dimecres, 28 de juliol del 2010

Encontre


Feia anys que no l'havia vist.

Va donar el primer pas per saludar- lo. Avançà cap al silenci blanc dels seus cabells:

- Quant de temps! Home, com va?
- Fixa't, sóc una roca, com sempre...Tot perfecte.
- Continues escrivint, com abans?
- Vertader com l'aire que respire. És la meua segona pell. Aviat eixirà a la llum el meu darrer llibre de poemes, L'amor.
- L'amor, l'amor, l'amor... sempre el mateix; vaja, no t'ho he llegit això abans, en una altra ocasió, en termes pareguts?
Ai els poetes!
No us avorriu parlant sempre del mateix?
- No ens avorrim; i és molt possible que m'ho hages sentit dir, però no em molesta. Tots caminem pel mateix terra, però les pols en són ben diferents.
- No t'ho havia dit mai, però sabies que cada home té l'edat de la dona que estima?

Més enllà de la matèria amb què l'havia cisellada, es va quedar rumiant aquella frase... la forma oculta d'amor que s'hi amagava:

"... Cada home té l'edat de la dona que estima".


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dimecres, 21 de juliol del 2010

El lent aprenentatge de la pèrdua


Construí un amor de paraules i desitjos; pero la realitat s'havia vestit del color de la terra grisa, terra invisible als seus ulls.

Al capdavall, de tant d'explicar-li-ho, tan sols digué que no l'esperaria ja.

Amb aquella esperança glaçada li ploraren les mans fins la més absoluta sequera.

Als capvespres acostumava a mirar els colors i les formes dels núvols; ho feia sol, per allò d'acostar-se a l'íntima sensibilitat perduda.

Apagada la flama del pols no mai més escrigué amb el cor. Una cal·ligrafia perfecta se li escapava, a tothora, de les mans, però era tan abrupta la soledat... Tremolaven les lletres tristament buides.

Agrair la fotografia a Izlemus.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 18 de juliol del 2010

El meu Ipod - tercer estiu-


De nou encetem un nou estiu amb música profunda, tan profunda que la fresca tallarà tots els nostres porus. Així que ací teniu a Von Mondo amb una peça de House Jazz titulada Reflex.

Podeu seguir-la a Spotify ací.

Apunteu quines coses podríem fer mentre escoltem aquesta melodia.
Quina serà més original?
Au, tots a la fresca!

Agrair la fotografia a Parka81.

 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 15 de juliol del 2010

El lent aprenentatge de l'amor


Se sabia un privilegiat. Volia escriure-ho pertot arreu. Cantar la sort d'aqueixa bella benaurança. Mentre s'engronsava el capvespre entre aquells dos ametllers li digué amb la mirada:

- Amor, no parles amb mi per parlar. No prengues mai en va la paraula. Tinc una sola veu. La resta, una cripta: foscor i soledat.

Agrair la fotografia a tetegil.

Agrair la música i el video a Chistophe Sion autor de Hokusaifilms.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 12 de juliol del 2010

diumenge, 11 de juliol del 2010

Horitzó


Sóc un estrany; la meua pau es nodreix en la llibertat tranquil·la, indiferent als gurus mediàtics, literaris, a tota mena de classificacions.

Créixer aliè als pensaments d'altri, als mals pensaments, estranyar-me dels propis. Veure'ls separats de qui els genera. Vet aquí la meua llum, la sort!

Escriure és com l'inici d'una nevada. L'únic que cal és la paciència dels oratges i una superfície. No n'espere cap de vosaltres; no podeu proporcionar-me-la. Batega en mi.
Perquè és tancar els ulls i caure al tobogan d'una rosa. Els seus pètals són l'amor.

Senzill, oi?

No podeu treure'm aquesta vida tan profunda; ella m'imposà les mans i sobre els llavis floreixen, ara, les paraules. Perquè jo provinc dels somnis i perdut en un foc oracular creix l'atol de l'esperança meua.

No parle en va, tasteu aquest bocí d'amor. Tant em fa escriure en l'arena dels estius o en paper.
Renteu-vos la ceguesa!
Ni els freds, ni les calors afecten tan greu determinació. Cofois de vosaltres, no perdré la fe!

Oh núvol meu que nu de vents t'estime!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 9 de juliol del 2010

Relativisme? Ni pensar-ho


Treballaven, massa.
A estones feien l'amor - no podien sempre, ininterrompudament-. Respiraven quan ho recordaven. No els calia cap tipus de menjar.

És clar, haver d'aguantar un polp per augurar el futur de les persones d'aquest país, feia molta, molta pena.

Fins açò ha arribat l'evolució hiperplàstica de les neurones?

I un pensament líquid es complaïa en acceptar aquesta mena de relativisme que ho tot ho permetia; que els deus clàssics es disfressaren de roig, això no era vandalisme.

I per què no dir-ho?

Què collons m'importa a mi tanta morralla informativa -dormitiva en diria- si fa un xut Sofia o posem per cas si Letícia i Felip agafen l'avió pagada amb els meus diners per tal de veure - diuen representar-me- aquest partit?

Tot és justificable? En la política i l'economia tot s'hi val?Em sembla que no.
Molt de burro mana!

Justícia, més justícia i menys sacrificis... que, aquests, sempre són per a les mateixes persones.

Patirà un col•lapse informatiu aquest país a partir del dilluns dia 12 de juliol de 2010?

De quins balons parlarem als informatius? Com es desviarà l'atenció d'aquesta trista i pèssima cojuntura?

No vull més "operaciones triunfo", ni "supervivientes", ni "Gran hermano", ni "Sálvame diario", ni "Dec", ni "La noria". Me n'he deixat uns 40 més i més.

Aleshores què vols?
Respirar, abraçar el silenci.

dijous, 8 de juliol del 2010

Inici de vacances, Aín 2010


Carta a Lali, Lluís i els amics i amigues siguen o no bloguers...

Estimats amics: ja estic a la meua petita pàtria, Aín; un llogaret perdut a la Serralada d'Espadà on les úniques banderes que onegen són els fràgils parotets d'ales multicolors i on tot és aire.

Aquest capvespre he anat al meu hort abandonat a les pluges ocasionals d'aquesta tendra primavera i m'he collit unes poques patates i bledes; Jana, omnipresent d'estima i companyonia, resta sempre al meu costat.

Al poble, encara hi serem un centenar de persones; pels matins els pocs veïns netegen els marges del terme, cullen les hortalisses i s'acosten al bar allà cap a les deu, hora sagrada d'esmorzar. Jo acudisc al carrer de l'aigua, on acompanyat pels catedràtics del poble i pel preu de la companyia aprenc com les raboses.

Després, a poc a poc, el sol manifesta el poder del seu reialme i tan sols els petits nens de bicicletes polsoses qüestionen tan magna autoritat: fan camí cap a la bassa; la deu de la caritat abasteix d'aigua pura i fresca tot lo poble i un trencaclosques miraculós d'hortetes fa que, tant les mosques com la suor, beneïsquen el bany del migdia.

Allà cap a les dues de la tarda, quan els nens i mares marxen, Jana i jo restem tot sols... amb l'única companyia del raucar dels gripaus i el frec d'un ventet sobre les fulles amples dels plataners.

- Anem Jana... I el sol s'entesta en calfar-nos els cervells, que no en té de misericòrdia.

Arribem a casa on Jana cau rendida en la part més fresca de l'escala. El menjar és frugal: patates, bledes, oli verge de les nostres oliveres i un pessic de sal. De segon, verat en escabetx cuinat ahir al capvespre i una llesca de meló amb mel (para una mica verd).

En escurar els quatre plats, el record proper de la dona dels núvols -la seua màgia de colors- m'endolceixen la migdiada. Han emmudit els ocellets: mentre balla la persiana, un violí extraviat parla...

Continuarà...


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 6 de juliol del 2010

Zoomorfisme del Príncep: Rita ens parla amb amor.


Què et sembla Jana?

Ha començat a les 00:15 i encara no ha parat; ella parla pels colzes. El seu dir és un riu inabrogable.

Ha començat: - Perquè jo els contava la vida de Sant Antoni a les nétes de Betxí, però desconeixien la història del patró. I dels meus xiquets treballadors a destall, de les ferides de la meua gossa Xaquira, que li les guarisc amb un emplastre de sofre amb oli.
Per segona vegada m'ha narrat que ella l'alçà d'una caiguda a terra, que la dugué del corral a la porta del darrere de la casa... que ho menja tot cru -coprons, carcasses, caps de pollastre amb crestes incloses- i que les sobres les col•loca al congelador rectangular...

Mentrimentres, tu badalles Jana, gitada a la fresca de la vorera nocturna que s'agraeix... I Rita continua parlant. Jo assentisc amb el cap i prenc notes perquè llegiu el que escoltem.
Ella no s'atura, perquè té un mecanisme valencià de precisió absoluta i les esses xiulen, les bes badallen i les cas constrenyen les xafogors nocturnes i les més fosques ombres.

Així que agafa aire, esmussa i resa:

-Perquè el meu fill festejà amb la cordovesa i, a festa La Vila, ho deixaren; mentre la consogra se n'anà a la seua terra, la xica menjava a ma casa; però en arribar el meu fill -ben estesa la nit- em digué que ho havien deixat anar. Ja em veus, a les dues de la matinada, cercant-la pels carrers. A la porta de sa casa esclatà que no xafaria més ma casa.
Veges tu, què li havia de dir?

Jana ensuma un gat sota la carrosseria oliosa d'un automòbil: lladra; lladra tan fort que els morts gesticulen de dolor... És quasi la 01:00 però Rita continua: rere el finestró de casa el vocabulari s'obre i tanca, una, dues, tres vegades i plora, com si ens trobarem en una mena d'exorcisme.

Rita, feliç, enceta que està feta pols:

- Des dels quatorze anys que m'obriren en canal i duc una faixa de plàstic dur per endreçar-me la columna; jo, fidel secretari, li escric, ella em dicta... Així que pots veure, la calor la passem com podem.

Bufa aire, per què no te m'endus?

I ja em veus, tota desconjuntada carrer amunt; el meu home, eixe no el mou ningú del silló; una orquestra de pua i cordes tan bonica i s'haurà entaforat; quan baixa amb mi, m'agafe del seu braç i, a poc a poc, ens acostem a casa.

Surt el veí per llançar el poal del fem al contenidor... Li diu que el camió ja ha passat, però una subordinada de relatiu seua m'enganxa pel coll.

I diu:- ...la qual cosa ha fet que l'acomiaden del treball; sí, parle del meu fill. Dèsset anys i en tornar del cap de setmana, a la feina li diuen que no el necessiten més. Ara l'han enganxat a l'Ajuntament -segon contracte renovat- i és que ho sap fer tot. Que n'hi ha un problema! Allà que criden el meu Pau: sol•lucionat l'assumpte; és un manetes!
Saps que ell és el meu xofer? Em duu als metges i roba el cor de les infermeres. De vegades, em pregunte per què no s'haurà casat.
Sembla que és hora d'anar-me'n cap amunt. No creus? Si jo tinguera llums, escriuria tot un llibre...

Jana has vist tot l'amor amagat rere els ecos de cada paraula dita?
M'estime els mots que brollen de sa boca. No has parlat en va, perquè creus en això i s'acreix la teua vida.

Rita, feliç. Mentre t'allunyes grave la data, a 5 de juliol de l'any 2010. Pels mots, lenta i dolça, tu camines la nit d'aquest meravellós estiu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 3 de juliol del 2010

Atzars


Endreçant un calaix de llapis, retoladors, postals, etc... he trobat, en una cartera de falsa pell de cocodril, aquest escrit del 10 d'agost de l'any 1985:

Avui,
mentre dorms
passejaré per casa
engronsant-te els somnis.
El silenci i aquests braços
seran l'encanteri on caurà el teu cor-cos...
Curullaràs el cel de presència invisible
i, tendrament, somriuré: És que conec els teus llavis.

25 anys escriguí aquest bell paper d'amor vell, retrobat en una vella cartera bella.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir