses.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Carta futura per a la meua jubilació

Apreciades companyes i companys:

 Ha estat tota una experiència el fet d'haver compartit amb vosaltres i durant tots aquests anys la meua soledat. Naixem sols i morim, també, d'aquesta manera. L'espai de temps entre aquests punts del segment i on es desenvolupa l'existir és pura inconveniència aleatòria.

Però no dec, ni puc queixar-me. 

He crescut en la innocència i bondat més absolutes. L'atzar m'ha regalat una agradable família on he arrelat en valors i ideals; i tot just després, he format part del món, inserit en la societat, en l'àmbit del treball. 

No he tingut cap entrebanc, la llum i els colors han estat sempre amb mi. La resta, per tant, ha estat "un passar de moments" envoltat de persones, de situacions i d'objectes que m'han acompanyat fins ací. Us ho agraïsc, no puc fer, ni dir cap altra cosa més. 

Saber que us creuàveu amb mi era el més gran alleujament. Caminar amb vosaltres, saber-me a la vostra vora, era tot un consol. Delerosa, la meua carn us fregava en el desig, però s'aquietava conformada en la sola i trista idea. Érem vides paral•leles, sempre ho hem sigut i ho serem.  I així continuarà. 

 - Bon dia, com va tot? suggeria la cortesia quotidiana... 
- Un somriure o petit acudit, per semblar que trencàvem el gel, però no res més. 

De vegades, una majoria, les vostres converses captades, semblaven l'espurneig allunyat de molts anys llum. Una ganyota improvisada era allò més proper a manifestar per correcta educació. Tancava la porta del vehicle i les escales -com montanya rusa mecànica- em conduien al treball; obria la carpeta, la memòria dels dies petits i espargia llavors amb poca fe; desitjava que germinaren en la pols dels vostres dies. No eren paraules buides, no, allò que us deia; tampoc no era un maniquí, però al fons de l'aula i projectat, em veia a mi mateix amb les carasses i les paraules que un vent invisible i fort desmembrava. I m'acudia la pregunta sense resposta: què restarà d'aquest verb en ells? Hi haurà un minúscul bocí d'humanitat? 

Una hora, una altra, un forat negre de temps i corria al refugi de les andròmines que ja havia fet meu. La meua sala, el meu espai vital es reduïa a una taula, uns pocs papers i les mans quietes i regirades un i altre cop, mans que lentament tacava el temps. Recorde com mirava les del meu avi, les del pare, tacades; ara, a la meua pell. 

El temps, aqueix lleu missatger d'esperances... Què se n'ha fet d'ell? 
En quin lloc aquestes les hem colgat? 

 S'obria la porta i companys que entraven o bé sortien, persecució de mirades, abismes impossibles de comunicar. Cada dia a les 10:45 dues adolescents, sempre coloms en la tempesta, em rescabalaven l'horitzó, quietes les mans, però tot abraçant la pols, la solitud d'aquelles prestatgeries, les meues anònimes andròmines, també, ho he de dir, l'amable complicitat d'algun company i la veu d'alguna mare preocupada pel fill. 

Hi havia silencis, massa. Per què parlar quan cadascú camina dins de flors de cristall? Amb ulls glaçats admirava llurs gèlides belleses. Així s'han esllavissat les hores, els dies i els anys... 

Temps arrere, en les llunes i més llunes d'un passat jove creia en tot allò que feia, era un vailet benintencionat. El món era una baldufa que mitjançant la paraula feia ballar. Almenys això somiava fer. Però vingueren els contratemps i encara lluitava malcarat a tot tipus d'adversitats. 

Després un feix d'ombres i de llum em va tocar i tan sols se m'acostà un humil silenci. Així vaig arribar a la suspensió dels judicis i restí en l'admiració. 

He estat un privilegiat, un home tranquil que observa. Tot el que m'envolta és ple de gràcia, i vull creure en un sentit de tot allò que ens ocorre i que se m'escapa; és ací on vaig comprendre el valor del desafecte, el tàcit llenguatge de l'oblit, l'amor que dansa en el descontrol, la bella dissolució. 

Gràcies alumnes, gràcies companys. 

A les mans ja no em creixen roses de mots, tan sols dies trencats; ara resta, amb ulls ben oberts, sentir aqueixa esperança tantes voltes truncada: rebre la vida i amb la mirada callar.

La Vall d'Uixó a 21 d'octubre de 2015. 
  
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 14 de maig del 2015

No rebré més cartes d'amor

                                                                                         A Salvador Martínez Benavent.

El més natural del món és viure.
El més natural del món és morir.

Cada dia observe persones compungides, que manifesten sentiments i emocions per la separació forçada d'altres éssers humans. Ben cert. Però també veig que el món continua amb la seua roda eterna d'esdeveniments imparables.

Ahir mateix pensava en Salvador. Pensava en la vespino roja amb què es passejava pel poble repartint el correu. Salvador em dus alguna carta d'amor? I sempre em somreïa.

Ara, ja no hi és. Els xiquets continuen amb la pilota als peus pel seu carrer, en la seua façana. Corren i criden, amb molt de rebombori. La veïna trau l'engronsadora i seu a la porta; dóna la berena al nét. Els avionets llisquen vol ras, freguen el terra, la cíclica primavera. Al bar del costat entren i ixen els parroquians de costum. Alguns caminen fins la casa abadia, altres cap al forn.

La vida i la mort són al carrer.

Arribarà el moment i jo també partiré; farà vent, sol o plourà: em soterraran. Algunes tendes restaran obertes, el rellotge de la plaça farà música, ballaran les seues manetes indiferents al present, a l'esdevenidor. Alguns no s'assabentaran del meu decès, aspecte no gens important. Les mosques empaitaran els veïns asseguts als bancs de la plaça la Vila, tal com em passa ara mateix. Potser escoltaran els cants a Maria, és maig, la porta de l'església oberta.

Ni el prestigi, ni la popularitat són preuats tresors; tot s'esvaeix; sí, en canvi, caminar, oldre, parlar, riure, escoltar, creure, esperar.

Sembla que la felicitat s'acosta a aqueix estat on l'aventura de viure i morir cal agafar-la amb la més estricta naturalitat.

Ai estimat Salvador que ja no em duràs més cartes d'amor!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 8 de maig del 2015

Soledat farmacològica


Al meu fill Guillem, pels noms compartits.

Tenia les mans plenes.

No res més li cabia en llur concavitat. Però habitava una gran soledat.
Els dies eren curts, massa. Les hores se li esmunyien en les dolces revoltes, en els meandres d'una ment que oferia recer una vegada, i una altra, i una més encara, a les paraules. Vivia esclau de les mans, els tous dels dits llegien quilomètriques avingudes de noms. Eren estranys, combinatòria de fonemes que no li recordaven aquells desassossecs amorosos adolescents.

Mentrimentres, a contracor mirava -rere la ferma línia vertical de la porta entreoberta- el resseguiment dels ulls envers els mots que podia oldre als papers, però que no li trencaven el sentiment de solitud.

Tenia ulls picardiosos alhora que segurs; i la lletania de noms li supurava per tot el cos: carbamazepina, topiramat, lamotrigina, digoxina, amitriptilina, clorpropamida, nitracepam, fluconazol, ciclosporina, fenitoïna, haloperidol, gabapentina, citalopram, diltiazem, pravastatina, dexametasona, selegilina, metilfenidat, efedrina, salbutamol, alfa-metildopa, dobutamina, esmolol, rivastigmina, biperideno, metilprednisolona i diazepam.

Tenia el cos ple de noms i l'aire no li feia perdre cap. 
Inseparables d'aquests, la seua soledat.

dimecres, 6 de maig del 2015

Pidolaire

 Ho recordava.

Havien passat dies, setmanes. Però aquell episodi no se li esborrava de la pell. Havia restat mòmia rere la porta, un cadàver sense alé en veure el pidolaire que picava amb soroll dur i sec la porta.

Havia restat tros de carn, la consciència a l'abocador dels somnis, retinguda la respiració, pulcre individu sense esperança.

No detingué el temps de la ignomínia i el pidolaire se n'anà.

Tornà cap a la cuina on demanaren explicacions.
El fill restà absort: - No hi havia res a casa, comentà?
Silenci i una vergonya fosca enfront de la demanda.

Ho recordava, tot i que va perdre la consciència; un concepte buit era per ell la moral.

Passades llunes i llunes, trucaren la porta un cop més. Una cara gratada de futur imperfet esperava resposta.

- Bona tarda, tindria alguna cosa per oferir-me?

Sense consciència recordà que el rebost era ple.

- Un moment... li digué.

Un iogurt i una poma senzilla més neta que ell li foren entregades

- Menge-s'ho, li oferisc allò que menge.
- Ho faré, no tinga cap dubte.

Aquella vesprada no hi era el fill a casa; tampoc no li ho comentaria. No li va dir la llum que li regalaren al cor, la síncope rebuda d'aquell llampec.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 5 de maig del 2015

El concepte d'autoritat


Se m'obliden els conceptes per les avingudes de la sang. Però el cor encara batega quan em veig reflectit en les manises que netege amb l'amoníac dissolt en aigua.

Se m'obliden conceptes, paraules, escrits i idees. Tant se val.

Allò dit tampoc no importa. Crec en els altres quan parlen des del cor i necessiten beure aquesta transparència aquosa de l'amor. Hi maduren en allunyar-se de l'intent de conceptualitzar. Aleshores esdevenen lliures perquè viuen i no es justifiquen. Arribats ací capten que no hi ha cap tribunal infalible, la lògica tan sols és un divertiment d'una carn que, efímera, balla en allò quoditià.

Mentre fregue  la paret en cercles amb draps de cotó, recorde els equilibris de les marietes enmig les flors dels tarongers.  Ahir sí, fou ahir al capvespre quan en veure-les en aquesta llibertat vermella sobre fons esponerós i cítric se m'ocorregué pensar en el concepte de l'autoritat. Un engendre més d'aquest relliscar de la consciència; un intent d'encotillar el món, de fixar-lo amb agulles i patrons per estalviar-nos diferències, individualitats, al capdavall, problemes.

Però la vida no és cap problema, ni cap abstracció. És la fluidesa que et sorprén en el desig, l'obrir i tancar dels ulls en l'absència.

I ric davant del concepte d'autoritat.  Dintre meu voleteges eterna, te'm fas present. I això és prou i tant i tot: en un món buit, l'únic miracle que em cal per respirar.


Devot, t'adore!





Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 28 d’abril del 2015

PREGUNTES

Als amics de Grupeco i Josep Porcar
 

Fou l'altre dia.
Vull imaginar-me
les preguntes fetes per Josep.
Hauran estat innombrables,
distintes, diverses.
Preguntes amb resposta,
d'altres imaginàries.
Preguntes per veure'ns reflectits.
Hi ha fetes a l'instant,
altres necessiten mans per créixer.
Algunes són regals,
hi ha que són lotus de silenci,
potser enigmes,
atzucacs.
Alguns cors de llum
també intueixen
les implícites respostes.
Sí, fou l'altre dia.
Mentre us les ofrenava
jo estava en l'altra cooperativa.
Repartia enciams i gerds,
farina de cigrons,
tomàquets i naps,
oli i caramels.
Sabó, somriures,
flascons plens d'essències
i unes bosses diminutes
plenes d'amor,
amb te.
Ara pense
en aquesta conjunció,
el misteri de la gràcia,
el nàixer del poema.
I tot just ací,
quiet i pegat
a l'ombra d'un ribàs,
tampoc no espere
cap resposta,
llevat que em sent viu.
Allunyat de les passions
veig que humil,
al meu costat,
l'olivarda tremola.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 20 d’abril del 2015

Pepito Cirate



He pensat en tu.

De fet, a sovint, pense en tu.

Aquesta vesprada he anat a l'hort amb 25 tarongers petits i recordava la primera vegada que et vaig acompanyar. Tenia 29 anys i tu un llaurador que per experiència havia tractat la terra.

- Cava, -em deies-, fes el forat més profund. Ara fes el cèrcol. Vés i omple el poal. Tin paciència i deixa que es bega l'arbret l'aigua.

Podia ser un divendres de vesprada o dissabte de matí. Mentre jo picava i aprofundia en el sentit de la vida, tu anaves podant els mamons, aqueixes tiges llargues punxegudes que naixien de les soques velles o més joves.

- Mira, veus aquests tarongers? Els plantà el meu sogre, " l'auelo " Ximeno, són de peu amarg i tenen més de 25 anys.

Els mirava de reüll, grans, verdíssims, esponerosos i farcits de taronges.

- Algun dia hauràs de plantar-ne, de nous. 

I callava i caminava frau amunt, frau avall. La terra seca i dura perquè es regava a manta, però era en gener quan la magreta vestia de groc el sòl de l'hort.

Ara Pepito, ja no estàs, fa quasi un any que ens deixares i jo vull recordar les teues darreres paraules quan et vaig deixar a l'hospital i en obrir-te la porta del cotxe sentenciares " -"Aquesta no la passaré" i així fou; a l'endemà el teu traspàs. Ara, Pepito Cirate, et recorde perquè divendres passat vaig ser jo qui visità l'hort per plantar 25 tarongerets, alguns, al costat dels cada dia més febles  arbres de peu amarg.

Allà estaven el sol del capvespre que continuava acaronant-me els braços i la cara, el poalet, el pic i la lligona; i tots els arbrets relligats amb aqueix bast teixit de sac, però que manté la humitat.

Un rere altre, tots els vaig plantar en  profunda solitud. Cantaven rossinyols i algunes merles fosques feien vol rasant entre les soques. 

El capvespre es fonia.
Hi havia un gran silenci i en ell estaves tu, al costat viu dels meus records.

divendres, 17 d’abril del 2015

El meu lloc


De vegades, assegut en aquesta cambra de polsoses andròmines, pense en el que sóc.

Seré tan sols una trista fotografia de paret com la vista allà, al fons de la sala?

Hores i mes hores amb el cap entre papers i la pantalla de l'ordinador o la tablet, llegint documents, treballs de persones que desconec, que diuen ser alumnes. 

Què existeix més enllà de les lletres i paraules que m'escriuen?

Un treball solitari aquest, acompanyat sempre de realitats absents. I aleshores sent una compassió tant per ells com per mi; imaginar els seus desitjos, aquelles il·lusions de foc, el que romandrà de mi en les seues ments: seran capaços de veure per sobre de les anècdotes? 
Sent compassió per veure i experimentar la crueltat d'aquesta vida, la forma amb què s'explicita, els valors que li hem donat, una experiència que se'ns esmuny, on el control sempre és relatiu.

Viure per mi és mantenir l'esperança en la paciència de l'amor, una actitud personal i intransferible. És en aquesta actitud on creix la pau  o un neguit continu i permanent ens esgarra i devora.

Voleu saber el meu lloc?

 Aqueix estat on, ara per ara, el pensament i l'emoció encara onegen.

dijous, 16 d’abril del 2015

Jana fa vacances del Facebook

Era tan gran la misèria que absorvíem del Facebook, que el meu príncep estimat em demanà vacances. I és clar, no pot ser d'una altra manera després d'escoltar i veure tot allò que s'estenia als aparadors dels seus ulls.


Jo notava el Príncep malcarat, cada cop una mica més fosc i li vaig udolar que ens calia un temps per a nosaltres. M'amoïnava notar les dolentes vibracions que feien perillar la integritat moral del meu amic.


I fou clar i ras: - "Prou d'aquestes bagateles i de l'enverinament mental", m'espetà.


Parlava sol, murmurava  a tort i a dret, de dia, de nit.  A qualsevol hora, qui si l'acostés podia eixir ferit pel to de la seua veu navalla.


És per això que hem decidit fer vacances. El problema és que minut rere minut ens provoquen i hem d'acostar-nos i engegar el compte nostre: necessitem un nombre de telèfon, una adreça, una nova provocació, una boutade dita per l'últim salvapàtries col·locat pel sistema, dir un somriure, una palabra amable enmig d'aquesta tempesta d'imbecil·litats.


És a dir, experiències que conformen la nostra senzilla vida.

Mamprendrem aquestes notes del facebook meu al blog del Príncep.

Bon dia a tothom!