dilluns, 2 de maig del 2011

01-05-2037


Ja saps que fa 13 anys que t'escric aquest amor de llum, fort i pur com l'aire.

Dia rere dia, indiferent al sol i a les tempestes, he gravat aquests sentiments tan senzills, l'únic remei per enganyar aquesta solitud entortolligada a la seca pell.
Aquell vespre vingueres del treball sufocada per dir-me que tots els camins se t'havien quedat curts...

No vaig parlar.

Encara recorde, a taula, el plat d'arròs que fumejava, el color tendre d'aquella tomata, l'amable contrast de l'alvocat, les estovalles on la tinta parlava del Zen: la darrera fotografia.

No s'han fet malbé els aliments, els he escrit per tu de les mil formes cuinades, comptant amb el teu regrés, a certa distància la desitjada mirada.

Han passat llunes i sols, i ara quan les cèl•lules semblen sublevades contra mi, encara els parle, a cau d'orella, d'aquest amor cisellat sobre tan granítica tristesa.

Les paraules han estat per mi els fets de les meues hores; no ha hagut cap diferència entre elles i la vida.

Per elles una música em cantava interior i s'obrien portes a la primavera. Esperava els comentaris que no arribaven dels teus ulls. Esperava i continuava esperant contra els ullals del silenci.
Avui vull dir-te que aquesta carn d'emoció no té pors als cucs del temps que em devora; que, al capdavall, l'amor és l'única realitat que ens fa lliures.

Que les roses, com digué Johannes Scheffler, existeixen sense un perquè...

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

2 comentaris:

novesflors ha dit...

Avui vinc a dir-te que estic d'acord amb tu, alhora que em ve al cap el "t'estimo perquè sí" de la Maria Mercè Marçal.

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies novesflors. Escric per a vosaltres...