dimarts, 12 de juliol del 2011

Presentació de L'amor a La Vilavella


Uns dies arrere, 29 de juny, vaig presentar L'amor a La Vilavella convidat a les XX Jornades culturals de la població.

L'acte fou un poc especial. La meua amiga i poetessa Marisol González Felip fou l'encarregada de presentar el poemari.

Vaig fer una petita explicació de la gestació del llibre i les seues peculiaritats. Després de la lectura d'uns quants poemes vaig deixar en la llibertat dels presents la continuació de la lectura -si els venia de gust- a casa seua, car com tots saben és un poemari digital lliure sota la llicència Creative Commons: un regal.

Tot seguit vaig passar a la lectura d'unes proses on Jana, la meua pastora alemanya, és notària que certifica les més diverses anècdotes de la població.

De fet, em vaig sentir molt estimat; al voltant de noranta persones acudiren i un cop acabada la lectura feren les preguntes oportunes.

Amb les persones que m'he creuat pel carrer, hi ha una que em digué que massa lectura sobre la gossa; unes altres digueren que el temps volà.

Jo vaig veure que els presents s'ho passaven d'allò més bé, una mica d'aigua fresca entre la calor.

Agrair l'atenció a tots els presents; els altres lectors ja saben... Si voleu llegir el llibre, ací el teniu: això sí, no vos el podré dedicar, car és virtual, ha, ha!

I gràcies per l'acollida.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 9 de juliol del 2011

Pidolaire



Demanar pa,
i prendre l'aire
per mastegar
l'inaccessible.

Bocins de cel,
núvols trencats,
embadalits
de solitud.

I amb el cor mut,
no desitjar
ni els vells records
d'antics somriures.

Car el cotó
és fosc i prim,
la terra eixorca,
la tija punxa.

Ni la paraula
-si vius tan mort-
pot ser miratge
de vols futurs:

Res no perdura.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Vacances de libèl·lula


No hi ha res més que l'espera, tres carretons i mig de persones fent cua i portes que s'obren i es tanquen com les ales de libèl·lula.

Tots som allà, al mateix lloc, de visita. I inútils, els rellotges, no mesuren cap temps mentre un xiuxiueig incomprensible plana en l'ambient. Ordenadament asseguts, tothom espera el seu torn, aliens a l'atzar i allò que està inscrit a l'incògnit paisatge cel•lular!

Mirades perdudes, engronsades per l'aire condicionat. Ben lluny se sent el murmuri dels motors. Les mares sostenen els fills com poden, car s'esmunyen com l'aigua. Alguns majors en cadira de rodes mostren la paciència a les mans. Sense cap pressa ha arribat juliol. Entretinguts amb els mòbils i consoles, cadascú va a la seua.

Sempre passa igual...

Quan el sol se'ns agafa als muscles, esdevenim bocins de suor, aromes, carn d'hospital!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir