dijous, 17 de novembre del 2011

Les meues dones, XX: La seua veu / Su voz


A Inés Hernández

Dolçament ella m'ha trucat diumenge al matí i ha fet que em caiguen, de les mans, grapats de preocupacions; per la veu me n'he adonat del seu domini dels meteors i del perquè d'aqueix cel gris que plovia. Semblava obeir-li.

S'ha preocupat per mi, m'ha demanat pels meus: un moment amb mi i l'he notada segura, generosa, forta. Ella ha engegat els engranatges del Temps, ha recuperat l'esperança i amb aqueix somriure amagat sap, de nou, la bellesa de la vida.

La meua amiga, blanca, tant de temps... Com la neu tendra que s'engronsa en les branques adormides de les matinades.

Una llum m'ha envaït de felicitat.

**** **** **** **** **** **** **** ****

A Inés Hernández

Dulcemente ella me ha llamado el domingo por la mañana y ha conseguido que se me caigan, de las manos, montones de preocupaciones; por su voz me he percatado del dominio sobre los fenómenos meteorológicos y del por qué de ese cielo gris que llovía. Parecía obedecerle.

Se ha preocupado por mí, me ha preguntado por los míos; unos instantes conmigo y la he notado segura, generosa, fuerte. Ella ha reiniciado los engranajes del Tiempo, ha recuperado la esperanza y con esa sonrisa escondida sabe, de nuevo, la belleza de la vida.


Mi amiga, blanca, tanto tiempo...
Como tierna nieve que se mece en las ramas adormecidas de las madrugadas.

Una luz me ha invadido de felicidad.

Agrair la fotografia a Zach Dischner.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 7 de novembre del 2011

El luxe de la felicitat


Són les 6:45 a.m.

Què bé, un dia més! M'aixecaré i veuré Venus a l'horitzó... lentament s'engrandirà la llum.

Regal de dia.

Anem Jana, endreça't, ensuma aquest llostrejar.

Tornem a casa. El carrer fa olor a pa quan la porta de ca Manil s'obre i tanca  pels collidors.

Parem taula, és hora del desdejuni: llet de soja, dues torrades de pa de sègol, mantega de cacauet, mermelada de móres ( feta a casa)... i nutel·la (de llèpol, no me'n puc estar). Llig els titulars de premsa a l'Ipod, sent la ràdio i pense en allò que contaré a les aules.
Un luxe més, anar a treballar.

Prepare l'esmorzar dels xics... Avui llonganisses amb tomata i pebrera. Escalfant-les, quina bona olor!
Recuperar aquest escrit ajornat fa tres setmanes...  Viure tot aquest temps no hipotecat.
Respirar a dalt del cotxe pausadament, els núvols sobre el cor vermell de viure.

Somiar despert que t'estime un segon més, un minut, una hora, un temps i encara més...

I malgrat que no lliges aquesta tinta, en la memòria de l'oceà ser un calamar de plata: teu.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir