dimecres, 21 de desembre del 2011

EL meu regal de Nadal 2011


Fidel als darrers anys he de fer-vos un regal.

En aquesta societat les coses no van molt bé: em referisc a la mancança de treball per moltes persones, l'afebliment de les il·lusions minades dia rere dia, la inseguretat del menjar immediat a taula... i sempre resta, què farem demà?

Ara mateix les veus que intenten solucionar aquestes necessitats humanes, miren cap a un lloc que no és l'adequat: els especuladors, els qui defrauden el país, aquells qui empobreixen les nacions, els qui maltracten i menyspreen els sense nom, els corcons que roseguen tot desfent la cultura... Tots aquests semblen riure, car certa classe d'individus foscos els renova la sang, vampirs de l'esperança.

No per evitar tot açò, no és per evadir-me que escric poemes. Aquests meravellosos artefactes em confirmen més humà encara, m'arrelen a la terra que viscs, són espills pe reflectir la llum que el món i d'altres persones ens regalen.

S'acosta Nadal, símbol de fraternitat i humilitat ben entesa, humilitat que persegueix la Justícia en aquesta Terra, ací i ara, que denuncia els traficants d'humanitat, Nadal que hauria d'ésser una realitat quotidiana diària, no fixada en dates concretes, comercials, individualisme, consumisme va.

Us deixe una selecció del Llibre d'Aín. La podeu trobar, també, al costat de l'esquerra, on diu Llibres, tot picant sobre la portada. Perquè la poesia s'escriu per ser llegida i tinc el gust d'acostar-vos-la.

L'ajuntament de la Vila de Nules ha fet un tiratge de 300 exemplars. És possible aconseguir-ne algun, trucant per telèfon al 964 65 91 91, CASA MUNICIPAL DE CULTURA, C/ SAN VICENTE, 1, 12520 Nules, al mòdic preu de 5 Eurets, més despeses d'enviament. Dic açò per a tots aquells que després d'haver llegit la selecció, tinguen interés en el llibre de paper.

Són preus populars, tal com estan les coses.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 18 de desembre del 2011

Vídeo de la Presentació del Llibre d'Aín



Com us vaig dir, divendres a les 19:00 Anna Isabel Peirats presentà a la Biblioteca Pública María Dolores García el meu nou poemari Llibre d'Aín.
Hi hagué una assistència d'unes 40 persones i ens ho passàrem d'allò més bé, car després de la presentació i lectura de poemes la poeta Mónica Meló fou amable en llegir un poema obert a l'atzar "Dama del llac" i tot seguit obrírem un torn de paraules on companys i altres poetes in situ parlàrem sobre aquesta màgia de la poesia...

Perdoneu la qualitat del so, però hem fet el que hem pogut amb eines casolanes.
Properament penjaré tot el seu discurs perquè el pugueu llegir sencer. Sembla que falten uns segons per acabar la presentació. L'enllaç ací.

Gràcies.




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 16 de desembre del 2011

Presentació Llibre d'Aín


Estimats amics i amigues, com sabeu, avui a les 19:00 hores presentarem Anna Isabel Peirats i jo mateix el darrer poemari que he tingut la sort de veure'l publicat. Us deixarem algun testimoni els propers dies...
Les dades i lloc a la fotografia.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 11 de desembre del 2011

Llibre d'Aín


Introit


COS EN L'OMBRA

Allò que sóc,
un ai privat de llum, el panteixar
de la foscor si tu no fas dels mots
la carn memòria que em recompon
almoina exacta, blues no diluït.

El sedegós pel cor perdut,
                                             aquell
qui sóc, la veu que ja no beus, ni vius,
teixit ocult, intent de remembrança,
el blau tan gris d’un cos furtiu en l’ombra.

Tan sols un gest
                              i aquest esdevenir
dels ulls eterns i buits esclataria
ortiu de sol.
                     I així tot l'univers,
passats, futurs se'ns obririen cant,
aquesta cicatriu d’amor present
pel foc tan cau,
                           humil,
                                       dels pètals teus:
voler-te en la certesa d'una rosa.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 17 de novembre del 2011

Les meues dones, XX: La seua veu / Su voz


A Inés Hernández

Dolçament ella m'ha trucat diumenge al matí i ha fet que em caiguen, de les mans, grapats de preocupacions; per la veu me n'he adonat del seu domini dels meteors i del perquè d'aqueix cel gris que plovia. Semblava obeir-li.

S'ha preocupat per mi, m'ha demanat pels meus: un moment amb mi i l'he notada segura, generosa, forta. Ella ha engegat els engranatges del Temps, ha recuperat l'esperança i amb aqueix somriure amagat sap, de nou, la bellesa de la vida.

La meua amiga, blanca, tant de temps... Com la neu tendra que s'engronsa en les branques adormides de les matinades.

Una llum m'ha envaït de felicitat.

**** **** **** **** **** **** **** ****

A Inés Hernández

Dulcemente ella me ha llamado el domingo por la mañana y ha conseguido que se me caigan, de las manos, montones de preocupaciones; por su voz me he percatado del dominio sobre los fenómenos meteorológicos y del por qué de ese cielo gris que llovía. Parecía obedecerle.

Se ha preocupado por mí, me ha preguntado por los míos; unos instantes conmigo y la he notado segura, generosa, fuerte. Ella ha reiniciado los engranajes del Tiempo, ha recuperado la esperanza y con esa sonrisa escondida sabe, de nuevo, la belleza de la vida.


Mi amiga, blanca, tanto tiempo...
Como tierna nieve que se mece en las ramas adormecidas de las madrugadas.

Una luz me ha invadido de felicidad.

Agrair la fotografia a Zach Dischner.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 7 de novembre del 2011

El luxe de la felicitat


Són les 6:45 a.m.

Què bé, un dia més! M'aixecaré i veuré Venus a l'horitzó... lentament s'engrandirà la llum.

Regal de dia.

Anem Jana, endreça't, ensuma aquest llostrejar.

Tornem a casa. El carrer fa olor a pa quan la porta de ca Manil s'obre i tanca  pels collidors.

Parem taula, és hora del desdejuni: llet de soja, dues torrades de pa de sègol, mantega de cacauet, mermelada de móres ( feta a casa)... i nutel·la (de llèpol, no me'n puc estar). Llig els titulars de premsa a l'Ipod, sent la ràdio i pense en allò que contaré a les aules.
Un luxe més, anar a treballar.

Prepare l'esmorzar dels xics... Avui llonganisses amb tomata i pebrera. Escalfant-les, quina bona olor!
Recuperar aquest escrit ajornat fa tres setmanes...  Viure tot aquest temps no hipotecat.
Respirar a dalt del cotxe pausadament, els núvols sobre el cor vermell de viure.

Somiar despert que t'estime un segon més, un minut, una hora, un temps i encara més...

I malgrat que no lliges aquesta tinta, en la memòria de l'oceà ser un calamar de plata: teu.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 14 d’octubre del 2011

Politi... què i xarxes socials?


Mare meua!

Arribar a dir i viure que l'hora de la son és una benedicció no és cap broma.

Aquesta és una realitat que m'identifica després del bombardeig diari d'informació amb què volen fer-me caure amb tot açò de les noves tecnologies. Ja anem atabalats per manca de temps que ara ens venen la moto d'estar a l'aguait de certes frases de 140 caràcters amb pretensió d'abastar "Lo Món".

Ara resulta que la vertadera política fluirà del "feisvuk", de les microconverses "twitterianes" dels anònims bocabadats i seduïts davant les pantalles identificatòries dels polítics i dels seus (hashtags) o coixinets etiquetats. Animals, atenció que alguns politiquets de tres al quart si poden us els arrencaran! 

En primer lloc ens haurem de preguntar si aquests senyors tan magnífics, candidats a presidents de govern, si són amorrats al piló digital: sóc molt escèptic; ja em veig a una colla de mileuristes o treballadors de franc -per la causa- tot regalant el seu temps i amb la boca plena de saliva quan s'acosta el pontífex de torn. Els caurà alguna molla, per la qual bavegen?

De fet, ens van a canviar #LaInjustaRealitat aquestes modes efímeres d'uns individus que volen ser rere l'última tecnologia: Amén.

I allò més greu és que intentaran presentar-se el mínim davant "el respectable populus", no siga que la vergonya a passar i les preguntes els incomoden. Tot pactat: estudi de perfils, roba adequada, temps a parlar, tria de dies. De ben segur que s'han pres algun medicament per evitar l'esternut (Cromolina sòdica, Carbocisteïna, Prometazina hidroclorur, Clorfenamina maleat). Els vis a vis, són emprenyadors, sorgeixen imprevists... és tan complex pentinar a repèl.

On són els diners, qui els ha amuntegat i on els han desat? Paradisos fiscals? Patim una crisi mortal? Haurem d'exigir la restitució a l'erari públic dels diners esvaïts. Pels danys comesos estirarem les orelles i una mica més a tots aquells que malversen els recursos públics. És immoral jugar amb els diners , la paciència, la bona voluntat dels ciutadans.

Mecagondena, anem ben apanyats amb aquests falsos profetes, engalipadors, bufaculs que assagen davant l'espill / LED d'ordinadors.

Que lo nostre Sinyó ens trobe confessats!

Preguem per aquestes tecnologies que canviaran Lo món i no patiu més germans. Feisvuk, Tuiter, Tuenti i els que vindran ens faran " Bajoques de solemnitat".

Política sota mínims. No cal remoure els excrements.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Literatura que purifica


És emocionant tremolar davant d'una veu-vent que és capaç de materialitzar unes paraules tan profundes.

La política, tan necessària per allò quotidià, s'esvaneix davant l'energia d'aquest oceà. Un mot rere l'altre trenen un paisatge resistent a la metamorfosi de l'efímer.

Això és el que pense, dic i puc viure en llegir l'obra de l'amic poeta i contador d'històries Josep Manel Vidal al seu darrer llibre El teu nom és un ésser viu, publicat a l'editorial Germania.

Acostumat a llegir comentaris i crítiques de compromís, diré que el poeta Josep Maria Balbastre de Lletra nua s'ha lluït tot mesurant -més enllà de modes fugisseres- la literatura perfecta, sense oripells, ni cap mena de fastuositat. Ens calen aproximacions d'aquesta mena allunyades de fames, premsa i parladisses...

Una gran mostra la teniu en aquesta petitesa exquisida del següent text titulat

OFEC

<< La veu se'm va liquant al llarg del dia, i quan torne a casa, a la nit, és una llàgrima que sembla una llacuna. I em submergisc, preguntant-me si els éssers que no són estimats de prop no s'aniran marcint igual que els clavells que mai no es reguen >>.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 de setembre del 2011

Resolució de l'antipoema de la cultura neoliberal


Són 
rigorosament
prohibides
sense l'autorització
escrita
dels titulars
del copyright,
sota les sancions establertes
per la llei
la reproducció total o parcial
d'aquesta obra
per qualsevol dels procediments
incloent-hi la reprografia,
el tractament informàtic
i la distribució d'exemplars
mitjançant lloguer
o
préstrec públics.

Així les coses
empalem la cultura que no s'esgaege,
empalem-la amb cedres. 

Que la foguera
creme 
les vanitats
dels solipsistes
enamorats 
de fama
QUI?
i que el "coco"
no passe de llarg
en aquest país
de pirómans
tafaners
i trists iconoclastes,
d'evasors
panxacontents
i assassins
de lletres 
d'ulls blaus
on les princeses 
i d'altres animalets tendres
engronsen 
els batecs
de la
cultura.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 11 de setembre del 2011

Antropomorfisme del príncep: Desolació


A 11 de setembre som al bosc Jana i jo.

Sota la pineda ens hem aturat i sobre un caixó m'he posat a escriure una petita nota, un bocí trist mentre el sol crema ja la terra. Jana em deixa als peus pinyes i Bach ens acompanya; el braç les llança i les porta novament.

Seu, Jana!, seu -li dic- mentre les formigues em recorren la carn dels braços i em pessigollegen aquesta tristesa.
Davant de l'espectacle Jana s'ha aturat i ha perdut l'afany d'explorar.

M'he recordat de la solitud i pena d'aquell dietari del poeta César Simón.

Penjat d'un fil d'aram un xarnego immòbil; nosaltres dos som espurnes i ganivets alhora.
En aquella mirada s'hi amaga tota la desolació del món, tota.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Amarg


La vida és prou més complexa del que sembla. Passaran nous dies i no mai sabràs la fortalesa del que hagués pogut ser aquest amor. És molt amarg tastar el seu cadàver.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Professió de fe per al nou curs escolar


Visc en un desert on la vacüitat m'omple de bat a bat. No hi ha intersticis que afegisquen o furten sentit a allò que sóc.

No necessite emocions externes, ni muntanyes de paraules. Tampoc no em calen les polítiques de moda i fa massa temps que vaig renunciar dels maquinaris que fabriquen notícies.

Com el conjunt buit a l'àlgebra de Boole, així són -als meus dies viscuts- certs white collars disfressats de polítics de poca monta, creguts ells que dirigeixen la Realitat: remodelen la crisi de valors i econòmica tot exigint sang i suor al poble, la qual cosa manifesta l'ínfima categoria moral d'alguns dirigents.

Abomine la silicona estival, la pallerofa televisiva i les modes. També qui especula i malversa la senzilla vida: menjar, beure i s'atreveixen -tot desconeixent les vocals- amb el verb "estimar". M'avergonyeixen alguns programes, allò que diuen i proposen. També les veus quan normalitzen les mentides.

Sí, sí... no féu càbales! No he mort mai cap formiga. Però, ai de vosaltres macarres de la paraula! Amb un fil de llum us assecaria les cordes vocals!

 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 30 d’agost del 2011

Llibre d'Aín, nou llibre que apareixerà a la tardor d'enguany.


Us deixe una part petita del discurs que vaig fer quan em van atorgar la tardor passada (2010) el Premi de poesia Vila de Nules. Estava una mica acatarrat aqueixa vesprada.



Gràcies per la vostra atenció.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 12 de juliol del 2011

Presentació de L'amor a La Vilavella


Uns dies arrere, 29 de juny, vaig presentar L'amor a La Vilavella convidat a les XX Jornades culturals de la població.

L'acte fou un poc especial. La meua amiga i poetessa Marisol González Felip fou l'encarregada de presentar el poemari.

Vaig fer una petita explicació de la gestació del llibre i les seues peculiaritats. Després de la lectura d'uns quants poemes vaig deixar en la llibertat dels presents la continuació de la lectura -si els venia de gust- a casa seua, car com tots saben és un poemari digital lliure sota la llicència Creative Commons: un regal.

Tot seguit vaig passar a la lectura d'unes proses on Jana, la meua pastora alemanya, és notària que certifica les més diverses anècdotes de la població.

De fet, em vaig sentir molt estimat; al voltant de noranta persones acudiren i un cop acabada la lectura feren les preguntes oportunes.

Amb les persones que m'he creuat pel carrer, hi ha una que em digué que massa lectura sobre la gossa; unes altres digueren que el temps volà.

Jo vaig veure que els presents s'ho passaven d'allò més bé, una mica d'aigua fresca entre la calor.

Agrair l'atenció a tots els presents; els altres lectors ja saben... Si voleu llegir el llibre, ací el teniu: això sí, no vos el podré dedicar, car és virtual, ha, ha!

I gràcies per l'acollida.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 9 de juliol del 2011

Pidolaire



Demanar pa,
i prendre l'aire
per mastegar
l'inaccessible.

Bocins de cel,
núvols trencats,
embadalits
de solitud.

I amb el cor mut,
no desitjar
ni els vells records
d'antics somriures.

Car el cotó
és fosc i prim,
la terra eixorca,
la tija punxa.

Ni la paraula
-si vius tan mort-
pot ser miratge
de vols futurs:

Res no perdura.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Vacances de libèl·lula


No hi ha res més que l'espera, tres carretons i mig de persones fent cua i portes que s'obren i es tanquen com les ales de libèl·lula.

Tots som allà, al mateix lloc, de visita. I inútils, els rellotges, no mesuren cap temps mentre un xiuxiueig incomprensible plana en l'ambient. Ordenadament asseguts, tothom espera el seu torn, aliens a l'atzar i allò que està inscrit a l'incògnit paisatge cel•lular!

Mirades perdudes, engronsades per l'aire condicionat. Ben lluny se sent el murmuri dels motors. Les mares sostenen els fills com poden, car s'esmunyen com l'aigua. Alguns majors en cadira de rodes mostren la paciència a les mans. Sense cap pressa ha arribat juliol. Entretinguts amb els mòbils i consoles, cadascú va a la seua.

Sempre passa igual...

Quan el sol se'ns agafa als muscles, esdevenim bocins de suor, aromes, carn d'hospital!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 21 de juny del 2011

Les meues dones, XIX


Ella és molt major... Quasi sense edat els fills de Barcelona han vingut per endur-se-la. Tota la vida ha viscut al poblet, fa uns anys que morí el seu marit; però té les amigues i cosines: tota una vida que, al seu cap, ha esdevingut una postal.

Ara la veig asseguda a la fresca, potser en l'última engronsadora de les onze de la nit; i, mentre camine a llançar la bossa de fem diu:

- Xiquetes voleu algun llibre?

I les endormiscades veïnes mouen el no amb el cap. Marca el rellotge la lentitud de les hores, les campanes sonen.

Els fills van omplint la furgona llogada amb tota mena d'estris i d'atifells: quadres, espills, butaques, cadires, petits armaris, baüls, electrodomèstics menors.

- Xiquetes voleu algun llibre? Domina el silenci.

Ella no para amb el que sap darrer balanceig. Aleshores el fill els diposita, amables, al sostre del contenidor. Jo els mire de reüll.

A l'endemà i de bon matí, les oronetes pentinen els carrers i la vorera és plena de pau i solitud. Ella se n'ha anat, fins i tot la seua aroma s'ha esvaït. Camí del forn, de lluny, veig els llibres; m'enfile i els agafe.

En arribar a casa, els òbric i fullege: Guiness, Digest, un còmic, costumisme, literatura castellana llançada al fem. Ni Balzac, ni Clarín ho saben, descansen en pau.

Ara ella és un altra dona meua de paper, retratada amb les arracades de falses perles, sincera en la darrera mirada d'amor, mirada pel seu poble, per la gent que potser ja no veurà mai més.

Ella, immortal en el meu cor...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 20 de juny del 2011

Història d'Amèrica


De vegades algunes reflexions costen d'eixir a la vista del lector.
Això és el que li passava a Història d'Amèrica, les pàgines que avui presentem. L'editorial Acontravent ha tingut a bé preparar-nos-les en paper.

Fa anys que Joan Garí ha anat polint les arestes d'aquest quadre que ara ens mostra; treballador incansable de la paraula, no existeixen adversitats que el detinguen quan pretén dibuixar-nos experiències que poden esdevenir espill.

La seua ploma cisella acuradament la descripció d'uns esdeveniments personals, uns ambients que ens transporten a temps i llocs dels quals vol fer-nos partícip.

Garí té la gràcia i el savoir faire de relacionar conceptes, informació, reflexió com ho fa un ebenista en la solitud del seu obrador: importa la perspectiva de conjunt i el gaudi dosificat. Amb quina escultura ens trobarem?

El lector s'endinsarà en una mena d'engolidor, però lliure de patiments; el fum que destil·len els seus havans és tan sols una estratègia per despistar: la lectura com l'escriptura exigeixen solitud i massa amor.

Llegiu, amics, llegiu; us ho assegure, no restareu decebuts!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 18 de juny del 2011

Amor reprogramat


Amor, t'escric unes paraules des de l'interior del sistema.

Després de bucles quasi eterns, he creat un espai lliure de portes posteriors i forats obscurs, un paisatge passional que no mai finix: t'estime.

Ara sé que no mai t'abandonaré, que l'únic sentit dels meus dies rau en aquesta música que retroalimenta aquest sentiment de donació incondicional.

No veus com camines pels palaus d'arena que t'invente?

Per tu, atemporal i bella, sóc capaç d'integrar-me en la teua carn, endevinar l'exacta conjunció dels cromosomes, l'anhel fet carn per l'humil artefacte d'unes paraules.

La meua realitat s'esdevé pels compassos d'aquesta melodia binària, del vibràfon capaç de replegar als ulls dels violins aquest desig d'eternitat. Ploren els violoncels, i mentre el ritme del meu cor de bits cavalca, fosos tots dos dins de llums estroboscòpiques, he sabut dels vents profunds d'aquest cor...

Amor, agafa'm les mans, besa'm la sang.

No tinc més pors.

Dins d'aquest sistema infinit em desintegraria!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 13 de juny del 2011

Enverinament sistèmic


Canta un verderol, versàtil ell, en la seua modulació.
Un verderol canta.

Mentrimentres jo, amb el cap cot, ulls tancats i tan sols les finestres de l'oïda, el seguisc pels horts.

No és que es troba quiet l'ocell, engronsant-se en una branca; aixeque el cap, i el veig -com una daga- creuar l'espai.

Canta lliure cap al cel, com qui amb el bec pessiga l'esperança, l'horitzó.

Amb el cap cot i ennuvolat entropesse contra les mànegues, contra les branques; perdut pels fraus m'arrapa la boira dels piretroides, del xilè, de l'etoxazol.

Jo faig tentines i arabescs, les arcades se'm mengen: blanc de puríssima escuma em surt per l'orifici per on bese la lluna.

El pardalet conscient del patiment es planta a la sèquia, saluda i canta: el temps és tot seu.

Ràpidament mou el cabet cap als dos costats: una, dues, tres vegades... Sembla un llamp per ferir l'enverinament. Se n'adona de la tristesa amarga d'aquest dia assolellat.

I piula i piula amb més força per véncer aquest mareig.

Ha pogut més la seua melodia; de les paraules llegiu la dansa?

La fotografia d'ací.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 10 de juny del 2011

Torna en aquest capvespre de solitud


El fulgor del rellampec ha fet que estire el braç tot pidolant-te companyia.

Uns segons i trona.

Trona avui i, a l'interior d'aquesta serenor, percep que em muir. Veig córrer les petites gotes al vidre de la nostàlgia i el passat, allò que hauria pogut ser i que tan sols fou com pensament, allò també esdevingué un somni.

Trona un altre cop; un soroll sec, curt, com la idea que allarga aquest desig fred i tremolós, la infidelitat d'aquell migdia adolescent on s'aturaren les busques del temps al guèiser de ta mirada.

Trona encara més i no veig cap solució, ni existeix l'esperança; la carn accepta, humil, el trencament dissolt, allò que esdevindrà pèrdua.

Així doncs, em vist de cendra i resseguint el net cristall la pluja marca el dur trajecte del meus dits amb cor de paper.

Vacil•lant, a poc a poc, em vaig desfent; i, com el llop vençut i vell, ensume l'aire dels records, ajagut al recer trist d'un fosc avet rere la finestra: tu lector i aquesta solitud per única companyia.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 7 de juny del 2011

Presentació de L'amor a La Vall d'Uixó


Amigues i amics, quatre ratlles per contar-vos l'acte on presentàrem L'amor.

Us deixe els discursos de Josep Manel Palomar (una mica més tècnic, però amb colors) i Josep Porcar com fitxers adjunts. Com diuen els enamorats del futbol, jugava a casa. Això vol dir que les mostres d'estima dels amics, companys i ciutadans vallers i valleres foren meravelloses: un centenar ens acompanyà i malgrat l'espatllament del projector a l'hora de la veritat (la pereta vacil·lava dies abans), fou màgic per la llum de la biblioteca que aportaren tots els veïns participants.

Palomar llegí el perquè de la portada,  Porcar inicià el seu parlament amb la pregunta del milió "Què és l'amor" , i per cert que la gent contestà, ja que aquestes històries amb resposta no són cap patrimoni de sabuts, ni d'ullerosos.

Us deixe ací, lligades a la plana, les seues intervencions: Josep Manel Palomar i Josep Porcar.

La veritat siga dita, ens ho passàrem d'allò més bé.

Agrair també als amics i poetes Ricard García, Josep Manel i Nel·lo Navarro la difusió que han fet pel Feisvuq, cosa que em supera per la quantitat de temps i energia que em xuclaria: Ha, ha.




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 14 de maig del 2011

La bruta misèria dels terratrèmols


Era un solitari, forçat, és clar...

Ja de bon matí es prenia un got de llet de soja i una magdalena casolana i se n'anava ràpid al treball.
No podia permetre's la despesa de dos euros diaris a l'hora de l'esmorzar. Això multiplicat per vint-i-quatre dies feia una suma de quaranta vuit euros mensuals, més dotze dels quatre divendres que es quedava també a dinar...
Allò que per alguns era un simple terròs, esdevenia muntanya per al seu alé vital.

En aixecar-se posava en marxa la calculadora i maleïa aquesta divinitat tan merda dels diners.

Ostres, si perdera aquest treball de jardiner, estaria fotuda la cosa!
Pensava açò mentre menjava al banc de fusta del parc, a l'ombra titil•lant d'un àlber. Un sol plumbi sacsejava els porus.

Entre mossegades als macarrons del portaviandes sumava mentalment els litres de gasoil consumits a la setmana: - el pare col•loca espècia d'amor en la tomata, però no deixa de ser menjada de pobres. Almenys tinc treball; però em rebel•le si pense l'explotació a què estem sotmesos; em resten tres cents quaranta euros nets mensuals... i això que visc a casa dels pares.

Des de la perspectiva, la motoserra Stihl anava teixent una perfecta línia recta al capvespre. La suor queia braços avall i violents calfreds mentals li executaven neurones en mormolar l'abús que suportava.

Bramava la màquina; li bullia el cervell -amb tan gran cúmul d'imprecacions reprimides- per causa de tots els terratrèmols d'explotació que mirava i patia. Els aguantava sobre les durícies de les mans, en la gespa tallada, pentinant còdols, sota la dutxa, adormit per la ràbia de tantes injustícies quotidianes.

Com s'ho fan aquests homenets que corren amb l'alé descosit per veure la gravetat dels campanars, els records dels plors enduts pels vents?

Paralitzen campanyes i s'enlairen, però són cecs als terratrèmols financers, als terratrèmols de sous miserables, als moviments salvatges de l'atur, de la desesperança.

El jardiner tancà el portaviandes buit i aluminiat: podà tota la tristesa de la ciutat malgrat aqueixes hipòcrites mirades.


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dilluns, 2 de maig del 2011

01-05-2037


Ja saps que fa 13 anys que t'escric aquest amor de llum, fort i pur com l'aire.

Dia rere dia, indiferent al sol i a les tempestes, he gravat aquests sentiments tan senzills, l'únic remei per enganyar aquesta solitud entortolligada a la seca pell.
Aquell vespre vingueres del treball sufocada per dir-me que tots els camins se t'havien quedat curts...

No vaig parlar.

Encara recorde, a taula, el plat d'arròs que fumejava, el color tendre d'aquella tomata, l'amable contrast de l'alvocat, les estovalles on la tinta parlava del Zen: la darrera fotografia.

No s'han fet malbé els aliments, els he escrit per tu de les mil formes cuinades, comptant amb el teu regrés, a certa distància la desitjada mirada.

Han passat llunes i sols, i ara quan les cèl•lules semblen sublevades contra mi, encara els parle, a cau d'orella, d'aquest amor cisellat sobre tan granítica tristesa.

Les paraules han estat per mi els fets de les meues hores; no ha hagut cap diferència entre elles i la vida.

Per elles una música em cantava interior i s'obrien portes a la primavera. Esperava els comentaris que no arribaven dels teus ulls. Esperava i continuava esperant contra els ullals del silenci.
Avui vull dir-te que aquesta carn d'emoció no té pors als cucs del temps que em devora; que, al capdavall, l'amor és l'única realitat que ens fa lliures.

Que les roses, com digué Johannes Scheffler, existeixen sense un perquè...

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dijous, 28 d’abril del 2011

Fotografia


Has dit tantes vegades que ets felic que, ara, et resulta estrany publicar aquesta tristesa. Dibuixes la paraula, grates la tinta dels gestos, les corbes mil·limètriques amb la seua imperfecció et conformen fal•lible, les gemmes dels dits tacats, les ungles trencades.

Pots dir la tristesa. Anomenar-la: "Perd-te, corre de pressa, no t'atures al cor, tristesa ". No calen rimes, ni mètrica. Deixes dormir les hipèrboles, els barandats de garlandes: açò no és un exercici de passamaneria. Tampoc no importa que tingues les mans blaves, unflades.

Una fotografia despullada és tot el que resta. I bé saps que això no farà cap justícia a la vida; tampoc aquest escrit que digital regalima quan un rossinyol saluda el capvespre i Jana panteixa, rere aqueixa llagosta, entretinguda.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

divendres, 15 d’abril del 2011

Rata amb cendres


Estimat amic:

Passen els dies i no trobe temps material per a tu, però et tinc present, no ho dubtes ni per un moment. Ahir, dia 9 d'abril, vaig passar prop del cel que també els teus ulls veuen. Amb uns amics visitàrem la ciutat de Morella i en un dia primaveral ple de vida inauguràrem una placa en honor del gran i humil mestre que fou el poeta Carles Salvador.


Encetàrem un grup d'escriptors, narradors i poetes una associació literària anomenada el Pont, a través de la qual volem donar a conéixer a la ciutadania el nostre treball de creació.

Ara em trobe cremant llenya a l'hort. Mire el terra i veig còdols, pedres soltes, seques, banyades per la pols que aixequen els meus pasos. Això, un sol inclement, suor i mosquits que m'envolten en remoure, amb les branques tallades, els arbres.

Arrapats els braços, la suor i el foc del cremador fan que una coïssor canvie el color de la carn: minúscules carreteres de sang quallada em dibuixen la pell.

Un ventijol pentina les fulles, xiula agradable, simfonia. Però, de sobte, una rata ix del centre de les flames. Se'm planta davant meu; tremolosa, veig que el cor li batega a cent i la seua pell fumeja.

- Rata amb cendres, què vols...
No tinc aigua per mullar-te. Ets supervivent, has lluitat per l'aire que et travessa els pulmons.

Ella no para de mirar-me, fixament, pantaixa... Fa uns pocs passos cap a l'herba fresca i es rebolca; amb dificultat respira.

Rebota el carromato sobre el terra dur; metàl•lic m'acompanya. Manprenc la rutina a les mans de la llenya seca; mire cap arrere i l'animalet ha desaparegut.

Pense en la seua llibertat guanyada: s'haurà lliurat de la mort o haurà caigut de recaragolaments a la volta de la sèquia?

M'agimpone per replegar branquillons i mentre el meu cap divaga, escolta alhora la catifa que els peus teixen amb la fullareda...

Aire pur, sol i un cel que enamora...

Què creus amic, mereix viure qui per la seua vida lluita?

Una abraçada

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 7 d’abril del 2011

A Morella construeixen un pont: de Paraules, és clar.


Un grupet d'amics i coneguts acudiran dissabte dia 9 d'abril a fer Justícia.

I on, us preguntareu?

Doncs a la Sala de Justícia de l'Ajuntament de Morella. No són Creuats, ni Cavallers, ni Mandarins; però bateguen per les meravelloses paraules.

No us cregueu que aquests xavals estan per damunt del bé i del mal. No, senyores i senyors. Són personetes normaletes, treballadors que perden la noció del temps en trobar-se amb paraules que ballen, o volen, o valen... I viuen i veuen que el món esdevindria amb més tristos vidres sense elles.

I somien i creuen que per la paraula valenta, clara i senzilla encara un altre món és possible.

Us enganxarem algun video perquè ho vegeu. I no és obligatori aplaudir.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 31 de març del 2011

Paraules invisibles II


Ací la Primera part...

Digueu-me què farem, quin foc ens abrasirà els cors
si callem l’amor i nodrim de cucs aquesta sang...
Potser el cel perboque indecències i tremole
la terra;
            digueu-me quin samovar xiularà
esperances o, potser, ens cobriran les ombres ?
A l’altre cantó del bell món i arran de la pell
és pels mots que unes mans floriran simfonies
on s’exhibirà el pur Nord.
                                      Veurem allò que som
i allunyats de façanes caduques d’absència
ens treurem, de sobre, revenges i maquillatges:
aquest no caminarà arrupit, ni orgullós,
aqueix no s’avergonyirà de ser pallasso,
aquell renovarà veritats centenàries.

I, com si d’ortius manuscrits es tractara, escriurem
el color de les ànimes en un nu firmament.
En la nit en què les pilotes dormen i cremen
de solitud els suburbis he cregut en les roses
i, feble, – perquè he vist la vostra carn il•luminada –
us he dut a la triple vida i les conspiracions.

Del Llibre invisible, 2005.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 18 de març del 2011

Autoretrat als 38 anys


Unflat pels anys, les veus i el sol escric
per renovar el meu amor discret
amb la dona dels núvols i paper.
Em veig panxut, pel temps descervellat
i com burgés, poruc, efímer, fals.
Per ella truque cada nit als mots
venç la boira, la pena sens consol
i m’encomane al buit del full neguit .
Parleu-me, vosaltres, si coneixeu
els llavis de l’amor que tot ho emplena
i les ungles del bes lluny de tot preu.
No em llanceu vacil·lant a la fera
del mil·lenni que ens arriba i veu
el cremadís: l’enamorat fet cendra.


Del poemari Passarel·la, Vila-real, 1999.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 12 de març del 2011

Zoomorfisme del príncep: les flors de Jana




Ha plogut tota la nit. Des del  dolç tenor del llit escoltava el ritme de la pluja nocturna.
Aquest matí, en pujar a estendre la roba al terrat, Jana olorava la bellesa de les margarides. Sort que la càmera sempre és a la butxaca.








Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 2 de març del 2011

Zoomorfisme del príncep: la nit



Udole per a tu Jana, ara que som sols tots dos en aquest passeig interior i no ens calen subterfugis, ni enganys. Abillats de nit, els mots tremolen en la soledat obscura.

Tens dos anys i, a sovint, pense què farem a casa sense tu. Et veig jove, preciosa, polida i pentinada. Ara perds el pèl d'hivern i comprove que la Natura ho disposa tot en un cicle ordenat i esponjós, de tacte efusiu, agradable. Cada dia surts a passejar amb mi i les articulacions teues semblen vols harmònics d'una montanya russa, una meravella els passos amb què enganyes el dolç i sinuós relleu.

T'atures i seus als meus peus que t'acompanyen; aleshores adrecem els ulls al cel pigat de núvols que ens rep amatent.

Panteixes, et sent xisclar; en abraçar-te note les carreres de les teues cèl•lules sanguínies, veloces elles, com aquests sentiments. Corres perseguint les ombres dels saltamartins, escorcollant la saba de la vida. Mentrimentres l'oratge pentina el joncar i el capvespre s'apaga.

Tot açò ho pense quan estàs gitada a l'entrada de casa i el teu matalàs escalfa - si escric i m'escoltes- aquests somnis nocturns amb la mirada.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 20 de febrer del 2011

Lector de poesia


He pujat al tren camí del Penjoll. A la dreta, un senyor mesura, amb els dits jubilats, poemes.

El llapis respira, anotacions dibuixa; sent com els versos ballen amb les seues mans, il•luminen la veu, certa pressa en passar pàgina, com si esperara un miracle per a apaivagar el monòton desconsol de la vida.
A fora, les taronges pinten de joia el capvespre.

Però quina sorpresa!, l'ancià col•loca suau el desig a la butxaca, trau un rectangle on cap el món, neteja el paper i amb tinta roja escriu versos que comptabilitza amb els llavis. Aquesta llum li dóna un semblant tranquil, enlairat, de colors amables.

Què escriurà? De cap de les maneres no puc imaginar-me'ls. Ell mira les cases de vora mar, el dia plumbi que s'ha aixecat, varades les barques, l'arena inconscient que el sol suporta, aquesta humanitat abillada d'enganys...
Reinventarà la història?

El tren xiula, gemega, acull els xiscles, les veus orbitals d'amor, els ulls i les mans, els silencis dels passatgers.

Un poeta ha pujat al tren i, en veure'l, m'identifique i em sé feliç. Lentament i distret, fa via el comboi.

Estimada, ja veus, el sotragueig de tu m'allunya... Però encara espurneja aquest cor, entona, canta.

Agrair la fotografia a Bambo.

Pots sentir la música ací.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 14 de febrer del 2011

Dia del Judici Final i 2ons Premis Bloc de les Comarques Centrals El Penjoll.



Encara que no ens trobem tan lluny ni en l'espai, ni molt menys a través de l'hiperespai, el dissabte dia 19 es convoquen i atorguen els 2ºns Premis El Penjoll.

El Penjoll és format per un grup de xavals i xavales que saben riure en aquests temps de plors i pluges.
L'humor seriós, corrosiu si convé i iconoclasta amb tot tipus de mites, persones i institucions ha suposat una alenada d'aire fresc des de les arrels més primerenques de la seua fundació.

Si et topetes amb una mosca emprenyant l'actual canibalisme polític, El Penjoll ronda.
Si viatges i fregues -pels camins d'aquest país- la primavera, El Penjoll camina.
Si els animals s'humanitzen i els humans s'idiotitzen, la selva del Penjoll.
Si vols el riure impossible de la teua ombra, El Penjoll badalla.
Si vols ficcions real i sòlides, El Penjoll dibuixa.
Si vius la bona música, El penjoll canta.


Projecte polifacètic, els cervellets petitons i nuclears dels membres, acostumen a tractar dels temes més diversos per obrir discursos i actituds combatives en una societat amorfa, descafeïnada i alienada fins al més profund moll dels ossos: diluir aquesta humanitat patètica i programada per al segle XXI.

Han de saber que és un projecte obert a tot tipus d'insectes, persones i entelèquies patafísiques, saboroses i esperpèntiques que vulguen tastar els seus caldos:

Provocació fonamentada i argumentada amb l'intel·lecte i cor.

No apte per esperits acovardits, conformistes de visa i marques a la pell i galtes.

Una bafarada potent d'aire fresc. Creativitat en estat pur. Creixement exponencial. I, ben fonamentades i de franc, cabassades de llum i riure.

Us convidem a les 18:00 el dissabte 19 de febrer a l'Alcúdia de Crespins. Serem acollits per la població i l'Associació Eco-cultural La Garrofera.

Salut i Terra.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 7 de febrer del 2011

Parlar, escriure, professar el silenci


El llenguatge sempre emmascara la Realitat.

La paraula és un jou per a la carn innocent. Aquella salva, però més fàcilment condemna.

Quan l'interlocutor llig o escolta no s'ha de creure situat enfront d'un cristall. La llum que el travessa sempre és tamisada.

Callar. Escoltar el tampatantam de l'oblit i, a la cantonada de l'aire, els teus passos: malgrat tot estimar-te.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 2 de febrer del 2011

Ana i el poder dels somnis, 2


Vaig escriure el text per a Ana l'any 2000, si fa no fa. De fet, els vaig dedicar tot el poemari D'amors i d'altres constel·lacions, al seu espós i a ella mateixa.
Despús ahir, dia 31 de gener, en despertar-me, vaig recordar el somni: la cercava per Saragossa , per uns carrers empinats, empedrats de pluja i boira... Jo preguntava als vianants que miraven entre ombres, en silenci.
Feia quasi 20 mesos que no parlava amb ella. Al llarg del dia, mentre em patinaven milers de neurones tot cercant informacions per generar preguntes als meus interlocutors quotidians, pensí trucar-li per telèfon.

Entrada la nit i després d'una llarga conversa amb la mare d'Ana, ho vaig comprendre.

Ana havia vingut a mi, se'm presentà mitjançant els somnis, amable, generosa, com sempre... Ho vaig dir en "temps passat" en aquell escrit, ara "temps cruel": la nena blava que vaig conéixer.

Esfumada aquella dolçor real, jo viuria condemnat als records: m'envaí una profunda tristesa.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 1 de febrer del 2011

Ana i el poder dels somnis

ANA

La roda del viure li havia ensenyat els atzucacs de l’estima.

En els pocs moments d’intimitat que l’habitaven es balancejava recordant els anys penells de primavera: càlides bicicletes i músculs d’amor ventilats, ara al Nord, ara al Sud, que li enganxaven el cor de papallona al camí dels seus dies.
Ana era el seu nom, i vorejava els abismes, les passions ocultes i les infinites frases que ja no mai li serien entrellaçades.
Ana abillada de foc i de vents, imperible de llum i tendresa.
Ana marina i de sal, creient de futurs...
Ana, la dona mestra de l’amor més actual i autèntic; la nena blava que vaig conéixer.

Ana hi era, callada, càlidament forta davant el gris present de totes les tempestes.

Del llibre D'amors i d'altres constel·lacions, Brosquil, 2002.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 22 de gener del 2011

Lletra d'hivern



Mireu-me tots -vosaltres que podeu-, llegiu-me amb els ulls que no òbric jo.

Tan sols em resta el pensament, au jove que encara m'allibera. Però a cada estona el camí se'm recaragola més i més i una boira densa m'acovardeix, callada mort de les neurones.
No puc parlar-te fill, ni dir-te allò que en més d'una ocasió he pogut pensar. És per això que ho vaig escriure en aquest blog que, tanmateix, podríes no visitar.
Ara bé, si és el cas que ho lliges, -perdut per a tothom i ja ignorat per la meua pròpia ment- vull dir-te que t'he estimat com la molsa agafada a les branques de sureres, com les pedres dels camins que especifiquen meravelles i paisatges.

Estimat fill, projectat en una barcarola de futur, m'he vist al racó d'un silló tot suportant els capvespres solejats sense memòria. I m'agafes el somriure de les mans per conduir-me a la taula on minve, i calle i sec: hi sóc com l'humil got mig buit d'aigua, i prou.
Penell de dura carn ben solitària, al voltant del cor m'enganxes tovallons per nodrir-me d'esperança.

Tindrà peresa i pressa -imagine- en acompanyar-me a la sala d'estar?
Serà un solitari sacrifici acostar-me la cullera, tan ocupat per família, lectures i treball?

Vet aquí el que he esdevingut, una milotxa de cor estrany, per fils i vents embolicada...

Quin senyal em deixaràs, si no comprenc tots els llenguatges que he viscut i escrit?

La inèrcia de la carn demana el teu contacte, encara udola el primitiu batec de l'animal.
I tot allò que em resta de bondat és petita espurna al fons dels ulls: oculta i instintiva es remou al calaix de llum que, d'infant, vaig desar-te en la mirada.

Estimat fill, als atzucacs profunds d'aquesta pèrdua, quan sóc vinclada branca seràs també estimat.



Agrair la fotografia a Xevi Varela.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 12 de gener del 2011

Un ofec, dues perspicàcies i una excel·lència



                                       Ja no m'estimes? M'entristiré com les roses dures, seques, d'hivern.

Al llit de mort recordà que amb una amiga hi hagué un abans i un després. No mai va creure que les seues paraules hagueren estat un bisturí. Volgué analitzar els fets; feia temps que els sentits s'havien desentés d'ell, però secretament el cervell encara li ordenava escriure al blog. Aleshores conclogué que tot havia estat un problema de textura en la dermis.
Plorà amargament per totes les paraules perdudes: aquella planta s'assecà, no mai més hi aparegueren delicades roses.

Al costat d'aquest ofec arrelat, dues pespicàcies de Cioran amb pinzellada poètica; la primera, treta de L'inconvenient d'haver nascut i la segona de El malvat demiürg :

1/ "Vers una saviesa vegetal: abjuraria de tots els meus errors pel somriure d'un arbre".

2/ "Frase d'un captaire: Si es resa al costat d'una flor, creix més de pressa".

I l'excel·lència.


Agrair la fotografia a Wilsoke.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 11 de gener del 2011

Un respir , dues estupideses i una boutade



A la fi, m'ha arribat el llibre tan esperat: Poesia completa d'Anna Akhmàtova, Edicions de 1984, 26 €.
El vaig demanar 18 de desembre de 2010 i La casa del Libro em digué que estava descatalogat; l'he tornat a demanar a Proa i avui...
El paladejaré entre exàmens, feines de casa i d'altres papers.

Al costat d'aquesta joia llargament ajornada, les estupideses de Cioran tretes de L'incovenient d'haver nascut :

1/ " EL que fa més dolents encara els poetes dolents és que sols lligen el poetes (com els filòsofs dolents lligen només filòsofs), mentre que traurien més gran profit d'un llibre de botànica o de geologia. Un sol s'enriqueix freqüentant disciplines allunyades a la seua. Això sols és vertader -ben entés- en els dominis on el jo fa estralls".

2/ "Res més abominable que el crític i, amb més raó, el filòsof que hi ha en cadascú de nosaltres: si fóra poeta, reaccionaria com Dylan Thomas qui, quan es comentaven els seus poemes en la seua presència, es deixava caure a terra i es lliurava a convulsions".

La boutade de Cioran treta dels Sil·logismes de l'amargor:

"Tota experiència profunda es formula en termes de fisiologia". I vostés em perdonaran, però el primer que he pensat ha estat si ho hauria escrit mentre estava cagant...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 10 de gener del 2011

Poesia i Rebaixes: de quines coses?


Demà inicie el treball. He tastat unes vacances de nivell. Sóc una persona afortunada.
Ja he dit quines han estat les meues despeses nadalenques, la meua felicitació d'any nou i tan sols em resta treballar.
La meua roba de batalla: un jersei pulligan negre de fa 7 o més anys, pantalons menjats pels talons i sabates marrons de pell girada. Procuraré no oblidar-me del cap.

Demà toca parlar del pas de la filosofia platònica a l'empirisme de David Hume. Com puc comprimir tantes vides, paraules i històries en 55 minuts? Això és de bojos!
És la mateixa sensació patida en dirigir-me cap a una llibreria i agafar de la prestatgeria l'obra poètica d'un autor/a per 58 €. Com gosa el mercat posar preu a tota una vida gravada en paraules?


Estem una mica bojos, ben cert. però no oblidem que una de les vertaderes bogeries viscudes quasi accidentalment és la crisi econòmica actual. Darrerament s'intenta camuflar amb el futbol, la loteria, més futbol -opi del poble pobre (o ric, qui ho sap?)- també amb programes de vides de persones obscenes, cine tou per a encefalogrames plans, 0,  una programació fem-fum que contamina per sota i per dalt: en què heu transformat l'aire Leire?
Un ramat d'hipòcrites i polítics penells, espavilats, vividors negocien sobre l'edat de jubilació del ciutadans, dels altres... ells no entren en el sac.
Quina vergonya em fan!
Empren un sedàs doble, una diferent vara per mesurar. 
Tan sols em resta veure a "la caixa boba" les REBAIXES- més opi per als pobres-.

Haurien de fer exercici d'humilitat i justícia social i solidària.
Anul·lar tots els privilegis que tenen: sous, percentatge de l' I.R.P.F, dietes, transports, sou de jubilació, etc.
Aquestes esdevindrien unes VERTADERES REBAIXES. Allunyats d'aquest vampirisme, després podríem continuar parlant de l'autèntic servei al Poble.
També de Poesia.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 7 de gener del 2011

Estats, pirates i botins.


Com diu l'amic Josep Porcar d'on he agafat la informació -i m'agradaria que qualsevol que pogués veure-la i escoltar-la- la llegira i la mirara, em faig eco de les paraules d'una de les ments més lúcides, clares i que posa els punts sobre les "is" el Professor Arcadi Oliveres.

Cal informar-se bé, per exigir mesures autèntiques de Justícia i no aquestes almoines que donen els Estats a les poblacions oprimides i explotadas amb el consentiment dels grups de pressió. Aquests Estats no representen la Veritat , ni la honestedat. Són vampirs al millor postor.

Correu la veu, que un altre món és possible.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 3 de gener del 2011

Tombes


No penseu en una cosa tètrica i trista. No és el primer pensament de l'any nou que he tingut, però m'agrada la paraula. És un bon títol per a un nou poemari.
Imagineu, imaginaré...


- Escrit utilitzant BlogPress.