diumenge, 28 de febrer del 2010

Ma gramàtica i milotxa


Ella pensa en el treball; mentre, jo, la primavera que aguaita; aquesta me l'estime pels vents, per la terra i pels colors, aquella pel foc dels pensaments... i viatge en la carn prestada que l'habita, amb silenci, de puntetes com qui no diu res, centelleig fugaç.

De cua d'ull, em fa viure i persegueix; sense que se n'adone, desintegra els bafs del mot propietat, piano d'amor percudint la melodia.

Pensa en el treball, en la casa, en la cuina, en els núvols dels pronoms, ella els planxa immaculats... Mentre, jo la sent revolejar, es balanceja. Ella pensa coses que li faig pensar i fer i dir. No protesta mai, magrana en ma boca.

Ella una oració quan somriu, la subjecte argila del prestidigitador, canta l'aigua clara al verb, el somni simple, aqueixa cabellera no subordinada. Ella esborra els modes foscos, els complements circumstàncials de la supèrbia i corre,  viu, s'enlaira. Camina totes les flors dels predicats, despatxa la pols i m'extrau, dels higroscòpics atributs, tota mena de cristalls, la sang lenta taponada de tristesa.

Ella, abillada de garlandes com un llibre infinit, giravolta i canta en cavallets de fira.

Ella diu coses que fan pensar i fer i dir al cor profund :

- Quines belles flors de la sintaxi en l'avinguda!
- Encendràs, sota la pluja, la morfologia del sí: arrelada et vull.
- Paladeja els seus silencis.

Absort, li he sentit dir a l'horitzó: - Príncep, la gramàtica.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 25 de febrer del 2010

Carta a Vicent Ramon


La Vilavella 25 de febrer de 2010.

M'has trucat, sí, perquè la goma del temps, si fa no fa, tremola de tan elàstica; era diumenge 21 de febrer al migdia... mentre dansaven les forquetes en l'amanida i jo cuinava el dinar. Envoltat pels vapors místics vaig adonar-me de la teua gran estima: m'enyoraves per l'absència continuada, perquè el sol que acarona ta casa a les 11, encara no m'havia retrobat.

Catedràtic de l'espera, -vint i no sé quants dies, dius que no m'has vist- ets testimoni del minut guanyat, dia rere día, per l'astre rei al menjador.

He pujat a Aín, m'he deixat caure... He esmorzat amb dos amics poetes Nel•lo i Josep... Passat un quart de lluna he anat, amb Jana, a veure la solitud de les oliveres tristes, a esporgar les branques fosques dels ametllers.

Amic és cert que no t'he enviat cap àngel amb bones noves, ni t'he collit, enguany, cap cabàs de somriures i taronges; però m'hauràs de perdonar.

Tu saps que balles al meu cor, que sures dolç en les meues canonades, que no existeix per tu cap gravetat.

Sigues un cop més el blau, el cel que sempre m'acompanya! També la pluja que, asseguts tots dos al mirador, veiem caure en paladejar el saborós café.

Amb tu al costat em sent segur, car al carrer de l'aigua el lledoner -a punt de primavera- ja em canta i tinc per cor d'aquesta música els pètals dels ametllers.

Malgrat aquesta falsa distància, per tu, -a borbotons i silenciosa- flueix en mi, com la deu d'Aín, la vida.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 23 de febrer del 2010

Una nova il•lusió: Buzz


Els mots beuen els nostres pensaments abans que nosaltres  hàgem tingut temps de reconéixer-los.[Jean-Paul Sartre]

A la web, de fet, ens tenen enganxats; ens deixem emmanillar dolçament en aquesta falsa consciència de sentir-nos valorats i seguits. No existeix cap diferència entre l'escriptor llorejat i l'inexistent; sí, perdó, en tenim una de molt subtil... la pàtina dels homenatges, però, al capdavall, pols.

Vist el que hi ha ací -en aquest món cibernètic- també qui no corre vola. Desempallega't, príncep, de les servituds.

Has estat temptat d'enviar-ho tot als gratacels per respirar aire nou, la freda puresa: el blog, l'escriptura, la impostura certament falsa del viure, tant de bo s'esfumen!

Però atenció, un moment: existeixen el blanc i el negre, prou. No hi ha res més.

Aqueixa polícroma visió en què vivim, és miratge, una innocentada terrible adobada amb el sofert vocabulari. Així doncs, dels làbils parotets vares passar a l'aprenentatge de la lectura; amb aquesta, abandonares l'aigua, l'argila, la terra i la palla per construir la teua vida amb maons prefabricats. Avui te n'has adonat.

I dius no voler cap edifici que et protegisca. T'estimes el fred, el sol, els aeròlits surant per la neu i el vent d'aquesta soledat; cremar-te amb el foc, la salvatge nuesa dels mots...

I pidolaire, els demanes:

- Esborra'm aqueixa burgesa rutina, la cómoda i tan exquisida creença que seré salvat, per tu, del no-res. Tu, diluïda a la sang, tampoc no ho faràs; però, almenys, acompanya'm.
Als ulls dels cristalls fes tremolar la llum per mi... oh pàl·lida poesia!

Agrair la fotografia a Christine Lebrasseur.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 22 de febrer del 2010

Ella sap que l'estima


Ella sap que l'estima. Li ho diu el teclat de l'ordinador quan juga amb les lletres, l'ascensor rectangular dels núvols, el rímel translúcid de la cara sincera... Ella sap que l'estima: sembla un peix blau, transparent, d'aquells voladors enllà de les finestres. I riu de gravetat, de la lògica pètria de les escales, ja no l'importa la tristesa oculta dels solatges del  café.

Ara tot li sembla més proper, el diccionari té el sabor de les maduixes, el xat s'ha tornat adolescent i, novament,  el príncep canta. Ella regira els calaixos de la ment i els rega... Veu les flors que sortiran, els pans, les corbates d'un futur, aquell ensurt neguitós i, embolicat en ram d'alumini, els vius poemes.

Ella sap que l'estima i les campanes s'adormen perquè a la front li creixen roses.  Camina de puntetes i, si desperta la primavera, somriuen els llençols.

Ara es beu un còctel de lletres, ara pessiga la gramàtica i l'home eixut saluda amb el barret: se'l treu i acaronant-li les pestanyes grava al cor del firmament un vol tan blanc com les colomes ensucrades d'ulls glacés.

Els cossos bells són catedral, divinament, de llum  humanitzada. Humilment us ho dic; jo done fe.

I crec, per la paraula i per la pluja dels rellotges, que tots els taxis han perdut la pressa.

Mireu amics, fixeu-vos, el cor teix futurs mentre un home i una dona es beuen: a glops de xocolate i llavis l'esperança.

Per a Lali i l'home del barret de palla, amb dolça estima.

Agrair la fotografia a Curlgirl1.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 15 de febrer del 2010

Antropomorfisme de Jana: estima, VIII


Ha estat tot com una cosa feta; m'havien deixat massa hores al terrat i no ho he pogut evitar de cap de les maneres. Si veig terra, he de gratar amb les urpes; és el paper de vidre, la meua forma de pedicura natural.

Revolcada en l'humus i rosegant els bulbs m'acostava a la felicitat.

Ha pujat el príncep per estendre la roba i no m'ha dit res; simplement un "fuig", ha estat prou.

Pacientment ha replegat els narcisos, les tulipes, els iris i totes les altres flors; ha recollit totes les pedretes del fons i la terra l'ha tornada a dipositar en les jardineres; té encara l'esperança que algunes flors somriuran al sol, que besaran, amb els perfums, el cel.
En acabar, ha estés la roba mentre el mirava.
S'havia oblidat de regar-les, però, al capdavall, ho ja fet.

No puc expressar-vos la intimitat de la fotografia que em regira el cor i no veieu: M' ha abraçat pel coll... no ha dit cap paraula.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 13 de febrer del 2010

XXII Setmana cultural a l'I.E.S. Honori García


Fa unes hores hem acabat la XXII Setmana Cultural del nostre I.E.S Honori Garcia de La Vall d'Uixó. Una tradició amb la qual intentem generar camins per una comunicació alternativa; per uns dies dissolem els rols clàssics de professors/alumnes i ens llancem a l'aventura de conviure amb un tracte diferent.

No és que visquem una estricta disciplina victoriana la resta de l'any, no és el cas, però relaxem les maneres perquè tothom se n'adone que, en aquest pas de vida, tan sols intentem ésser humans.

Pel que es veu, els xavals i xavales s'ho prenen seriosament; a poc a poc posen més que la carn a la paella i creuen en tot allò que ells mateixos fan. Activitats n'hi ha per omplir les bodegues d'un vaixell: excursions, projeccions de pel•lícules, concursos, jocs moderns i també dels nostres majors que ens ensenyen, tot tipus de tallers, conferències per als pares, menjars de germanor; a la fi, del que es tracta és apuntalar un bon ambient. ( M'ho perdonareu, però sembla que Jana, també vol treure's el selectiu).

Com una pinya, tots els membres de la comunitat escolar, pares i mares, bidells, secretàries, persones de la neteja, els membres del bar, participen per construir un microclima de bonança especial.

Avui, després de la subhasta d'articles artístics i l'entrega de premis ens hem adonat del gaudi aconseguit; hi ha un eixam d'ànimes silencioses i invisibles, però incansablement treballadores. És per totes elles que tot açò encara rutlla.

Siguen aquestes humils lletres la petja d'un sentit homenatge; ara, mentre fem balanç, desfem amb els llavis la neu caiguda al calendari del futur.

Amb la primavera resten menys hores per la vinent.















Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 11 de febrer del 2010

Grup de veus Música Viva, els nostres músics


El passat día 9 de febrer, despús-ahir, vam tenir la possibilitat d'anar a gaudir a l'Auditori de Castelló de tota una colla de músics de la nostra terra d'una gran qualitat.

Dirigits tots ells sota la batuta de Miguel Àngel Martínez Montés gaudírem de Brahms, Bizet i Mozart.

Dues hores de plaer per als sentits.

He esperat, pacientment, dos dies llegint la premsa de la comarca, del país, per tal de veure si alguna nota o crítica es feia ressò del tema. No res senyors, ni flors.

M'ha donat la sensació que he tingut solament un bell somni.

Al país de No ningú està ple, ben farcit d'artistes, dibuixants, músics, creatius i poetes. El vertader drama és, a banda del tractament rebut -pura ignomínia-, el desaprofitament de tots aquests talents.

Al nostre país encara hi ha persones i generositat: és clar, la dels humils ciutadans i ciutadanes, i la practicada pels músics... Aquella expressió de fer les coses "per amor a l'art".

De la classe política -alguns se'n salven, però què pocs- més val creure'ls totalment PRESCINDIBLES, car les perles les llancen -dia sí, d'altre també- als porcs.

De la premsa no cal parlar: Amén.

Amics músics, us he de dir que no somiàrem els qui acudírem, que tot fou, i moltes gràcies, ben real.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 7 de febrer del 2010

Página con perro


Los carabineros detuvieron a mis amigos,
les ataron las manos a los raíles,
me obligaron como se obliga a un extranjero
a subir a un tren y abandonar la ciudad.

Mis amigos enfermaron en el silencio,
tuvieron visiones en las cercanías de lo sagrado.

No la herida del inocente,
no la cuerda del cazador de reptiles,
en mi pensamiento la crueldad tiene nombre.

Me llamaron judío,
perro judío,
comunista judío hijo de perro.

Este no un asunto que se pueda solucionar con tres palabras,
porque para cada uno de nosotros
esas palabras tampoco significan lo mismo.

Yo he tenido un perro,
he hablado con él,
le he dado comida.

Para alguien que ha tenido un perro
la palabra perro es fiel como la palabra amigo,
hermosa como la palabra estrella,
necesaria como la palabra martillo.

Juan Carlos Mestre, La casa Roja



Als meus amics i Jana, pel dia tan especial.
Algú ens ha fet les fotografies a Aín i ha estat els ulls per a tots vosaltres.


  
Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir