dilluns, 30 de novembre del 2009

Zoomorfisme del príncep: prosopopeia de la meua dignitat.


Ja veus, estimada Jana, com de transparent és aquest cor; és un cristall i, t'ho assegure, no talla.
Mate hores i més hores polint arestes d'una sense raó caduca i miserable. Darrerament he pensat sobre aquest entrenament, de la carrera de fons en què cal exercitar el nostre viure.

No res més té un sentit tan profund com açò; aquest humil principat, aquest reialme que, dia rere dia, es clarifica; aquest territori sense banderes, aquest lloc, on no oneja cap frontera, innova, genera el seu espai i dinamisme gràcies al saber, a la humanitat dels qui m'acompanyen. Uns amics i amigues amb els qui no cal menjar a tothora, ni parlar amb veus... amics i amigues intangibles, invisibles però de carn i cor.

De vegades, el vent ens enllaça o un feix de sol perdut rere una cantonada amorteix aquesta solitud. Són les fulles que en el silenci tardoral del capvespre aletegen aquesta dignitat fonamentada en la generositat dels altres.

I cresc Jana, sí, i tu ho veus i ho saps; cresc per la llum regalada i creuada amb els seus ulls de mel, també dels teus. I no fas escarafalls i ols l'oblit de tots els dols passats, els vols que s'obriran en la finestra primavera, primavera finestra que es tancarà en vermell i blau, un cop m'enganxe l'aranya que somia en les neurones.

Em demanen els teus ulls...que si tinc dignitat?

- Ajuda'm, desfarem els conceptes, diluirem els posats postissos, rasparem els rovells miops; posarem flors sobre tan aspres categories, que l'anàlisi partidista s'humanitze, que esdevinga aigua imprescindible: una terra nova, clara, una terra lliure de pedres, desprovista d'horitzons abassegadors, sense prejudicis prefixats, una terra d'ànimes blanques.

Per atzar, no veus com del calaix dels dits se m'escola un calidoscopi d'esperança?

Tu no el lliges, les paraules són anells, oasis on rodolen els teus llavis: les escoltes i les beus.

Animal que sóc tan animat per tu, et confie, Jana, aquesta petita i meua dignitat.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 28 de novembre del 2009

Ex - peri - ment


Cavall d’esperança
equ ànim,
per si de cas
amb catets igualats
equi làter
adlàter
cap de vàter
somiador o fracassat.

Agrair la fotografia a Sputnik.

Música, Jasmin.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 26 de novembre del 2009

L'entrepà creuat


Tenen crosses els llibres i, de fet, els surten ales. Sí, vertaderament en tenen.

-Tenen crosses i ales els llibres?, es preguntà Joel ben sorprés en connectar amb la realitat...La remor dels papirs en l'estany d'aquell parc el retornà a la vigília. No comprenia l'abast d'aquelles paraules, ni molt menys llur significat; un enunciat poc barroc, però que havia estat revelació en aquests temps abillats de materialisme.
Mentrestant, al capvespre, queien segons de cristall, minuts rosacis, uns rere d'altres, ordenats, com els grans silicis d'un rellotge d'arena.

De la Plaça Imperial Tarraco, caminà la rambla cap a la balconada on els trens sospiren amunt i avall, sense descans, avorrint els somnis.

Joel veié aquell entrepà perfectament conformat com un just volum, adormit i embolicat en el llençol aluminiat. Alentí el pas; s'escoltava els propis batecs i s'acostà: els ulls tocaren la lluna, després s'asseguí al banc, tot just a la vora d'aquell projectil alimentós.

Qui l'hauria deixat disposat sobre el seient, així?
Amb quin motiu i per què?

Desplegà els secs premsats de l'envoltori alhora que s'adonava d'un llibre caigut a terra.
Quina tristesa al dessota de les barres paral·leles de fusta! La portada lluïa "Pot pensar una màquina?"

No va fer gens d'ois i se l'empassà amb l'amabilitat típica de l'amfitrió. Tot seguit, mentre un ventijol l'acaronava, observà, amb la pressió del darrer mos, la indiferència dels vianants.

Un bookcrossing ben adobat, pensà... Quina barbaritat! No comprenc per què  m'acudixen aquestes paraules...Seré un tipus de moda?

Plegà el llibre del terra i, netament, l'embolicà en l'íntima dolcesa de l'oli. Les lletres begueren fins regalimar de tanta cultura.

Allunyant-se cap a la balconada de la Mediterrània mormolà:

- Ja ho deia ma mare, cal compartir i conservar; perquè no és solament pel paper que viu la persona. Ai, si Alan alçara el cap! Encara tindrà sort qui se l'enduga a casa i se'l menge. De ben segur que el seu cervell, pura màquina, pensarà.
Abans de creuar llibres preferesc inventar entrepans o menjar-me'ls; és, amb diferència, com repartir pètals de rosa. Qui els replegarà?

Bookcrossing, bookcrossing: cagondena d'aquestes paraulotes!

Agrair la fotografia a Swan-scot.

Josep Lluís Abad i Bueno

A mon pare per totes les històries que em contà...

A tots els bloguers/eres que practiquen aquest engendre lingüístic...
 


Imprimir

dilluns, 23 de novembre del 2009

La soledat del bloguer, 4


Plou, fa vent rere el finestral on el roser tremola i calla.

Sota uns núvols greus passeja aquest desig esdevingut paraula.
Però no ho comprens... perquè vius el món com un tauler quadriculat on la causalitat amaga el prisma ténue de colors, aquest camaleònic esteticisme.

Allunya't del parany formal, senzilla flor!
No cregues en la freda descripció i fes-li una tirada als somnis!

Fixa't en aquest cadàver que es reserva el baf, la primavera oculta de l'espina, demà flor pura. Fixa't en l'ossari que intenta amb l'esquelet la calidesa eixuta de la tija. I els mots, com uns ocells humils per desfer, contracorrent, el desert de la distància, ara fosca solitud.
És per això que et dese aquest discurs ventós, no blau, d'un gris novembre on m'he enfugit amb les darreres oronelles.

Piularé notes d'algeps i sal... i, en caldre, el bec de fang caurà desfet en tots els murs d'aquest capvespre.

Com cercar clivells distints per modular, amb els accents, la llum quasi perduda en la tristesa.

Dicció en l'erm d'aquest morir, ets tu, perfecta en el perfum.
Edifica la ruïna del vell cos!

Oh construcció bisíl•laba d'encís! Les lletres somien el teu nom i encara et bat la sang que els pètals balanceja: metàfora rosa, volàtil...i en l'espill d'amor, per sempre bella.

Agrair la fotografia a Caliaetu.

Josep Lluís Abad i Bueno

A Olga Gargallo per explicar-li a Guillem la diferència entre el Naturalisme i el Modernisme literaris.

A Marisol González pel seu silenci i l'hivern: ella aire fresc que sempre em parla.

A Emili Morant que estima Bach i la lectura.

Imprimir

Redundància i rellevància, un article de l'amic Emili Morant.


Apreciat Emili: en primer lloc, m'hauràs de disculpar l'endarreriment de fa dos dies en entablir aquella conversa perduda, però com sabràs tinc uns follets al meu ordinador que em donen pel sac com no mai m'havia ocorregut i estic amb aquest afer més mundà... vaja, despistat darrerament, allunyat una mica del costat creatiu i lector. Serà passatger, de debó.

Bé, veig que ets un monstre dialèctic -sentit positiu del concepte- i que inicies un tema i encetes 399 més així que anirem per parts, encara que no vull comentar-t'ho tot, tan sols allò que m'ha fet pensar i suggerit càbales.

Estic amb tu, que una part del món dels/les bloguers/eres empren aquest espai per tal d'obri-se a un lloc nou, sense cap més frontera que la immensíssima xarxa.

També observe que d'altres bloguers/res empren l'espai per autopromocionar-se i narrar els viatges de Gulliver per on discorren les seues obres. Com tu penses, és lícit, la qual cosa es prou diferent de parlar de la qualitat del producte final presentat.

Al canal clàssic d'editors i llibreters ocorre també una mica això; ja saps que en literatura la subjectivitat i gustos, orientacions personals són un vertader handicap a l'hora de triar aquest escriptor/ora sí, aquest no; aquest premiat, aquest no.

No crec que els canals clàssics perden, aviat, aquest poder o influència. Cadenes de recomanacions han existit i existiran, per a bé i per a mal, en ambdós àmbits.
Per altra banda, estaràs amb mi que no tots els bloguers que escriuen o, almenys ho intenten, ho fan per presentar els seus productes com a Carrefour. En aquest darrer lloc hi pots fer una bona tria i, a més comprar llibres a bon preu.

En vertadera literatura no val això de llibre per any. L'enganyifa es descobriria ràpidament.

Pel que fa als tipus-model d'escriptor/a que presentes... parlem-ne.

1/ Tipus de creador/a que no l'interessa el lícit i alternatiu camí de l'autopromoció o que no sap fer-ho.

2/ Tipus de creador/a que sí l'interessa i ho fa bé.

3/Tipus de creador/a que publica al blog i ho fa bé i amb qualitat; esdevindria una redundància fer-ho amb paper, però si li ho proposen les editorials, també en paper, (potser siga per la qualitat i també per no deixar passar un autor que dóna vendes i guanys). És ben cert que pot existir el fetitxista dels llibres-tindre alguna cosa a les mans-. Però les persones no són de pedra i s'alegren quan els proposen publicar en paper.

Més tipus:

1/ Xica/c simpàtica/c que escriu al blog de bandera, però desenvolupa xurros com poeta,novel·lista.

2/ Afig, Xica/c simpàtica/c que escriu al blog de bandera i és capaç de crear novel·les i poemaris excel·lents.

3/ Home gris/dona grisa que és tímid socialment però escriu llibres excel·lents.

4/Afig,Home gris/dona grisa que és tímid socialment però escriu llibres penosos.

5/ Escriptor/a que segueix el cercle dels Premis literaris amb vàlua i amics (tota pedra fa paret).

6/Escriptor/a que segueix el cercle dels Premis literaris sense vàlua, però amb amics (més paret).

7/Escriptor/a que segueix el cercle dels Premis literaris amb vàlua, a pèl, i s'ho guanya a pols, sense trampa ni cartó. Són quasi invisibles, però n'hi ha.

8/Escriptor/a que es suïcida en un blog, sense ser-ne conscient. Li farem un enterrament com jo el vaig fer amb el pointer del meu hort.

9/Escriptor/a que ho fa molt bé en paper, quan pot, quan guanya Premis literaris -massa gossos per la llebre- però quan no és premiat publica en la xarxa, amb qualitat, però també, per alguns sectors amb menyspreu, per la Llibertat que li dóna aquest sistema que no garantix res.

Estic amb tu, però bidireccionalment en "Aquest judici previ, del qual a hores d'ara s'encarrega tota una indústria, amb els seus defectes, no passa a ser més just després d'aconseguir desmantellar-la".

També puc dubtar de l'aspecte meravellós de tot el que esdevindrà publicat a la xarxa; alhora que relativitze, de vegades, i sempre subjectivament parlant, però també com a tècnic humil (en vénen grans aquestes dues paraules)en qüestions literàries, que no sempre tot el que es publica editorialment val la pena. Et parle com humà falible, no com un deuet cregut. El vertader Déu em lliure! En aquest món editorial també existeixen els compromisos, els favors, el repartiment de Premis, etc... També existeixen persones que perden el cul per col·lecionar Premis i generen odis, enveges i mala llet si no li'ls donen.

I com tu dius i bé, el temps col·locarà -indiferent als humans- cada pedra en la paret que calga.

Perdona l'extensió; no hem tancat la conversa, ni l'Univers, però almenys ens hem expressat amb llibertat i amistat.

Una abraçada i qui vullga, agafe el testimoni, car no sóc cap dipositari de la veritat...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 21 de novembre del 2009

PC Coste La Vall d'Uixó


Farà com tres setmanes us vaig narrar -ací i en altres comentaris a d'altres blogs amics- que havia estat en coma. De fet havia patit un estat comatós el meu ordinador. Duia tres anys funcionant ininterrompudament amb companyia de troians, virus i programetes de dubtosa procedència. Per una sèrie d'avatars que no vénen al cas, el vaig trastocar i en formatar-lo vaig perdre els tres anys d'escrits, maldecaps i neures de punxes i roses. Com sempre ocorre, no havia fet còpia de seguretat -passa en les millors famílies-.

Vaig acudir a Vicent, Lluís i Mariano, i en la seua tenda d'informàtica PC Coste de La Vall, no solament em solucionaren el problema, sinó que perderen diners, temps i sentit de l'humor amb la meua tristesa i cara de preocupació.
Com a bons cirurgians me l'han feta nova.

Falcaren al matxo del meu Core Duo 1,86 mhz sobre una taula i el tingueren quasi dos dies recuperant les dades de l'armari blau que jo, per impaciència, havia esborrat. I ho aconseguiren: el van ressuscitar.

Ara sembla un ordinador encantat, dels que prenen decisions autònomament. Avui dijous ha dit que no s'engega i potser siga per una mala connexió o vés a saber el perquè. S'haurà mort algun habitant secret, d'aquells vestits de blau, dels qui resten ocults a l'interior? Era la memòria ram, socarrada. Lluís i la meua vella torre són quasi un ésser. Abans de posar-li les mans damunt, ell ja s'ho olora per on aniran els trets: vaja tot un crack amb ulleres ambulants.
Dic jo, home, algun avantatge hem de tenir els qui portem ulleres!

En informàtica diuen que 2+2 són 3'89 i, de vegades, 4'08.

Deixem'ho així; m'he quedat en l'actitud personal dels Misters: capacitat de treball, professionalitat, sentit de l'humor (la vida val més que un ordinador) i amabilitat.

I per si us trobeu amb males llengües, us diré que la insígnia que penja a l'entrada de la casa no és: Ací, el que importa són els diners.

En aquesta sort que tinc de vida he plantat molts arbres, he tingut dos fills (encara ho són) i algun llibre se m'ha despegat de la carn. Ara, més que de paraula, m'he trobat amb dos nous amics: hauré de tenir cura de l'amistat.

I no trobe la resposta al perquè sóc destinatari d'aquests tresors, per què se'm fan aquests regals?

Gràcies, amics, de veritat.

Dir-vos que aquella caixa rosa no té res a envejar-li a la del costat, però em quede amb la platejada.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 16 de novembre del 2009

Zoomorfisme del Príncep: com serà la nostra mort?



Jana, ho vaig veure ahir per la vesprada, però no et diguí res... Tenia una entrevista amb Ceratitis Capitata i dispersí a l'hort, sobre el Llevant dels tarongers, aigua polvoritzada amb Attrack 400 i Karate (piretroide de lambda cyhalotrin 25%, nafta aromàtica i alquilfenol etoxilat); i les mosquetes morien tan sols per lleu contacte.

S'havia alçat un suau oratge que em batejava de pesticida i les marietes i papallones s'enfugien del meu voltant. Representava, vestit de blanc, la mort callada.

Als quaranta minuts de rondinar entre els fraus el vaig veure: unflat de tristesa, ulls opacs taponats per insectes, la carcassa bruna de paper de vidre i, a l'anus, un turó arrodonit infestat de solitud i mosques.

La motxilla s'oblidà del pes, de la mort assegurada i et vaig pensar arrecerada al meu costat, com fem en tots aquests curts capvespres, sobre l'herba dolça a vessar d'esperança.
En arribar a casa no et vaig dir res, no calia traure més ganivets de fred.

Ara, que és l'endemà, no pense en el cadàver del meu país d'aquell bell pointer que -rígid- vaig veure ahir.

He preferit callar, vestir-me -passat tot l'aldarull- de blau silenci. A les 16:00 hores m'he encaminat fins l'hort i l'he arrossegat fins el cremador. M'he pres el temps que calguera per cercar soques seques bavades de caragol; he construït una pira que l'ha soterrat; no l'embolicava cap drap, ni cap bandera: un cos nu sota els núvols, no res més. Les fulles de palmera eixuta han atiat l'inici de la foguera. Esclatava el seu cos abandonat per tots com si fóra una festa de focs artificials.

Al capdavall, m'ha fet molta pena. Assegut sobre un caixó de taronges bruixes he esperat el somni de l'oblit, l'oblit del foc. Totes les larves, els cucs, les quimeres construïdes, somiades, les nascudes ja mortes s'han esvaït. He estat testimoni d'una mort anònima, humil.

Mentre el sol es ponia divagava sobre el perfil tan prim que de vegades tinc d'aquesta vida meua irrepetible, mística i enginyosa...

I ara que corres tot perseguint saltamartins, libèl•lules i papallones... digues Jana, com serà la nostra mort?

Què restarà del que estimàrem, dels dibuixos i colors amb què pintàrem les paraules i la carn...?

Què serà de la tendresa, de l'amor, d'aquest país?

*** *** *** *** *** ***

Apte per a cardíacs, podeu veure i llegir açò, allò i astò (ho diuen a Santa Pola).

Als qui comparteixen classe amb mi en l'engendre anomenat Atenció Educativa...

Música d'Egberto Gismondi: Eterna.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Bellesa


Mireu i llegiu la bellesa, la mateixa vida:

Filant Prim.
Noves flors.

És fabulós tenir amics, que són genials, artistes humils en la forma d'enfrontar-se a la vida.

Estic ben orgullós d'allò que hi diuen i com ho diuen.
Tot el meu respecte i estima per ells.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 13 de novembre del 2009

Notícies gulturals


I surten per la gola.

Biernes trese, Levante pàg. 67 parla sobre la narrativa del XXI premi de novel.la ciutat d'Alzira (pensava que hi havia boueros, motoristes fantasmes o no i gelats Avidesa), tres històries: novel.la negra, amor i immigració...

XV premi divulgació científica, aventura espacial, complexitat en l'evolució i nanotecnologia. A hores d'ara, els guanyadors/ores ja ho sabran... funciona així, són els Premis literaris, oi Calinca?

Em sap greu per la poesia, no se l'anomena; ara bé, igual va ser ahir que estava comatós, o bé segurament demà.

Per a la poesia sempre hi haurà un demà,(vullguen o no els mass media, en parlen o la silencien, isca en paper o com lleu tremolor d'uns bits), com a mínim 6 o 7 renglons... Perdó, volia dir 4, car els dos primers estan ocupats pel Nom del guanyador/a i el majestuós títol que ha de vendre. Com en les novel.les, de vegades, els/les editors/ores proposen canvis amb visc perquè així tinguen ganxo.

Batualolla quin merder s'ha montat al Parlament per la història del parany!
Us assegure que ja veig al presicamps i al portaluna sota la caseta de murta i fenassos, xiulant amb els reclams.

I per finir els finiments i fonaments, i exhaurir tanta Gultura, que no s'assabente el meu amic Alietes que se'ns pujarà per les parets. Ho deia amb raó (potser pecuniària, però també en un sentit més profund, íntim sense que "s'acoste al jo" o el semàfor s'encendrà), la pobra de la família!

Verge aquesta, trista i pura: deixeu-la als adolescents que la faran ma-dura!

Agrair la fotografia a A.Guandalini.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 12 de novembre del 2009

Nens del carrer

Sóc poca cosa més que un dibuixant de paraules...
d'un dels meus inèdits.

NENS DEL CARRER

I

Cristalls siderúrgics i flamejants
us cisellen les mirades del cor,
mentre a les vostres mans l’enuig creix.
Nòmades amb passió de futur,
creadors en volcàniques terres,
sou la fugaç bellesa del silenci,
els
      acròbates
                      que moriu, puríssims
i exemplars, en el magma de la vida.

II

Amb la llum vostra
les pàl•lides dreceres se m’il•luminen
buit aquest jo meu i el seu melic
de tan intel•lectual i dodecafònic.
Ara parla la carn sola,
el desig abillat d’ocells exòtics,
la divina matèria esmicolada.
Als jardins frigis del crepuscle
titil•len, ara certament lliures,
nous somnis boreals i d’esperança.
Permeteu-me, un sol cop, de tocar-los…
Esdevenir creient al paradís
frondós,
             no fals de la paraula.


Dedicat als compis Alietes el del Corralet i Sa Excel·lència Tadeus de "Elpenjoll", perquè no perden la fe en la fauna humana.

Agrair la fotografia a sergiomedinaramon.

Ací la música de Pat Metheny i Anna Maria Jopek.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 9 de novembre del 2009

P+PF+PP no és = Poesia


Vertaderament Poesia és l'única paraula que s'hauria d'utilitzar en majúscula, car el nostre vocabulari és contínuament vexat i menyspreat per una colla subhumana d'impresentables; a més a més, quina atzarosa coincidència: aquells qui mantenen la carxofa enfront les dents haurien de guardar silenci religiosament i eterna...

Pagues + Partits de Futbol + Partits Polítics no és = Poesia.

Si us plau, a qui se li acut aquesta comparació entre els diferents membres de l'equivalència? Això és de bojos!

Totes aquestes elucubracions vénen al cas perquè, per uns segons, he pensat en les meues veïnes Mercedes, Carmen i Teresa.
Cada matí, mentre ses Excel•lències de la Política i els Pobres jugadors de Futbol - quina pena em fan- tenen els comptes bancaris farcits de morralla literària (diners), elles s'aixequen i amb el silenci de la rosada s'encaminen cap al magatzem de taronges: abans, ja han hagut de deixar esmorçars i menjars preparats, les carteres del col•legi arrenglerades i lluentes, la cara adormida perfumada d'il•lusió...
Són les 6:30 i tenen 7 graus centígrads entortolligant-se dels peus cap al cor. Aquest treball desconeix els horaris, sempre dempeus, adobat amb els sorolls dels caixons de plàstic, de la cinta transportadora, els bouets, els camions... A 8 € l'hora i 10 € les especials.
Igualet, igualet que l'horari de becada trista d'alguns polítics amb tots els privilegis instaurats. I no parlem de la quasi vaga que volen fer els clubs de futbol per la mesura governamental d'apujar als futbolistes estrangers fins al 43 % la retenció no gens magra dels seus guanys. S'ha paralitzat perquè negociaran amb el Govern...

A 8 € l'hora i 10 € les especials; la mitjana és de 540 € mensuals tirant per alt: recordeu-ho futbolistes de cartó, politiquets de tres al quart...

Ja els donaria jo mantega -sense lidocaïna- als qui mantenen uns privilegis tan immorals!

Els morrals, encara s'atreveixen (lliga professional de futbol) a dir que si es prenen aquestes mesures Espanya perdrà prestigi.

Quina poca vergonya!

El que hauríem de fer, a banda de desenterrar tantes humiliacions històriques, és enterrar aquestes injustícies independentment de si hi ha o no crisi.

Plora amb ofecs roents la Poesia perduts els pètals bells de la Literatura... Elles, abillades amb els noms d'aire, representen llum innegociable en la foscor, la puresa de les fulles mortes, l'esperança que rodola al vent... Una primavera no executada.

Agrair la fotografia a Ziga-zaga.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 4 de novembre del 2009

Davant la porta del carrer de Marie



Encetem ací el 133 joc literari a l'estil de Sota aquest racó és madur tot el món...

Si jo et dic que aquesta "música i jo" som ara el mateix... Quina descricpió en faries del meu estat? Vinga, intenta-ho i aproxima't.

Sabries dir de quina obra i músic parlem?

Pistes: música per a expressar emocions i els processos mentals dels personatges del drama. Però no només va ser capaç, amb el poder d'aquesta d'expressar la bogeria i la alienació, sinó també l'amor, la humanitat i el desig de la gent comuna per la dignitat, enfront de la brutalitat i l'abús...

Agrair la fotografia a Ignacio Abalos.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 2 de novembre del 2009

Alguna cosa més que la paraula


T'escric per amor, perquè no m'he acostumat al color de les paraules i la llum em nega tota possibilitat d'esperança, avui. El món roda i roda indiferent, com letàrgic, i els mecanismes de la carn esdevenen foscos caus, enyorances d'un desig passat.

T'escric per amor, sí, per la grafia que conté el dolç secret amarg de les pedres que no parlen, per les mans obertes a l'absència i per la pluja trista que no veus.

Aquest amor senzill d'oli, pa i sal, estrany i aliè als parloteigs de cendra, convoca els vendavals d'un vocabulari nou, la complicitat de les anemones que dibuixes si somrius. I no fa cas dels lladres del foc, ni dels iconoclastes arreu del món.

T'escric per amor, decebut del mercadeig humà de la política i l'ostentació, decebut dels maniquís polits amb cervell de palla; t'escric perquè als teus ulls encara aguaiten fils d'un petit riu, el de la vida.

No t'emmiralles per les paraules de llauna d'aquesta púrria que patina amb l'èxit momentani. I si no em creus, desfés aquest jo si et cal, tritura'l sense compassió. Que ploguen roses roses dels teus núvols, pètals simplement d'amor, allò profund i que s'amaga...

Mira més enllà de la recta cal·ligrafia; potser hi trobaràs alguna cosa més que la paraula...

Agrair la fotografia a Zinger'Z.

Música Tis Autum de Chet Baker.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

La compassió del cacic



Discretament, com un arbre nu, ha tornat el cacic.
Els rius de la ràbia li han mullat els peus.
El sol li ha batejat de nou el rostre absent.
Quin origen no esdevindrà neguit a les palpentes
quan ha esdevingut fosc el cresol dels mots?
Llibertat és un pronom reflexiu en l'absurda sintaxi
humana.
              Evoque els petits indrets del fred
i els solcs indestructibles en la pell del cacic,
la neu en la seua sang d'improvisada cirera,
i dic adéu a les hores de la por en un prec infinit.

Mai no direu que les muntanyes foren el refugi
de l'home del vent, ni que al llac vivien dinosaures.
Ara direu lentes coses que us fan dir, pensaments
i miratges que us fan pair com un ramat de bèsties.

Ha tornat i és ací entre nosaltres, i ho sabem,
però ningú no li diu el nom amb les mans buides.

Esperem mesquinament la seua compassió.

Marisol González Felip,

tot regirant papers perduts del 2000.

Agrair la fotografia a Cuellar.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir