dimecres, 22 de desembre del 2010

Per què necessitem governs si tenim Mercat?



Jo crec que tot està clarament explicat si feu més gran la fotografia i llegiu damunt del 9. Heu de tenir una mica d'imaginació, la qual cosa no dubte ni per un moment.

La fotografia és feta al meu lloc de treball.

S'admeten interpretacions.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 19 de desembre del 2010

Lletra delicada per a un poeta


Mire el cel i no existeixen convulsions; sóc el gris per la paraula. Per ella, tu comprens el món.
I bategues -despullat de tot- en les corbes del vent que les du joves als teus llavis...

Canta poeta, no t'atures  i canta. En sentir-te, creix la vida.

He obert la finestra de l’habitació i ha tornat a entrar la llum.
M'has pintat el cel d'abans i te'l retorne. Amb ulls tancats,  fas tremolar aquesta resplendor que al meu cor balla.

Foragita les pors i canta'ns. 

No et cregues un solitari; nosaltres, amb el perfum de les primeres roses, hem eixit per agafar-te i dur-te a la fira. Compartirem cadira a la sènia dels somnis. Estira els braços, pren tres paraules, que giravolta i giravolta.
Som a la teua vora; plega-les, pacient, i desa-les a la muda butxaca. Arribaràs a casa i el cruixit de les ascles  on resten les ombres  esdevindrà un oblit; millor encara, un somriure.

Canta poeta i buida la pena. 

No veus que al si de  l'hivern boten lletres de foc i joia?
Desclosos els ulls, llig l'intent d'aquest viure en la lletra.
A poc a poc la llum s'estira en la música: el camí de la recuperació el poema.

Pots escoltar la música el camí de la recuperació també amb Spotify.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 17 de desembre del 2010

Sobre la innocència d'algunes preguntes


"Hay quien ha hecho las cosas mal; no se han tomado las medidas adecuadas, aunque sean impopulares..." ha dit Rajoy (que és popular).

A banda de ser elegantment un xalao, no sé si el xic és sabut i es riu a la nostra cara o és Molt, però que Molt curtet i no es recorda de tot el que varen fer o permetre quan ells manaren (tenen una doble vara per mesurar).

La pregunta que caldria formular i respondre és la següent:

- Qui diu que s'han fet mal? Els pobres i aturats que tenen l'esquena blava, la llengua mutilada i el cervell paredat?

- En relació a quin model de societat cal prendre mesures?

No penseu vosaltres que el govern actual s'allunya molt d'aquests plantejaments.

Malversació de recursos públics ( A.V.E. per a qui, per què, ens és tan necessari?) projectes faraònics absurds, estats d'alarma aeris (ja vindran els terrestres), reforma laboral i desaparició de l'edat de jubilació, despreocupació i mínim control de les despeses públiques, ínfim anàlisi del frau fiscal, desacceleració judicial i una llista més llarga que totes les meues neurones disposades linealment.

Si en voleu afegir, sou lliures -encara- per parlar...


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Poemes recitats a Puçol, 11-12-2010


Els amics de l'Andana, Associació cultural de Puçol, ens convidaren dissabte 11 del present a recitar uns pocs poemes a Alfons Navarret, Mari Carme Sáez, Francesc Mompó i jo mateix...

Com podeu imaginar, al blog de Francesc Mompó Uendos i al de Mercè Climent, Els gestos del verd podeu trobar un magnífic resum.

No calen més imatges perquè ho podeu trobar tot allà.

A més a més, Mercè ha fet uns videos on us deixe els enllaços de quatre tries de poemes recitats:

-Alfons Navarret.
-Francesc Mompó.
-Mari Carme Sáez.

La meua prosa poètica que la podeu llegir ací, i correspon a la col·leció núm. 12 de Les meues dones, podeu escoltar-la al video.





Gràcies a tots per la paciència i per l'acolliment rebut. Els nostres enregistradors un encant.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 10 de desembre del 2010

Vida


                                                                   A Beatriz, per mostrar-me tantes noves músiques.

Una paraula de quatre lletres s'ha aixecat, humil, davant meu.

Un misteri que deixa bocabadat de tan complexes definicions que li donem, però que sempre se'ns escapa.

Jo sóc simple: també ho és la vida meua; sembla que ha estat feta a la mesura d'aquest dir. No cerque estranys i complicats jocs de paraules, encara que no sempre me n'isc. No vull encotillar-la.

Però l'amic Ricard diu, em fa pensar..

Pense en la vida, en el sentit dels mots, aquells àmbits inefables, els indrets on s'abilla la poesia.

Vida i poesia són dues paraules amb què volem copsar la Realitat escàpola. Dos artificis per despullar-nos, que ens lliguen a metàfores i més metàfores. Diem el món, el vestim i despullem amb paraules, amb invents que hem manufacturat les persones a cop de cervell i circumvolucions...

Són les paraules eines que ens fan creure creadors i intel·ligents?
Serà la veritat l'oblit, la boira de la hipèrbole?

Arribat ací, alce les mans als núvols i els pregue pluja!
Ploveu!
Ploveu-nos ara, en l'instant fugaç de la demanda!
Si us plau, escolteu el meu fracàs!

Però els núvols no m'escolten, jo els hi pose nom i colors i em sé útil, m'ho crec; però, al capdavall, els emmascare, els combine per a tu; sóc un impostor amic lector i princesa... Per als vostres ulls que passegen aquest somni.

Serà poeta qui creu en les paraules, el poder mirífic que amaguen?

Serà poeta qui construeix fermament, amb voluntat conscient de calcular les seues àuries bisectrius?
Veus, per atzar, l'angle on balla el cor ocult?
Posa'm la pedra al rierol, persona amiga; vull passar a l'altra banda, de la mecànica a la poètica de l'amor.
La paraula no és cap monopoli.
Pren, agafa-la i engrunsa-la.

Ara, diuen molts, escriure poesia...

Però la poesia es va perdre en temps immemorials, tresor d'infants: anem al bosc, cerquem-la en la molsa de ta mirada.

Poesia no t'amagues en cap prestatgeria, ni en les mans bellíssimes d'editores que perfumen papers, també el desig.
Poesia tu no tens sexe; creix, arrela't en l'aire d'un somriure buit, ganyota de qui no sap paraules, però les viu. Carn oculta de la meua carn que, ara, et dispose. Teua.

La llum tremola al pit en la dicció; i, en panteixar pels llavis, tu m'inventes i regeneres des del més profund.

Sigues vida meua.
Salva'm d'aquesta soledat!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 4 de desembre del 2010

En el teu nom


Ets supervivent, a més d'un negre. I musulmà. I prou...

No tens nom, no existeixes, cap síl·laba no et sosté, ni una ombra.

I treballes, i treballes i, encara més, treballes... Sembla com si pel treball volgueres allunyar-te de la pàtria i infantesa. Balanceges amb els braços un món gris del qui, fins i tot el capatàs, se'n fot en anomenar-te "nena".

- No maltracteu la meua nena, diu per la boca d'espart, picada per bacteris. Tu aixeques 40 quilograms de ràbia al camió taronja i 40 quilograms més, caixons i caixons de silenci, amuntegats i lligats camí d'un magatzem que desconeixes. Malparits, els foscos bocs que et furten sou i dignitat.

Mentrestant, la llum de les dents blanques soterra les més sòrdides vexacions, i et signifiques amb somriures.
És per això que, en aquest capvespre d'un jorn més i miserable, t'òbric la ment i faig meu l'intent perdut per on gemegues d'esperança.

En el teu nom fuetege aquests neòfits de la imitació fàcil, els personatges qui capegen somnis de poder; és per això que són butxaques foradades, morts vius que avergonyeixen la nostra petita humanitat.

En el teu nom cisellen aquests mots tot el menyspreu, l'abús disfressat, l'explotació de les Empreses de Treball Temporal...

En el teu nom els mots enderroquen aquests temples del buit, les falses figuracions, la decrèpita i permissiva política...

En el teu nom bloquen els mots aquesta ostentació que et xucla la sang tan meua, que sóc ara, ben negre i musulmà. I prou...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 3 de desembre del 2010

Antropomorfisme de Jana: estrella a L'amor XI







                                                               JANA


                                                        No coneix l'odi.
                                                        Foragita els dimonis
                                                        amb la mirada.







Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 29 de novembre del 2010

Individu amb partit del segle


Aquest matí he anat al mercat quan les llums dels carrers no hi eren tancades i no havien arribat encara les vitualles; algunes persones feien temps, d'altres jugaven al sambori i els quasi jubilats -per dir-ho amb cor- parlaven dels contactes de periòdics passats, amb somriures i obscenes mirades, paraules.

El món és blau, tinc fam i puc menjar... m'he dit; sembla perfecte.

No res, amics, he comprovat que el país rutlla excel•lent; els engranatges sense estridències, la classe política com rellotges suïsos, els banquers, les tapes i la borsa un conjunt, els aturats miraven al port la ratlla fina de l'horitzó, pintaven en terra de ningú una magra esperança. Un home penjava d'agulles d'estendre, encara fosc i a la balconada, ais i més ais, bocins trencats del cor. Tenia les mans pelades pels grapats d'un fred interior, la pell tallada per l'oblit dels polítics, per la indiferència vítria davant del futbol.

He pensat: amb la panxa plena i el partit del segle aquest capvespre, tot anirà millor.

En girar la cantonada m'he fotut un pet: m'ha somrigut el sol.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dijous, 25 de novembre del 2010

L'amor, un nou poemari



Estimats amics i amigues, coneguts i conegudes, visitants de tot arreu, germans i germanes, per la carn, en la paraula:

Us deixe el meu regal de Nadal d'enguany penjat a l'esquerra d'aquest blog (piqueu sobre la imatge i començarà la descàrrega en format digital).

L'any passat fou una selecció de La solitud de les milotxes. Ara he volgut fer-vos aquest present perquè aneu preparant-vos per a les festes no tan llunyanes.
Aquest darrer poemari ha estat possible gràcies a les porcions petites d'amor que m'han regalat durant temps i temps moltes persones. És per això que L'amor no pot ser comprat i, sí, únicament un regal, tal com han fet amb mi.

Chelo m'ha fet l'enquadernació gratuïtament per tal de dur-la al Registre aquest matí a Castelló.
Jordi reduí portada i llibre; lluità perquè l'impressora obeïra.
Tica les imprimí, ahir, al meu lloc de treball, car se m'havia espatllat justament la meua impressora.
Lluís l'amic i informàtic de PC Coste a La Vall d'Uixó, em farà un contador per saber el nombre de descàrregues del llibre (parlem en futur, però tot arribarà).
Marisol llegia els poemes i observava el creixement i gestació de la criatura.
Patri m'envià cartes a Califòrnia que no mai foren contestades; les seues lletres duien bocins d'amor i sé que onejaren lliures sobre oceans, carrers i persones anònimes. Mai no es perd l'amor, amic.
Josep Manuel em féu vuit o més dibuixos de portades; invisible, jo el mirava mentre manipulava línies i colors a la distància justa d'un batec.
La dona dels núvols em regalà temps, silenci i il·lusió per escriure. Li semblà meravellós des del primer moment que l'amor fóra regalat.
Fernando, Rovira, Paco de la Rubia, Miquel i altres companys del treball m'escoltaren alguna lectura en traure-la de l'obrador.
Pere, Lali, Isabel, els amics i amigues de El penjoll bloguers i blogueres esperaren i guardaren el silenci fins ací; ja podeu acaronar els poemes; vosaltres m'heu regalat paciència.
I Josep m'encoratjà per publicar-lo a la xarxa. Rebé molts correus amb esmenes i proposà lletres, espais, aplicà botons i dibuixos; acceptà revisions i tingué el somriure a la vora dels dits; i com sempre, cabassos de llum per a mi.

És per això que L'amor és ací, per a tots vosaltres amics, a un mes just de Nadal. Tant de bo aquesta data i el sentiment de companyonia i l'esperit de compartir esperonara cada paraula nostra, la lluita quotidiana en la recerca de la justícia i també els nostres somnis.

Això sí, tingueu una mica de paciència a l'hora de baixar-vos els 5.6 Mb de fitxer d'aquest llibre digital, per altra banda interactiu. Crec que el podreu llegir a l'Ipod, l'Iphone, l'Ipad (amb el programa Stanza), els vostres telèfons mòbils, els lectors de llibres digitals i els vostres ordinadors.

Moltes gràcies i podeu opinar.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 18 de novembre del 2010

Lectura de poemes a la Biblioteca municipal de La Vall d'Uixó


Avui intentarem bufar ben fort perquè els poemes-milotxa puguen ser escoltats a La Biblioteca Municipal María Dolores García de La Vall d'Uixó. Els poetes convidats -alguns no han pogut venir- i que acudiran: Antonio Cabrera, Nel·lo Navarro, Josep Tur i jo mateix, el Príncep de les milotxes.

Us escriuré una crònica i apuntaré alguns poemes de cadascú d'ells un dia d'aquests.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 14 de novembre del 2010

EL fet poètic segons Marià Manent


Nota preliminar al poemari La ciutat del Temps

ALGUNS CREUEN que en la literatura catalana contemporània hi ha, quantitativament, un desequilibri dels gèneres, una desproporció massa favorable als llibres de poesia. Un il•lustre filòleg ha dit que si s'accentuava massa aquest predomini, ell s'inclinaria a escriure en alemany. En aquest punt, vull confessar-ho, tinc la consciència tranquil•la. No he contribuït gaire a agreujar el fenomen que alguns lamenten; el meu anterior llibre de versos, L'Ombra i altres poemes, va publicar-se el 1931, fa exactament trenta anys.

Penso, per altra banda, que una abundosa producció poètica no ha d'ésser mai motiu d'alarma. Si, com es recorda en The Fire and the Fountain, «els poetes tenen el deure i el privilegi de preservar la vitalitat de la llengua», si «malden per donar forma duradora a les inflexions del llenguatge de llur temps», no és de témer que aquest esforç sigui inútil. La diversificació literària, el saludable equilibri dels gèneres ja vindran algun dia. I a mes —qui sap?— potser la poesia, com volia Richards, és un instrument de progrés biològic, perquè resol en harmonia els conflictes emotius i ens prepara així millor per a la vida. En tot cas, el poeta, més que cap altre artista de la paraula, manipula els mots amb delícia o amb ira; sap que el llenguatge és alhora una matèria difícil, hostil de vegades, afadida per l'ús, i un instrument de possibilitats prodigioses. Viu, és ben cert, al centre de la contínua tensió que es produeix entre l'estructura musical i l'estructura de la llengua parlada. Com Rabelais, veu el color dels mots —d'atzur, daurats, grisos—, n'assaboreix «l'articulació delectable» i li plau d'escoltar els sons de la llengua en els versos nous, com qui s'acosta a l'orella una petxina cercant-ne la remor vaga i secreta. Visions, perfums, enigmàtics auguris i records insondables són així salvats en el fluir dels dies. I les realitats que els poetes evoquen tenen sovint aquell misteri estranyament lluminós amb què ens sobten tot d'una, sota un cel rúfol de setembre, les coses que il•lumina una llambregada de sol blanc í violent, totes voltades d'ombra.

Un dels enigmes que més m'han fascinat en aquests darrers anys és el de la primera espurna del poema, l'obscura naixença d'aquella «música anterior al concepte» de què ens parlà Mallarmé. M'ha preocupat una profunda contradicció observada entre dues escoles de comentaristes (filòsofs o poetes). Hi ha els qui asseguren que l'estructura originària brindada per la intuïció poètica és sempre més plena i valuosa que el poema mateix. Shelley veia en tot poema un eco incomplet d'aquella primera música. Segons Claudel, en canvi, la inspiració només dóna una visió fragmentària, i la intel•ligència del poeta ha de completar-la, ha d'interpretar «aquella crida o mot enigmàtic i informe». Per qui ens decantaríem? Si és cert que el poeta s'entristeix de vegades perquè veu la distància que hi ha entre el fulgor de la boirosa intuïció primera i la seva expressió verbal, altres vegades observa un acord perfecte entre el poema acabat i el seu nucli originari. En opinió de Croce, no hi ha traducció o trasmudança del nucli germinal del poema: ell identificava intuïció i expressió. Però la cosa no em sembla pas tan senzilla.

Si la manera com sorgeix i actua la intuïció creadora varia de poeta a poeta, hi ha, amb tot, certs fenòmens que es repeteixen. Sumant nombroses experiències podríem deduir el caràcter involuntari de la «inspiració», i també l'excepció que aquesta regla comporta: la intuïció poètica sorgint com una recompensa oferta a la tenacitat, a la paciència d'un art voluntari i humil. De vegades gairebé tot el poema és donat graciosament, però queda una petita zona buida, inacabada. No es troba la imatge reveladora, la cadència justa d'un vers. Passen dies, potser anys, fins que sorgeix inesperadament la nova intuïció que completa el poema. La inspiració és una dea que, després d'abocar generosament el corn abundós, el retira tot d'una amb inesperada avarícia.

La poesia ens espera de vegades al cor del silenci, en objectes, en éssers i concordances que inexplicablement se'ns tornen símbols i semblen condensar el misteri del món. Recordo un matí de febrer, en el parc d'una ciutat suïssa, ornat amb llargues rengleres de vells cedres. Més amunt de l'avinguda on jo passava hi havia conciliàbuls de xiprers i d'avets solemnes o aplecs de bedolls, joves encara, amb el brancatge nu: la silueta vagament femenina els feia semblar tímids en llur blancor frèvola i vaporosa. Prop meu, sota un dels cedres, s'estava un paó magnífic, una mica allunyat del tronc. Semblava conscient de la beutat de les seves plomes blaves, verdes, tornassolades; i havia posat el seu ròssec majestuós seguint exactament la direcció de la branca més baixa. Hauríeu dit que volia fer observar als vianants la innegable semblança que hi havia entre la seva cua sedosa i estilitzada i l'afiligranament verd i gris del cedre. Era, immòbil, gairebé ritual, com una metàfora silenciosa. Vaig recordar la poesia del Yeats jove, la poesia de Mallarmé. Tot l'enigma de la realitat semblà, per un moment, concentrar-se en la mirada inexpressiva del paó i en la curiosa analogia que acostava la pom-pa immòbil del seu plomatge i la branca més baixa del cedre, humida encara de la boira nocturna.

I vaig recordar que la poesia neix, essencialment, d'un impuls metafòric, de la complaença misteriosa del qui sent la relació profunda dels éssers i les coses més discordants. Quan Marianne Moore, referint-se a la testa d'un lleó, l'anomena «ferotge crisantem», o quan Pasternak compara el lent congriar-se de la tempesta a la vida immòbil d'una crisàlide, sentim que la poesia descobreix concordances que la filosofia difícilment gosaria indicar. I pensem, potser, que tota poesia autèntica és, en el fons, religiosa. D'una vaga i obscura manera, en cercar l'afinitat dels éssers revela un impuls cap a l'Ésser, la fascinació que sent l'home davant el misteri de l'Únic.

Tot el llenguatge, observà Emerson, és metafòric, és poesia fossilitzada: «Així com la pedra calcària del continent és formada per infinites masses de petxines procedents de bestioles minúscules, el llenguatge és fet d'imatges que ara, en l'ús secundari que en fem, ja no ens recorden llur origen poètic.» Aquell matí de febrer vaig pensar que les imatges del poeta són, en certa manera, silencioses i vives com la que l'ocell immòbil em proposava sota el cedre. Perquè el gran privilegi i la torbadora paradoxa de la poesia és que li cal expressar amb paraules, amb les pobres paraules de cada dia, malmeses, decaigudes, oblidades de llur alba ardent, precisa¬ment «l'esplendor de la beutat —com digué Saint-Exupéry— que reposa sobre el silenci».

Agrair la fotografia a J. Gállego.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
  

dilluns, 8 de novembre del 2010

D'escrits, paletes, fusters, ferrers i pintors


Va ser del 21 d'octubre passat, la meua darrera entrada.

Els amics m'hauran de perdonar aquest aparent abandó; la dona dels núvols i jo hem pensat compartir una part dels nostres guanys amb altres treballadors que no tenen un sou tan clar i assegurat com nosaltres. I això, ara.
Superar una crisi no significa tan sols viure com un@ persona asceta, eliminar tota conducta supèrflua; significa en positiu compartir allò que tens amb els propers.

No ens cal esperar una reforma cojuntural i oportunista o, potser, una nova revolució buròcrata i de despatx. Sembla que aquestes han passat a la història.

Recorde quan Pere el de Provisionals -he trobat l'enllaç- passà per la mateixa situació temps arrere; deixà fotografies del desori, caixes tancades amb llibres, parets immaculades, unes ratlles escrites i més coses...
Ara som nosaltres; no podem canviar el decurs històric, no som mags per oferir treball a tothom; això ni els governs, ni els empresaris, ni els sindicats... Però tots sabem que aquests agents no volen solucionar el problema. Aquest poeta amic m'acosta l'enllaç de possibles respostes, però, qui escoltarà tan alternativa i sàvia conferència?

Les coses no són tan complicades; alguns intenten fer que pareguen  així,  clavar mitges veritats a cor obert, sembrar la desídia, la desesperança; sabem que la solució podria ser més propera i amable. Potser calen més ganes, un altre esperit més generós en la política i no aqueixa mena de mercadeig amb clientela fixa.

Així que entre paletes, fusters, ferrers i pintors anem rentant-li la cara a la llar.
De fet, tinc als plecs del cervell paraules, imatges, cabassos d'informació que s'engronsen i es desempereseixen al seu albir.  La bellesa  imponent, callada dels estris humils. Podrien no eixir mai a la llum, però plantarem cara a l'oblit entre grapats d'algeps, serradura i l'olor de la pintura ecològica. L'ordinador desballestat em mira de cua d'ull; no gose tocar-lo, li somric amb una enyorança, car a les mans el meu Ipod receptiu m'enlluerna i canta la veu per a vosaltres.

Parlar per no callar, no; no dir res crucificant la bellesa quieta de les paraules tampoc...

Sí aquest aleatori i lleu silenci observat pels visitants, provisional. L'amor no ho és.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 21 d’octubre del 2010

Núvol escrit per a l´hora de la meua mort


Escric molt lentament... M'ature, al compàs d'un sol ocult, rere uns arbres de perenne tristesa, els llapis adormits, la taula muda. Amb els dits assenyale el cel, els núvols on he pintat el que de quotidià m'ídentifica, humil, animal assedegat d'amor i companyonia.

Escric amb escreix, amb grapats de paraules que ballen buides si no les lliges; aleshores comptabilitze els moviments dels ulls que et menen a la profunda sintaxis de les flors, a l'oasi on libes l'oblit amb què batallen aquestes mans, impossible de véncer.

Després, si somrius -ni que siga en la ment que et pensa i s'arrela al record-, allunyes totes les pors cregudes, i, amb aquest preludi, en tinc prou: ara ja pot acostar-se el camí insubornable de la separació.

Sempre però, seràs la roca, aquell mineral on passejà la màgica llum per les avingudes enamorades del pensament.

Com, altrament, podria cantar-te la fe, aquella vella cançó que donà sentit als meus dies joiosos?

Pots escoltar, sense tallar, amb l'Spotify la peça ací.

**** **** **** **** **** **** **** **** ****



Nube escrita para la hora de mi muerte.

                                                                                                                                                    A Fernando Garrido, mi buen amigo.

Escribo muy lentamente... Me detengo, al compás de un sol oculto, tras unos árboles de perenne tristesa, adormecidos los lápices, la mesa muda. Con los dedos señalo el cielo, las nubes donde he pintado lo que de cotidiano me identifica, humilde, animal sediento de amor y compañía.

Escribo en abundancia, con porciones de palabras que bailan vacías si no las lees; entonces cuento los movimientos de los ojos que te llevan y trasladan a la profunda sintaxis de las flores, al oasis donde libas el olvido con el que batallan mis manos, imposible de vencer.

Después, si sonríes -aunque sólo sea en mi mente que te piensa y se arraiga al recuerdo- alejas todos los miedos creídos y, con este preludio, ya tengo bastante: ahora ya puede acercarse el camino insobornable de la separación.

A pesar de todo, siempre serás la roca, aquel mineral donde se paseó la mágica luz por las avenidas enamoradas del pensamiento.

Cómo, si no fuese por eso, podría cantarte la fe, aquella vieja canción que dió sentido a mis días felices?

Puedes escuchar la música también aquí con Spotify.

Agrair la fotografia a Jordi Martorell.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Twitteritzats, facebookitzats, tuentitzats


Sembla que vivim en una societat que ha desenvolupat una necessitat de parlar, de dir; una societat amb pressa per comunicar-se. Un altre tema és si existeix un mínim trellat en tot allò dit, densitat específica... o si, al capdavall, tot resta en aparadors lleus i gràcils, pura façana, un paraulejar buit.

Jo no tinc tuenti, jo no tinc tweter, jo no tinc facebook, quasi sobrevisc sense mòbil i, per això, no dic que sóc un heroi millor que tots vostés, els altres, però tampoc no és cert que estiga més aïllat, menys comunicat, en una torre d'ivori i cristall.

Algú pot creure que podem tenir 98.000 amics o 3000 seguidors fidels? Val, deixem-ho en 200. Llegim i contestem a tot allò que ens demanen? I la qualitat de les converses i comunicacions? D'on ix aquest preuat temps que tant escasseja?

Esdevindrà tot açò un viure de cara a la galeria, pura moda? Existirà un guerra de marques per succionar clientela?

Mira, si no tens amb tu o tragines aquests programaris -com una mena d'ombra teua-, ets un polp en un garatge!

Rapidessa en el contactar, això sí és possible; accés immediat al tu, també... però i el contingut, la matèria prima dels somnis?

Aquestes tecnologies ens faran més lliures o esdevindrem ovelletes esquilades amb el mateix patró?

Atenció a les noves dependències, a l'ull de peix del Gran Germà!




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Jardí


Mare,
t’han crescut un planter de vives roses
i en la mirada aquells secrets brodats
a sang i foc.
                  Amb els anys vaig saber
de les flors que pagares pel rescat.
Roses de vidre en les foscors més pures,
roses de neu per l’amor infinit,
roses de llum si parlava silencis,
roses de foc als moments de l’espera,
roses de temps tan profundes com creixia,
roses de carn aliments per nodrir-me,
roses de cel amb molts pètals de fe,
roses i núvols de més roses plenes,
de colors,
               emotives,
                              vacil•lants...
Ara, sóc, un funàmbul de l’amor.
Oh fèrtil, remorosa mare, bell
jardí!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Agrair la fotografia a Sara Musico.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Metarelat: EL penjoll, la vuitena veu


A José García, pels somnis futurs.
Als amics del Penjoll, la vuitena veu...

Era de la sèrie NJK-2000 i no mai dormia: un humil endoll era el seu paradís total.
Perfecte en les formes, acurat amb el vocabulari. La companyia més pulcra que hom pogués haver-se imaginat: massa humà.

Controlava totes les tasques de la seua vida, horaris, feina, plaers. Common sense era el programari pel qual desenvolupava, amb idèntiques habilitats i eficiència, tota la domòtica, a més, del treball com distribuïdor de les diferents editorials. Havia estat ideat per ella, sense temps blancs, morts.

No existia cap magma digital; a hores d'ara, aquella manera de ser, d'actuar d'una vetust@ indústria digitalitzada del segle XXIII, era una broma de mal gust, el resultat de les darreres batzegades d'un capitalisme literari-liberal, un mode fantasmagòric del que es creia el poder d'opinió fins aleshores.

Diluït aquell tipus de lacra -infraestructura del subsòl tal com s'havia llegit durant segles a Das Kapital de Karl Marx- s'iniciaren les Tesis de Ianus: els diners obsolets no eren el vehicle fefaent per iniciar i finir qualsevol tipus de relacions, foren aquestes personals o comercials.

Laura i els 10 anys de la seua vida emprats en fer nàixer el Common Sense: milers i milers de renglons amb C, Java, C++, Lisp, Python, Ruby i, per encerclar més el cercle, Brainfuck.
Cap error ni mig de programació, tot rellegit, tot revisat... Milions de fotons al bosc dels seus iris, simfonies tendres als ossets dels canells. No mai havia tingut pressa i, aquesta era l'hora que tenia l'esguard de l'NJK-2000 a un tènue cop de "return". El sistema se reinicià i, amb el miracle, s'obriren uns ulls de lògica dolcesa.

Tot i que l'NJK-2000 podia dir "T'estime", ella no mai pogué captar el calor de l'algoritme en aquells capvespres d'educada tristesa.

Els llibres ja no eren fulles de paper i aquelles finestres digitals de tinta fungible eren màquines cavernícoles; no s'entenien conceptes com venut i comprat; asèptic i simplificat, tot era a l'abast d'un clic, d'un mot monosíl•lab i monorim.
Literatura de franc.

Als viatges de metro, Laura pensava en desenvolupar el KN-Ió, un xip de memòria líquida que interactuava mecànicament i elèctrica amb la suor. Adossat al parietal afegiria 100 Tbytes d'imatges i textos per tal de ser barrejats al records humans. Aquest era el lema: "El llibre ets tu; genera'l" .

La fi de l'emmagatzematge?

Era la tardor i Laura el Common sense of loneliness. L' NJK-2000 se la mirava quiet; al seu costat ella espurnejava...

Podeu sentir amb l'Spotify la música adient ací.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 10 d’octubre del 2010

The Unremarkable Child, 2


Vaga sí; vaga...

Vagarejava perdut en un món de píndoles d'informació subministrades per grups de pressió que volien vendre'ns una nova moto; però me n'adonava que allà on m'acostara, sempre ho feia a peu. Ho havia aprés del meu pare en acompanyar-lo de la porta de la fàbrica a casa quan finalitzava el torn del treball.
No eren temps de crisi, sinó d'abús i d'explotació, d'aquella vessant antiga de caciquisme que havia dut la política de postguerra.
Jo era un xiquet, ple de somnis i llums, una llibreta neta de taques, allunyat de formulismes i normes, de qualsevol maldat i servilisme.
La religió no era un estil de vida, la humilitat senzilla del cor, el servei... Era un esquelet sorollós, resonància de repetitives tradicions.

Més gran que tot això, jo tenia el color dels teus ulls i la bondat, pare.

No mai vaig ser abordat, no mai se n'aprofitaren de la tendresa cristal·lina de la meua pell: l'ombra silenciosa i perenne teua em protegia.

Ara pense en les vagues, pare; ara pense en les pèrdues intangibles d'autonomia, la manca de respecte, la generositat esvaïda, aquelles reunions de persones a la vora d'una gran desesperança, el contacte ferm i càlid de les veus on manifestàveu el desig blanc d'una humana llibertat.

Vaga sí, pare...

Vagarejava pels teus records, per aquesta herència d'estima que els teus ulls m'han llegat: la música, les lletres, l'afecte de les mans, comprendre la lenta evolució dels homes i dones... I la ràbia insubornable amb què calia denunciar tota injustícia.
T'hi vaig veure parlar, decidit, amb la tendra mirada.

Digues- m'ho pare: al meu viure ho estic fent bé?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 29 de setembre del 2010

Interrogants


Digues mare, creus tu que m'enlairaré algun dia?
Per què m'agraden tant els núvols?
Amb quin pols podré escriure en ells?
La sang, a poc a poc, se'm fa més negra i, encara cada dia, l'empre amb la il•lusió de construir.
Ara, quan tot el cel s'abilla fosc, la nit i el fred s'entreguen als humans.
La teua fe -gràcies per regalar-me aquest viure- és prova i vent que em reconforten: sobreviurem.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

diumenge, 26 de setembre del 2010

I els creadors, per a crear, necessiten temps i el temps són diners


He passat per l'AELC i he llegit un article resum del darrer mes d'abril on acudiren a Brusel·les per parlar de "Els drets d’autor en el món digital".
Quina sorpresa ha estat trobar-me aquesta frase per boca de Pirjo Hiidenmaa, la presidenta del Consell d'escriptors europeus. Cite el paràgraf:

" La Presidenta de l’European Writer’s Council, Pirjo Hiidenmaa, va fer una reflexió al voltant de com el digital ha modificat substancialment la cadena del llibre. Va referir-se a les transformacions que afecten autors, obres, tipus de publicacions, el pas del paper al digital, la relació amb els lectors, les llibreries o llocs on es venen llibres, les biblioteques, la lectura en múltiples formats, etc. Però va fer un èmfasi especial en el fet que tot aquest món que es troba en ple procés de canvi continua tenint al començament de la cadena la figura del creador. I els creadors, per a crear, necessiten temps i el temps són diners. Per això va considerar que en una cultura com l’actual en la què s’imposa la lògica del free access, el que no pot ser és que el gratuït sempre recaigui en la banda dels escriptors ".

Mâe meueta! Digueu la vostra, car m'he quedat sense paraules.

Estic rumiant si em caldria fer una tesi sobre  Educació de persones, Literatura, Creativitat i Capitalisme: La mort de l'humanisme.


Estic pensant, no em molesteu...
Alguna editorial, de ben segur, me'l publicaria... Je, je!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 25 de setembre del 2010

Naixement


Ara mateix a les 12:10 del migdia 25 de setembre tasta la llum, per primer cop, una nova associació dels escriptors de Castelló, de la qual desconec el nom.
Reunits simbòlicament a Benassal, terra del gramàtic i poeta Carles Salvador s'aprovaran les bases i els estatuts que li donaran carn i veu, és a dir, vida.
No he pogut acudir a tan important esdeveniment per qüestions d'infraestructura personal, però siguen aquestes lletres com un lleu testimoni del meu recolzament a tots els qui reunits o no, creuen en la paraula com un vehicle per convertir- nos en persones dignes, cercadors esperançats d'una millor humanitat.


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.



dimecres, 15 de setembre del 2010

El Mlàstic Institut 2010


Declarat el vell edifici amb aluminosi, quasi hem estrenat un de nou.
El Mlàstic Institut és mlàstic perquè és el M-eu i de p-LÀSTIC. I el vull tot per a mi.
No el vull compartir, car l'han alçat en cinc setmanes i ol a policlorur de vinil.

És fantàstic i el que ens aguarda serà, encara, més excel•lent.
Aquest matí he anat amb Núria -a qui li dec 24 minuts del meu temps- i l'hem fotografiat.
El millor de tot -sense contar-la- eren els tristos núvols quasi d'acer que l'envoltaven.




Es couran els nostres cors?
Ploraran els lacrimals?
Esternudaran els ocells?

Xiquets i professors, no us poseu malets que vindrà el moro Mussa per endur-se-vos...

- A quin indret?
- A qualsevol lloc xiquets.
- Jo preferisc el recer dels pins, de les moreres, dels àlbers, del vell xiprer...

Una companya meua que parlà del vell institut falcat, m'ha dit que no piularà. S'haurà cansat.
Però ella no sap el que vindrà.
Mireu, mireu-lo que no us l'acabareu d'un mos.

Em sap greu no poder acostar-vos l'olor estranya i malaltussa que fa. Un grapat de bacteris devoradors de plàstic farien camí.
Sobreviurem al condemnat edifici de mlàstic i metalls?

Malgrat l'esforç fet per tantes persones, li demanaria a un mag que el fera desaparéixer; a primer cop de vista no m'ha agradat gens. No vull emmalaltir. El parc de davant m'acollirà. Entraré el just per enganyar el meu nas, la pell i els pulmons. Ai xiquets, amb mi i, a les aules, patireu fred a la tardor i l'hivern.
Que ens facen aviat l'edifici d'algeps, pedra i paret; que els vidres amortisquen la llum i el càlid calor. Que el pati s'ompliga de plantes i flors. Ara el quitrà m'envisca els ulls: Araceli no parlaré d'amors.
M'han dit que els follets han desaparegut del vell Institut; que no se'ls ha vist pel nou, ni perduts al voltant de la montanyeta de la Corona.

Vindran l'inspector o el Conseller a treballar-hi de seguit?

Us promet que els hi deixaré la meua cadira i el sentit de l'humor...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 7 de setembre del 2010

Qui coneix Estellés?


Sembla que toca parlar d'aquesta persona, veí, xiquet, adolescent, home, forner, periodista, poeta, ara ja difunt d'aquell poble, Burjassot, que el duia sempre lliure, al vent, elevat sobre el brollador del seu cor.

Vicent és didàctic, difusible, digest, digne, dilecte, distingit, distint, divers, diplomàtic si convé, directe i sense pèls en la llengua; en una paraula, indomable i irresistible.

Vicent parlava com pensava i vivia, que és l'única manera de ser.

He vist i llegit per la xarxa tota mena d'opinions, versos del poeta i pensaments.

Així doncs, esmenem el nostre encapçalament... No toca ni de bon tros parlar de Vicent perquè siga moda, et marque d'etiqueta i progressia o esquies en l'ona del que es duu en aquest moment.

Què fan els poetes?

Crear i parlar de tot allò que veuen, viuen, somien i pateixen.

Diferent a tot el que he llegit fins ara, aquest home visceral si calia, però càlid i tremendament humà, també és el nostre Estellés.


No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara,ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.


Quadern de la derrota (2)



Et masturbaves, i jo em masturbava
veient-te escórrer, i m'escorria jo
tot invocant el Pare Etern, i tu,
i ens escorríem tots dos, i tu, amb la
mà lliure agafaves el meu, i jo
estrenyia reparant tapant
amb esguits seminals les peladures.
Sense haver arribat a previ acord
com cert rigor en semblants casos
ordena que s'hi faça,
car no estàvem, tots dos, per diplomàcies.

Estrofa.


Tots dos poemes del llibre Cançoneret de Ripoll.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 5 de setembre del 2010

Sentir-se profundament estimat


A casa del Príncep arriben regals sense celebrar cap esdeveniment especial; petits estols d'amor, tendresa i gratitud que celebren la vida. Són testimonis silenciosos que parlen d'una bondat subterrània, d'una generositat i gràcia ofertada pels qui m'honoren, home d'atzavara, cristall de remoguda arena, inconsistent de vent i pols com sóc.

No és aquesta exposició una prova de falsa modèstia, perquè l'excel•lència de tot allò escrit o vist s'arrela fora de mi, en l'oasi d'aigua pura i fresca regalada pels altres: en diuen clara, profunda, penetrant amistat.

Gràcies, moltes gràcies amics i, d'aquest meravellós cabàs, agafeu-ne  vosaltres, lectors... preneu bocins d'inquieta, amable i creativa vida... amb les mans, els ulls, els pulmons.

L'amor que ve dels altres.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 24 d’agost del 2010

Melmelada de móres

Carta a Saragatona

Estimat amic: encara les móres són verdes, però no tenim tot el temps del món i la música del cor no és prou, malgrat la voluntat, per madurar-les.

Així, avui, la dona dels núvols, Jana i jo hem decidit enlairar les milotxes i pujar a l'Ereta per tastar l'aigua pura i dolça que surt de les pedres roges i, sobre una teula abillada de líquens, cau a les nostres mans: en beure-la, ens ha trasbalsat una humil felicitat.

Estem molt a prop del cel blau i preguem que l'aire envie la milotxa dels 750 metres sobre el nivell del mar als 490 on tenim la casa.
Camí cap avall, Jana ens duïa a les mans totes les pinyes que rodolaven pel terra. A la nostra pell i, ben sufocant, la ponentada.
Aleshores he vist que quasi la nostra lluna -per poques hores- és plena.
He pensat en tu cada nit d'agost quan veia cap a l'est aparéixer Júpiter i rumiava si aquesta massa d'hidrògen i heli podria accelerar la lenta maduració de l'esperança i bondat humana, també d'aquestes fruites silvestres.

Mosques, abelles, papallones, vespes, mosquits i saltamartins ens acompanyaven. Una a una hem collit i triat, amb arraps i calor, les móres carnoses. Jana ha aprés a menjar-se-les arran de terra, sense punxar-se el musell, ni la pell de la boca.

Morats per aquesta dolçor salvatge hem arribat a casa. Aleshores ha començat el ball del sucre bru i integral, la canyella, el suc de la llima... I, al perol d'acer, un sortilegi tan vell com bell ha reblit aquests ulls de l'espera lenta on es coïa la mescla melosa.

La cullera de fusta m'ha dit que enguany tastaràs la melmelada.

Camí de la plaça d'Aín per enviar-te la lletra he vist tremolar, d'aroma, unes roses.

Una abraçada.


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dissabte, 21 d’agost del 2010

L'home que llegia els pensaments


Aquell capvespre s'assegué al banc del centre comercial. Ràpides, li tremolaren les mans que iniciaren gargots d'aquelles dues vides.

Temps arrere havien estat enamorats. Ai, aquella joventut! El sol, l'arena, les platges, l'aigua, els núvols. Si l'ombra de la natura, si la llum furtada pels àlbers parlara... Quina història més esplèndida!

S'havien vist en unes escales mecàniques. Ella baixava, ell pujava; el cor es revolucionà per tan tendres records. No hi hagué cap retret, cap rastre de malícia en les mirades.

Als seus ulls, ballà ocult el secret d'aquell fill impossible.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 17 d’agost del 2010

El rei dels oratges


Tot havia esdevingut difícil en l'observació d'aquell hivern: els ulls, les mans, el seu posat de llum trista als racons de la silueta...

Als llargs corredors del palau de neu, les paraules -branquillons glaçats i estèrils- arrapaven buidors de futur. En aqueixa fredor de cristalls fou bàlsam l'oblit.

Un per un i reforçats pels vents caigueren els somnis.
En renillar la tempesta l'habità el silenci d'una gran solitud: en la llunyana contemplació del seu amor i detingut, crepità en l'última abraçada.
Plogueren infinites flors de melangia.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Encontre


Feia anys que no l'havia vist.

Va donar el primer pas per saludar- lo. Avançà cap al silenci blanc dels seus cabells:

- Quant de temps! Home, com va?
- Fixa't, sóc una roca, com sempre...Tot perfecte.
- Continues escrivint, com abans?
- Vertader com l'aire que respire. És la meua segona pell. Aviat eixirà a la llum el meu darrer llibre de poemes, L'amor.
- L'amor, l'amor, l'amor... sempre el mateix; vaja, no t'ho he llegit això abans, en una altra ocasió, en termes pareguts?
Ai els poetes!
No us avorriu parlant sempre del mateix?
- No ens avorrim; i és molt possible que m'ho hages sentit dir, però no em molesta. Tots caminem pel mateix terra, però les pols en són ben diferents.
- No t'ho havia dit mai, però sabies que cada home té l'edat de la dona que estima?

Més enllà de la matèria amb què l'havia cisellada, es va quedar rumiant aquella frase... la forma oculta d'amor que s'hi amagava:

"... Cada home té l'edat de la dona que estima".


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dimecres, 21 de juliol del 2010

El lent aprenentatge de la pèrdua


Construí un amor de paraules i desitjos; pero la realitat s'havia vestit del color de la terra grisa, terra invisible als seus ulls.

Al capdavall, de tant d'explicar-li-ho, tan sols digué que no l'esperaria ja.

Amb aquella esperança glaçada li ploraren les mans fins la més absoluta sequera.

Als capvespres acostumava a mirar els colors i les formes dels núvols; ho feia sol, per allò d'acostar-se a l'íntima sensibilitat perduda.

Apagada la flama del pols no mai més escrigué amb el cor. Una cal·ligrafia perfecta se li escapava, a tothora, de les mans, però era tan abrupta la soledat... Tremolaven les lletres tristament buides.

Agrair la fotografia a Izlemus.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 18 de juliol del 2010

El meu Ipod - tercer estiu-


De nou encetem un nou estiu amb música profunda, tan profunda que la fresca tallarà tots els nostres porus. Així que ací teniu a Von Mondo amb una peça de House Jazz titulada Reflex.

Podeu seguir-la a Spotify ací.

Apunteu quines coses podríem fer mentre escoltem aquesta melodia.
Quina serà més original?
Au, tots a la fresca!

Agrair la fotografia a Parka81.

 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 15 de juliol del 2010

El lent aprenentatge de l'amor


Se sabia un privilegiat. Volia escriure-ho pertot arreu. Cantar la sort d'aqueixa bella benaurança. Mentre s'engronsava el capvespre entre aquells dos ametllers li digué amb la mirada:

- Amor, no parles amb mi per parlar. No prengues mai en va la paraula. Tinc una sola veu. La resta, una cripta: foscor i soledat.

Agrair la fotografia a tetegil.

Agrair la música i el video a Chistophe Sion autor de Hokusaifilms.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 12 de juliol del 2010

diumenge, 11 de juliol del 2010

Horitzó


Sóc un estrany; la meua pau es nodreix en la llibertat tranquil·la, indiferent als gurus mediàtics, literaris, a tota mena de classificacions.

Créixer aliè als pensaments d'altri, als mals pensaments, estranyar-me dels propis. Veure'ls separats de qui els genera. Vet aquí la meua llum, la sort!

Escriure és com l'inici d'una nevada. L'únic que cal és la paciència dels oratges i una superfície. No n'espere cap de vosaltres; no podeu proporcionar-me-la. Batega en mi.
Perquè és tancar els ulls i caure al tobogan d'una rosa. Els seus pètals són l'amor.

Senzill, oi?

No podeu treure'm aquesta vida tan profunda; ella m'imposà les mans i sobre els llavis floreixen, ara, les paraules. Perquè jo provinc dels somnis i perdut en un foc oracular creix l'atol de l'esperança meua.

No parle en va, tasteu aquest bocí d'amor. Tant em fa escriure en l'arena dels estius o en paper.
Renteu-vos la ceguesa!
Ni els freds, ni les calors afecten tan greu determinació. Cofois de vosaltres, no perdré la fe!

Oh núvol meu que nu de vents t'estime!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 9 de juliol del 2010

Relativisme? Ni pensar-ho


Treballaven, massa.
A estones feien l'amor - no podien sempre, ininterrompudament-. Respiraven quan ho recordaven. No els calia cap tipus de menjar.

És clar, haver d'aguantar un polp per augurar el futur de les persones d'aquest país, feia molta, molta pena.

Fins açò ha arribat l'evolució hiperplàstica de les neurones?

I un pensament líquid es complaïa en acceptar aquesta mena de relativisme que ho tot ho permetia; que els deus clàssics es disfressaren de roig, això no era vandalisme.

I per què no dir-ho?

Què collons m'importa a mi tanta morralla informativa -dormitiva en diria- si fa un xut Sofia o posem per cas si Letícia i Felip agafen l'avió pagada amb els meus diners per tal de veure - diuen representar-me- aquest partit?

Tot és justificable? En la política i l'economia tot s'hi val?Em sembla que no.
Molt de burro mana!

Justícia, més justícia i menys sacrificis... que, aquests, sempre són per a les mateixes persones.

Patirà un col•lapse informatiu aquest país a partir del dilluns dia 12 de juliol de 2010?

De quins balons parlarem als informatius? Com es desviarà l'atenció d'aquesta trista i pèssima cojuntura?

No vull més "operaciones triunfo", ni "supervivientes", ni "Gran hermano", ni "Sálvame diario", ni "Dec", ni "La noria". Me n'he deixat uns 40 més i més.

Aleshores què vols?
Respirar, abraçar el silenci.

dijous, 8 de juliol del 2010

Inici de vacances, Aín 2010


Carta a Lali, Lluís i els amics i amigues siguen o no bloguers...

Estimats amics: ja estic a la meua petita pàtria, Aín; un llogaret perdut a la Serralada d'Espadà on les úniques banderes que onegen són els fràgils parotets d'ales multicolors i on tot és aire.

Aquest capvespre he anat al meu hort abandonat a les pluges ocasionals d'aquesta tendra primavera i m'he collit unes poques patates i bledes; Jana, omnipresent d'estima i companyonia, resta sempre al meu costat.

Al poble, encara hi serem un centenar de persones; pels matins els pocs veïns netegen els marges del terme, cullen les hortalisses i s'acosten al bar allà cap a les deu, hora sagrada d'esmorzar. Jo acudisc al carrer de l'aigua, on acompanyat pels catedràtics del poble i pel preu de la companyia aprenc com les raboses.

Després, a poc a poc, el sol manifesta el poder del seu reialme i tan sols els petits nens de bicicletes polsoses qüestionen tan magna autoritat: fan camí cap a la bassa; la deu de la caritat abasteix d'aigua pura i fresca tot lo poble i un trencaclosques miraculós d'hortetes fa que, tant les mosques com la suor, beneïsquen el bany del migdia.

Allà cap a les dues de la tarda, quan els nens i mares marxen, Jana i jo restem tot sols... amb l'única companyia del raucar dels gripaus i el frec d'un ventet sobre les fulles amples dels plataners.

- Anem Jana... I el sol s'entesta en calfar-nos els cervells, que no en té de misericòrdia.

Arribem a casa on Jana cau rendida en la part més fresca de l'escala. El menjar és frugal: patates, bledes, oli verge de les nostres oliveres i un pessic de sal. De segon, verat en escabetx cuinat ahir al capvespre i una llesca de meló amb mel (para una mica verd).

En escurar els quatre plats, el record proper de la dona dels núvols -la seua màgia de colors- m'endolceixen la migdiada. Han emmudit els ocellets: mentre balla la persiana, un violí extraviat parla...

Continuarà...


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 6 de juliol del 2010

Zoomorfisme del Príncep: Rita ens parla amb amor.


Què et sembla Jana?

Ha començat a les 00:15 i encara no ha parat; ella parla pels colzes. El seu dir és un riu inabrogable.

Ha començat: - Perquè jo els contava la vida de Sant Antoni a les nétes de Betxí, però desconeixien la història del patró. I dels meus xiquets treballadors a destall, de les ferides de la meua gossa Xaquira, que li les guarisc amb un emplastre de sofre amb oli.
Per segona vegada m'ha narrat que ella l'alçà d'una caiguda a terra, que la dugué del corral a la porta del darrere de la casa... que ho menja tot cru -coprons, carcasses, caps de pollastre amb crestes incloses- i que les sobres les col•loca al congelador rectangular...

Mentrimentres, tu badalles Jana, gitada a la fresca de la vorera nocturna que s'agraeix... I Rita continua parlant. Jo assentisc amb el cap i prenc notes perquè llegiu el que escoltem.
Ella no s'atura, perquè té un mecanisme valencià de precisió absoluta i les esses xiulen, les bes badallen i les cas constrenyen les xafogors nocturnes i les més fosques ombres.

Així que agafa aire, esmussa i resa:

-Perquè el meu fill festejà amb la cordovesa i, a festa La Vila, ho deixaren; mentre la consogra se n'anà a la seua terra, la xica menjava a ma casa; però en arribar el meu fill -ben estesa la nit- em digué que ho havien deixat anar. Ja em veus, a les dues de la matinada, cercant-la pels carrers. A la porta de sa casa esclatà que no xafaria més ma casa.
Veges tu, què li havia de dir?

Jana ensuma un gat sota la carrosseria oliosa d'un automòbil: lladra; lladra tan fort que els morts gesticulen de dolor... És quasi la 01:00 però Rita continua: rere el finestró de casa el vocabulari s'obre i tanca, una, dues, tres vegades i plora, com si ens trobarem en una mena d'exorcisme.

Rita, feliç, enceta que està feta pols:

- Des dels quatorze anys que m'obriren en canal i duc una faixa de plàstic dur per endreçar-me la columna; jo, fidel secretari, li escric, ella em dicta... Així que pots veure, la calor la passem com podem.

Bufa aire, per què no te m'endus?

I ja em veus, tota desconjuntada carrer amunt; el meu home, eixe no el mou ningú del silló; una orquestra de pua i cordes tan bonica i s'haurà entaforat; quan baixa amb mi, m'agafe del seu braç i, a poc a poc, ens acostem a casa.

Surt el veí per llançar el poal del fem al contenidor... Li diu que el camió ja ha passat, però una subordinada de relatiu seua m'enganxa pel coll.

I diu:- ...la qual cosa ha fet que l'acomiaden del treball; sí, parle del meu fill. Dèsset anys i en tornar del cap de setmana, a la feina li diuen que no el necessiten més. Ara l'han enganxat a l'Ajuntament -segon contracte renovat- i és que ho sap fer tot. Que n'hi ha un problema! Allà que criden el meu Pau: sol•lucionat l'assumpte; és un manetes!
Saps que ell és el meu xofer? Em duu als metges i roba el cor de les infermeres. De vegades, em pregunte per què no s'haurà casat.
Sembla que és hora d'anar-me'n cap amunt. No creus? Si jo tinguera llums, escriuria tot un llibre...

Jana has vist tot l'amor amagat rere els ecos de cada paraula dita?
M'estime els mots que brollen de sa boca. No has parlat en va, perquè creus en això i s'acreix la teua vida.

Rita, feliç. Mentre t'allunyes grave la data, a 5 de juliol de l'any 2010. Pels mots, lenta i dolça, tu camines la nit d'aquest meravellós estiu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 3 de juliol del 2010

Atzars


Endreçant un calaix de llapis, retoladors, postals, etc... he trobat, en una cartera de falsa pell de cocodril, aquest escrit del 10 d'agost de l'any 1985:

Avui,
mentre dorms
passejaré per casa
engronsant-te els somnis.
El silenci i aquests braços
seran l'encanteri on caurà el teu cor-cos...
Curullaràs el cel de presència invisible
i, tendrament, somriuré: És que conec els teus llavis.

25 anys escriguí aquest bell paper d'amor vell, retrobat en una vella cartera bella.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 30 de juny del 2010

Poetes?


A Com l'angèlica, R Guillem -gràcies per prestar-me el teu llibre de la teua biblioteca- parla d'un poeta mexicà Gabriel Zaid que classifica els diferents tipus de poetes: " Aquellos a los que no se conoce y, por tanto, sus libros no se leen; a los que se conoce y se tolera, pero sus libros no se leen y, finalmente, aquellos a los que se reconoce e incluso se venera, pero sus libros no se leen".

Dóna la sensació que en aquest país no es llija poesia; crec que es llig i la suficient  per escapar-se d'aquesta vall de llàgrimes.

Com que ens trobem en classe d'entomologia poètica podeu dir la vostra, per si ens cal afegir alguna espècie oblidada de poeta.

Què en dieu?
Us animeu?


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 21 de juny del 2010

L'amor, II


                                E dixo ela: “Son eu, eu son a escollida para flor”.
                                Xosé Maria Álvarez Cáccamo

ROSA

A dos espais del títol compareix
el poema com drecera que dóna
llum al teu nom.
                        De terra cuita véns
tu,
     dona clara dels vents absoluts,
reina discreta del vocabulari...

On amagues els arpegis
                                    del gest?
Veles vers el cel cremen els estels
de neu
           pel nostre amor mai diluït.
D’aquestes cendres és, la sang, memòria:
corol•la tendra,
                        set on et vaig beure.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

L'amor




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 17 de juny del 2010

Antropomorfisme de Jana: Jana i la papallona X


Conversa entre dos animalets còmplices...

- Desperta't Príncep; desperta't i posa't a la feina.
- No cal que em llepes! Vine cap ací, preciosa... Què vols?
- Avui és el dia de la papallona. Fa els anys; la conegueres en unes jornades de poesia al poble que et véu nàixer.
- Des d'ací li dediquem el desig de primaveres i abrils més meravellosos, una mirada neta per molt anys i un COR capaç d'abraçar tots els sols i pluges que vindran. De fa temps, tu saps que els nostres són teus.

Moltes felicitats, bella i dolça amiga.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 16 de juny del 2010

Todos con la verde


M'agrada el vi, a dosis petites.
Potser, afirmaria a base de repeticions que el món és de color morat per l'efecte dels tanins. Però tinguem moderació.
Todos con la verde, encara que no amb Heineken, una altra multinacional que, diuen, dóna de menjar.
Això sí, a gaudir i menjar futbol, tant si t'agrada com si t'esvara. I a tothora, xiquetes i xiquets.
De vegades, projectem massa expectatives sobre un assumpte i oblidem que, per a una part de la humanitat, toquen a morts: persones analfabetes, persones amb mans com carreteres oblidades, persones sense sostre i ulls de vidre, persones al penya-segat del treball perdut.

On són els nous morts, ben retocats a la morgue, amb llavis de Cianoacrilat pegats?
Quasi semblen millor presentats que els vius.
Què ens injecten amb tanta droga audiovisual?

Què no vols reforma laboral? A les hores futbol local.
Què no vols crisi econòmica? Als quarts futbol comunitari .
Què no vols atur? A les mitges futbol mundial.

A les hores què tindrem aleshores?

Un joc on avergonyir-nos per restar callats.

Agrair la fotografia a Wagner Campelo.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 15 de juny del 2010

2 de setembre de 2030


                                                                         A Guillem.

Ara, tan sols em resten els records quasi desfets pel corcó del temps.

He posat al lector digital aquella obra que interpretares el 14 de juny de 2010. El disc dur de 3 Terabytes encara rutlla obsolet: primer moviment del Concert per a saxòfon de R. Binge. T'acompanyava el fantàstic Lluís Vallés al piano.

El dies no van parar, fill, passaren... Aquesta diferència d'unes poques grafies assenyala quasi l'ocàs del temps vital.

Però no he de queixar-me. Les lletres sempre m'han acompanyat. Això tan sols tindràs com herència meua: haver estat companyia. Pobra, sí, però harmònica amb aquesta carn que quasi no somriu. Són els bytes els qui m'arranquen un somriure imaginari... perquè pense els dies en què m'emocionava en veure't créixer sol adolescent.

Ara, amb les mans, em retornes el calor i la llum quan sostens aquestes lletres.

No ho oblides fill; lliges el bressol humil on, per tu, s'arrelava la meua vacil•lant dignitat; també l'esperança.

Agrair la fotografia a wakalani.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 13 de juny del 2010

1 de setembre de 2030


Et trobes sol, sí, tan sol que has oblidat els anys que te n'adonares de tota aquesta soledat. Has perdut el treball, t'acull desconeguda una casa i el teu amor s'ha acomiadat. Sí, tu que tant en parlares, mira't a l'espill on l'íntim déjà-vu que fores et trucà a la porta.

Digues què en faràs si a les mans et tremolen les paraules i els ulls, de tan febles, són incapaços de retrobar els sentiments blaus?

No tenies cap futur i ho sabies i callaves; el vocabulari un atzucac.

Impossible i nul•la reconstruir-te la joia recorrent al blog.

Però encabotat t'agafaves als núvols de qui esperaves salvació.
Vaja el teu amor de paraules d'aire!

Reconeix-ho, has estat l'ombra d'un home, un buf de lletres blanques que glaçades es desfan.

Ara, en l'hora de la serp i del bruxisme, què pretens amb unes dents postisses?
Fa temps se t'assecà la llengua i el sol encara evapora i crema: cor invisible i cendra oblidada. Tampoc ningú no et fa cas.

Agrair la fotografia a juanedc.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 11 de juny del 2010

Zoomorfisme del Príncep: animals que alliçonen, oi Jana !


Ahir presentàrem a La Vilavella en les dinovenes jornades de cultura el llibre d'Ángel Gavara, veí del poble, La fada de l'Alzina i altres contes. Deu petits contes per rascar-nos les neurones i espavilar-nos.
Després de la presentació per part del Príncep -ara la llegireu- l'autor ens explicà el sentit i per què de cada història. Manel Martí comentà l'ús dels colors i dibuixos fets a mà per il·lustrar els contes.

Encuriosits i públic de totes les edats seguiren, amb molta atenció, les explicacions.

Un pescador d'ànimes recluta xicalla que embadalits no perderen ni punts, ni comes. Tothom se n'adonà de la qualitat de l'obra, del potencial amagat sota la pressió de l'aigua calda característica del poble; també, Dolors Pedrós l'editora (amb la resta de l'equip) d'edicions 96 restà impressionada per l'acolliment i l'acte.

Des d'ací, i en nom de tos els membres que participaren, vull agrair-los la il·lusió, el treball realitzat silenciosament i la generositat per les seues paraules.

Tan de bo les paraules generen vida!
Que els contes omplin la buidor que cisella l'esperança!

LA FADA DE L'ALZINA I ALTRES CONTES,

Presentació amb vist i plau de Jana.

Introit

- Ding, dong!
Jana és la primera que s'acosta a la porta de casa i, rere el cristall apareix ell, amb una bossa de plàstic que no conté nyespros, ni faves precisament. Per l'estructura rectangular sabem que es tracta d'un llibre, però desconeixem la persona que l'ha escrit, llur contingut... Com que estem assabentats que li han de publicar un llibre... Jana i jo ens mirem.
Ella escriu per als meus ulls:
- Príncep, li l'haurem de presentar, veritat?

Tot és clar, no ens cal dir res més. Jana, la meua notària callada, capta la fe dels ulls amb què parla Miquel.
I també edicions 96 que, malgrat la crisi, ha apostat pel seu món.

L'autor.

Fill de Miquel, tallaor de tarongers i engronsador d'aurores, i de Rosario, mestressa de casa i encantadora de taronges al magatzem. Ha crescut en aquest poble de La Plana al costat de les seues germanes Sari, Mari Carmen i d'un grapat d'amics.

Per tal de convertir-se en persona, músic i mestre no li ha calgut anar a Harvard, ni al M.I.T. , oi Miquel, la qual cosa també ens enorgulleix.

Això manifesta que per esdevenir creador, tan sols calen una certa disciplina, dosis de treball i uns bons grapats d'imaginació. El nostre àngel, sembla que camina en aquesta direcció.
Per tots és sabut que, a poqueta nit, s'engronsa de branques de pentagrames i dialoga amb negres i corxeres, ofereix aigua a les rodones i encara parla amb el tio Tafolet menjant tramussos; se l'ha vist assegut mirant els núvols a la bassa dels cavalls; diuen que en caminar xarra amb les formigues fins que arriba a la Fonteta d'Oliver i, mentre raja, apunta les notes blanques de les nostres Nadales d'hivern; això ens duu a la següent conclusió: és impossible que al seu cap no ballen les neurones. Vibra la música, alhora que flueixen les idees com en una revetlla d'estiu.

L'obra.

Així doncs, amb aquest llibret ens ha regalat 10 contes per a xiquets que també els podem llegir els una miqueta més crescuts.

Al treball, l'altre dia em diuen:

- Príncep, què fas?
- Llig un llibre per a xiquets, a partir de vuit anys.
- No em fotes!
A la qual cosa conteste...
- Total, per a tot allò que hem d'escoltar o, millor dit, suportar, preferesc llegir llibres per a infants; malauradament els adults perdem la innocència, l'orgull ens unfla, ens creiem massa posseïdors de veritats incommovibles, quasi perdonem la vida a qui ens escolta.
Vivim en castells de cristall i pensem, massa a sovint, que la llum de la nostra llar sempre és la millor.
Tan sols hem de veure i olorar-com si fórem serps encantades i ja parle com als seus contes- tan sols hem de captar les darreres declaracions-vibracions del món de la política, de l'economia, de certs intel•lectuals, de vegades, també, de la religió... I no diguem res de la forma tan subtil d'ensinistrar- entretenir consciències (realitys shows, famosos de pa i calbot, certs esports, etc, una nova forma de pa i circ per a les feres humanes).

En tots aquests àmbits es presenten falòrnies, idees errònies que esclavitzen els animals humans tot procurant-los cabassos d'infelicitat!

En observar-los, com de gran pot esdevenir la nostra pena, pensen i intueixen molts nens i nenes!

És per això que Miquel s'encomana als animalets que se'ns presenten amb una humanitat més autèntica i sincera que aquella proclamada per certs humans.
Que li ho pregunten a la meua gosseta Jana -coneguda per vostés- que sempre m'acompanya!
La veritat siga dita, els dibuixos fets per Manel Martí i Abad acompanyen perfectes i frescos cadascuna de les històries. S'han acoblat exactament a l'esperit dels textos; alguns lectors això mateix m'han comentat.

Miquel recorre a aquestes criatures a qui vol atribuir característiques i aptituds perdudes, potser oblidades pels humans. Elles esdevenen l'excusa per tal de fotografiar-nos.

En una societat postmoderna, diluïda, tova de valors i descafeïnada, una societat líquida que se'ns escapa entre els dits, Miquel narra deu historietes que, a més d'aprofitar per fer-nos conéixer els llogarets més propers i entranyables de la comarca descriuen, amb clau d'humor i llibertat, aquelles realitats i valors pels quals encara val la pena viure i, per què no, riure.

Esquirols, ratolins, cabretes, pardalets, formigues, ovelles, l'osseta Lua, abelles, gossets i gats... aquests són els nostres personatges que, a grans i petits, ens faran les delícies de recordar-nos qui o què som, també què podem esdevenir.

L'animal humà no és com els rius. Aquests sempre viatgen en una direcció; nosaltres ens podem equivocar, però també podem allunyar-nos dels prejudicis i fanatismes de tota mena. Podem empressonar els nostres fantasmes, millor encara alliberar-los, rectificar; ara donem-li la paraula a l'autor, als seus personatges interiors, habitants dels seus contes.

La literatura com antídot.

Animals germans per la vida i la paraula! Ara, totalment lliures, presenteu-nos la Realitat.

Apreciats amics, veïns, pares, mares, nens, joves i madurs, també els encuriosits i les autoritats que ens representen... Ací el tenim, Miquel Ferrandis, amb nosaltres, molt prop, al nostre abast.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir