dissabte, 7 de gener de 2012

Trajectes del desencís



L'havia donat com perdut.

Havia estat un regal de l'amic i poeta Manel Pitarch i en el Pòrtic d'una primera lectura desaparegué. Me l'havia fet arribar després d'haver mostrat interès pel títol. Vaig haver d'esperar -i no mitjançant el carter tal com m'havia dit dies arrere- i ja no hi era. Ell me'l donà en mà i, passades unes llunes, les seues lletres s'esvaïren dels ulls.

I viatjava amb mi al treball, al costat de Plató i vídeos primitius d'australopithecus i sapiens. Dormia en aparadors polsosos, tapat per una ampolla trista d'aigua que no es podia vessar al seu damunt. Tot allò que feia era com un Trajecte de paraula, com la troballa d'un bitllet que em conduïa al cor del meu estimat poeta... Però en aquella sala que semblava un ventre de bal·lena on cabia tot l'univers tan distint, tots tan distants, amb les cabòries personals i projectes no compartits, jo pensava que l'havia pogut soterrar i, sense cap malícia, fer cap al contenidor dels papers perduts.

Beneïda mà la del personal de neteja que pogués haver-lo fregat!

L'havia donat com perdut.

Havia regirat la casa del carrer secà d'Aín, al costat de les prestatgeries de melmelada on una imatge fugaç pugnava per retornar de l'oblit una vegada rere l'altra. Però no, havia pujat amb deler per comprovar-ho, per si de cas el Trajecte de la passió s'haguera volgut disfressar de la dolcesa de les móres. Però tan sols hi hagué aire rere els pots de cristall, espai i llum; moltíssima llum...

L'havia donat com perdut.

Un capvespre d'aquest estiu ballaren en mi alguns pensaments relacionats amb una tornada sobtada a casa: tenia un cansament lent, paregut a l'ombra que fuig de les faroles si canten els grills nocturns. Al llindar del somni barallava el Trajecte de l'existència, el sentit dels dies, esborrats com el llibre desat sobre aquell banc de pedra a l'horabaixa. A l'endemà, en obrir els ulls, no podia distingir de cap de les maneres si tot havia estat real o una mena de pèrdua grisa de consciència.

Avui he somiat que em despertava i sobre la taula dormia el poemari. Delerós, he obert ple de por i a l'atzar una pàgina: no s'havien perdut les paraules. He tancat els ulls i, escrits, he pogut llegir aquests versos:

"Sempre admire el teu gest, monosil·làbic,
cada cop que m'obres complaent els braços.
Recorrem els viaranys pactats de la luxúria
ungida de vermell, en un llenç minimalista.
Vam escriure súpliques amb les primeres passions.
Altres en tenen prou en dir-se paraules.
L'Amor, en canvi, només té quatre grafies."

Al capdavall, l'he retrobat.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir