dijous, 2 de gener del 2014

Camí del cel

El tobogan de les escales és un somni.

 - Puges? li dic a Jana...

I sent el sorollet de les ungletes al terra, sobre les escales de fusta, tres altures més amunt, camí del cel.
Ella no pensa en el futur, no sap de la displàsia de cadera que l'obligarà a no acompanyar-me.
Ella mira la rentadora, voltes i més voltes del tambor, com aquest temps cíclic que ens envolta. Mentre el cel s'abilla de plata trista, es gita a terra.

 - Baixes? Li torne a dir passat un instant...

 El seu cor em segueix amb tendresa. Tornen les ungletes al so enlluernador: tic, tic, tic, tic... L'acarone amb les mans i la mirada, mentre a cada replanell s'atura fins que m'acoste.

Au Jana, tu creus el poder guaridor de les paraules si escrivim l'amor d'aquesta intimitat? 




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir