Ningú no m'ha mirat mai com tu ho fas. Directa, sense cap pudor, ni vergonya. Mires molt més enllà de la carn, capaç de despullar-me l'ànima.
És per això que he restat nu de les darreres postures, convencionalismes, artificis amb què lluite; m'he sentit valorat per aqueixa íntima matèria i l'aire que compartim.
Un home petit observat per una bella gossa que corre, saltironeja i em duu soques oblidades d'arbres que abraçaren la Vida, com nosaltres serem.
Cau a terra una llagosta i amb ella jugues. Em portes una albergínia abandonada i la mossegues; dues, tres que les menges sense escarafalls. Te n'adones d'una abella que zumzeja.
Abracem-nos ara, sota el sol tranquil de la vesprada que comença, en aquest present tan lluminós, tan òptim.
Tu i jo, incondicionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada