dimecres, 22 de desembre del 2010

Per què necessitem governs si tenim Mercat?



Jo crec que tot està clarament explicat si feu més gran la fotografia i llegiu damunt del 9. Heu de tenir una mica d'imaginació, la qual cosa no dubte ni per un moment.

La fotografia és feta al meu lloc de treball.

S'admeten interpretacions.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 19 de desembre del 2010

Lletra delicada per a un poeta


Mire el cel i no existeixen convulsions; sóc el gris per la paraula. Per ella, tu comprens el món.
I bategues -despullat de tot- en les corbes del vent que les du joves als teus llavis...

Canta poeta, no t'atures  i canta. En sentir-te, creix la vida.

He obert la finestra de l’habitació i ha tornat a entrar la llum.
M'has pintat el cel d'abans i te'l retorne. Amb ulls tancats,  fas tremolar aquesta resplendor que al meu cor balla.

Foragita les pors i canta'ns. 

No et cregues un solitari; nosaltres, amb el perfum de les primeres roses, hem eixit per agafar-te i dur-te a la fira. Compartirem cadira a la sènia dels somnis. Estira els braços, pren tres paraules, que giravolta i giravolta.
Som a la teua vora; plega-les, pacient, i desa-les a la muda butxaca. Arribaràs a casa i el cruixit de les ascles  on resten les ombres  esdevindrà un oblit; millor encara, un somriure.

Canta poeta i buida la pena. 

No veus que al si de  l'hivern boten lletres de foc i joia?
Desclosos els ulls, llig l'intent d'aquest viure en la lletra.
A poc a poc la llum s'estira en la música: el camí de la recuperació el poema.

Pots escoltar la música el camí de la recuperació també amb Spotify.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 17 de desembre del 2010

Sobre la innocència d'algunes preguntes


"Hay quien ha hecho las cosas mal; no se han tomado las medidas adecuadas, aunque sean impopulares..." ha dit Rajoy (que és popular).

A banda de ser elegantment un xalao, no sé si el xic és sabut i es riu a la nostra cara o és Molt, però que Molt curtet i no es recorda de tot el que varen fer o permetre quan ells manaren (tenen una doble vara per mesurar).

La pregunta que caldria formular i respondre és la següent:

- Qui diu que s'han fet mal? Els pobres i aturats que tenen l'esquena blava, la llengua mutilada i el cervell paredat?

- En relació a quin model de societat cal prendre mesures?

No penseu vosaltres que el govern actual s'allunya molt d'aquests plantejaments.

Malversació de recursos públics ( A.V.E. per a qui, per què, ens és tan necessari?) projectes faraònics absurds, estats d'alarma aeris (ja vindran els terrestres), reforma laboral i desaparició de l'edat de jubilació, despreocupació i mínim control de les despeses públiques, ínfim anàlisi del frau fiscal, desacceleració judicial i una llista més llarga que totes les meues neurones disposades linealment.

Si en voleu afegir, sou lliures -encara- per parlar...


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Poemes recitats a Puçol, 11-12-2010


Els amics de l'Andana, Associació cultural de Puçol, ens convidaren dissabte 11 del present a recitar uns pocs poemes a Alfons Navarret, Mari Carme Sáez, Francesc Mompó i jo mateix...

Com podeu imaginar, al blog de Francesc Mompó Uendos i al de Mercè Climent, Els gestos del verd podeu trobar un magnífic resum.

No calen més imatges perquè ho podeu trobar tot allà.

A més a més, Mercè ha fet uns videos on us deixe els enllaços de quatre tries de poemes recitats:

-Alfons Navarret.
-Francesc Mompó.
-Mari Carme Sáez.

La meua prosa poètica que la podeu llegir ací, i correspon a la col·leció núm. 12 de Les meues dones, podeu escoltar-la al video.





Gràcies a tots per la paciència i per l'acolliment rebut. Els nostres enregistradors un encant.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 10 de desembre del 2010

Vida


                                                                   A Beatriz, per mostrar-me tantes noves músiques.

Una paraula de quatre lletres s'ha aixecat, humil, davant meu.

Un misteri que deixa bocabadat de tan complexes definicions que li donem, però que sempre se'ns escapa.

Jo sóc simple: també ho és la vida meua; sembla que ha estat feta a la mesura d'aquest dir. No cerque estranys i complicats jocs de paraules, encara que no sempre me n'isc. No vull encotillar-la.

Però l'amic Ricard diu, em fa pensar..

Pense en la vida, en el sentit dels mots, aquells àmbits inefables, els indrets on s'abilla la poesia.

Vida i poesia són dues paraules amb què volem copsar la Realitat escàpola. Dos artificis per despullar-nos, que ens lliguen a metàfores i més metàfores. Diem el món, el vestim i despullem amb paraules, amb invents que hem manufacturat les persones a cop de cervell i circumvolucions...

Són les paraules eines que ens fan creure creadors i intel·ligents?
Serà la veritat l'oblit, la boira de la hipèrbole?

Arribat ací, alce les mans als núvols i els pregue pluja!
Ploveu!
Ploveu-nos ara, en l'instant fugaç de la demanda!
Si us plau, escolteu el meu fracàs!

Però els núvols no m'escolten, jo els hi pose nom i colors i em sé útil, m'ho crec; però, al capdavall, els emmascare, els combine per a tu; sóc un impostor amic lector i princesa... Per als vostres ulls que passegen aquest somni.

Serà poeta qui creu en les paraules, el poder mirífic que amaguen?

Serà poeta qui construeix fermament, amb voluntat conscient de calcular les seues àuries bisectrius?
Veus, per atzar, l'angle on balla el cor ocult?
Posa'm la pedra al rierol, persona amiga; vull passar a l'altra banda, de la mecànica a la poètica de l'amor.
La paraula no és cap monopoli.
Pren, agafa-la i engrunsa-la.

Ara, diuen molts, escriure poesia...

Però la poesia es va perdre en temps immemorials, tresor d'infants: anem al bosc, cerquem-la en la molsa de ta mirada.

Poesia no t'amagues en cap prestatgeria, ni en les mans bellíssimes d'editores que perfumen papers, també el desig.
Poesia tu no tens sexe; creix, arrela't en l'aire d'un somriure buit, ganyota de qui no sap paraules, però les viu. Carn oculta de la meua carn que, ara, et dispose. Teua.

La llum tremola al pit en la dicció; i, en panteixar pels llavis, tu m'inventes i regeneres des del més profund.

Sigues vida meua.
Salva'm d'aquesta soledat!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 4 de desembre del 2010

En el teu nom


Ets supervivent, a més d'un negre. I musulmà. I prou...

No tens nom, no existeixes, cap síl·laba no et sosté, ni una ombra.

I treballes, i treballes i, encara més, treballes... Sembla com si pel treball volgueres allunyar-te de la pàtria i infantesa. Balanceges amb els braços un món gris del qui, fins i tot el capatàs, se'n fot en anomenar-te "nena".

- No maltracteu la meua nena, diu per la boca d'espart, picada per bacteris. Tu aixeques 40 quilograms de ràbia al camió taronja i 40 quilograms més, caixons i caixons de silenci, amuntegats i lligats camí d'un magatzem que desconeixes. Malparits, els foscos bocs que et furten sou i dignitat.

Mentrestant, la llum de les dents blanques soterra les més sòrdides vexacions, i et signifiques amb somriures.
És per això que, en aquest capvespre d'un jorn més i miserable, t'òbric la ment i faig meu l'intent perdut per on gemegues d'esperança.

En el teu nom fuetege aquests neòfits de la imitació fàcil, els personatges qui capegen somnis de poder; és per això que són butxaques foradades, morts vius que avergonyeixen la nostra petita humanitat.

En el teu nom cisellen aquests mots tot el menyspreu, l'abús disfressat, l'explotació de les Empreses de Treball Temporal...

En el teu nom els mots enderroquen aquests temples del buit, les falses figuracions, la decrèpita i permissiva política...

En el teu nom bloquen els mots aquesta ostentació que et xucla la sang tan meua, que sóc ara, ben negre i musulmà. I prou...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 3 de desembre del 2010

Antropomorfisme de Jana: estrella a L'amor XI







                                                               JANA


                                                        No coneix l'odi.
                                                        Foragita els dimonis
                                                        amb la mirada.







Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir