dijous, 28 d’abril del 2011

Fotografia


Has dit tantes vegades que ets felic que, ara, et resulta estrany publicar aquesta tristesa. Dibuixes la paraula, grates la tinta dels gestos, les corbes mil·limètriques amb la seua imperfecció et conformen fal•lible, les gemmes dels dits tacats, les ungles trencades.

Pots dir la tristesa. Anomenar-la: "Perd-te, corre de pressa, no t'atures al cor, tristesa ". No calen rimes, ni mètrica. Deixes dormir les hipèrboles, els barandats de garlandes: açò no és un exercici de passamaneria. Tampoc no importa que tingues les mans blaves, unflades.

Una fotografia despullada és tot el que resta. I bé saps que això no farà cap justícia a la vida; tampoc aquest escrit que digital regalima quan un rossinyol saluda el capvespre i Jana panteixa, rere aqueixa llagosta, entretinguda.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

No m'agrada sentir-vos trist fins a haver-ho de confessar. Res, que estem ací pel que s'hagi de menester.

Olga Xirinacs ha dit...

Hi va haver una autora que deia "Bon dia, tristesa". No sé si s'aconsegueix consol provant de deixar-se penetrar per la tristor, com per una boira que entela els ulls per un moment amarg.

Príncep de les milotxes ha dit...

Estimades amigues meues. Per a mi sou una veu, un cor únic que m'agombola.
I ho dic amb coneixement de causa... Perquè, Olga, has dit una boira que entela els ulls quan abans se li ha encés un llum a la dona que escriu a "Un tel als ulls".

Estimades ànimes bessones meues que esborreu el nom de totes les "tristeses".

Maritxé ha dit...

...tantes vegades, germanet, que no se si ha sigut veritat o somni la sensació de sempre de ser feliç...
Ara no.
Ara que nua em trove per els carrers breus de la meva conciència, descobreixc que ho segut per i en els demés...sobretot per el pare estimat...i em resulta vuit viure sense ell...molt trist...molt dur ...