dissabte, 25 de juliol del 2009

Un minut de silenci


No has de callar, amagar-te sota la pell del cos, mirar el món amb posat dolós, circumspecte... No deus mossegar-te els llavis, ni cosir-te les paraules cap endins.
No és temps de campanes a mort, d'assassinats d'innocents, no dóna rèdit qualsevol dels darrers terrorismes permesos.
No has de callar el minut reglamentari malgrat que ploguen aturats de luxe, anònims però tele-reals,..
No has de callar, ni tocar el dos malgrat que vessen desesperança, farcits per un sol indeterminat de dolor...
No has de gratar-te la carn, malgrat que el cel s'òmpliga de navalles amb tristesa o que polítics s'apugen el sou d'aplaudiments, de diners, de privilegis corrents...
No plores, no tens cap dret, però tampoc no calles; respira les vacances siguen pobres, poques, moltes, boges; de matí, als espadats, llança totes les os buides d'aquesta humanitat desafecta i, tot seguit, regala als vianants d'Aín la humil bellesa dels geranis blaus i esponerosos.
Absent o present, saps de l'amor de la dona dels núvols.
Solament aleshores vibraràs com poeta; i llegiràs, d'aquest somni, la paciència del perfecte silenci.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Marta ha dit...

Les vacances poden ser també un temps de retrobament persona i amb amics i persones que estimes però que pel tràfec diari hi vas perdent la comunicació.

zel ha dit...

Quina meravella...
Però és ben difícil arribar al moment del perfecte silenci...sempre hi ha destorbs...