dijous, 28 de maig del 2009

Carta al silenci.


Apreciat amic:

T'escrivim un grapat de lletres per tacar la calç del teu silenci elàstic, tranquil i cremador amb les justes humitats del desig per foradar-lo. Però també l'amistat conté una ceguesa que, en aquesta estació d'oronetes i avions, ens fa parar les mans i ens alliçona per fer-nos créixer, per tu, aquesta fe callada nostra.

Llegiràs i, potser, no comprendràs aquesta llengua seca, estranya, filla d'una veu de sol que, pacientment i efímera, ens escalfa.

Sabem que has perdut ingents volums de temps i no res, ni els propis mots, podràs - per la saliva asèpticament plàstica- retreure'ns.

Però com vols comprendre si ets tan sols com l'aire, l'imaginari d'una llum esfumada en la nostra consciència?

Ai amic, se'ns han semat els ulls per tot l'aguait que duem i la fil·loxera no talla el verb, ni ens l'amida per fer-nos veure que t'acostes.

Al capdavall, no ets cap fantasma... sinó més aviat la projecció del deler, poder agafar-te novament les mans, escoltar-te la dicció sota la figuera d'aquella vella amistat (Festa la Vila), riure a bots i barrals i paladejar -com no?- un "Amparito" per llepar-nos la primavera dels futurs somnis.

Una abraçada cristal·lina en nom de tota la Colla.

Sàpies, t'esperem al desmai de les roses.

L'escrivà i, com sempre, príncep de les milotxes...

Un Amparito: café calent amb una bola de gelat de vainilla, llet merengada o torró d'Alacant.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a ryyta photostream.

Imprimir

dimecres, 27 de maig del 2009

Adéu, adéu, facebook, o volia dir Champion?


Estem apanyats amb la gesta històrica que haurem de patir aquest capvespre... La dona dels núvols diu que, amb els coets i petards esperats, no podrà trobar Morfeu fins a quan els ducs facen l'amor: xut, xut, xut...

Els sentiu?

Però il divertimento d'aquest matí és fer-vos arribar la malaurada notícia de la meua baixa al feisvuk.

Que alguna persona m'ignore en aquesta realitat virtual dels blogs " literaris" no és cap pecat mortal. Ans al contrari, és fabulós, màgic, literari i entra en el lloc dels jocs tan professionals:
I jo que orgullosament em sé de poble!
Fins i tot ho agraïsc per l'aspecte d'ajut personal i revulsiu del menyspreuat "jo" i la seua dissolució.

Però desaparéixer del Feisbuc? Oh la la, paraules majors! Això ha suposat una setmana de silenci pseudo-literari, creia que era un cadàver, un mort viu, quasi catatònic. Tenia els nervis fent cavallons profundament al fetge i tremolava de valent.

Ai els meus amics del feis-vuk! Pobre de mi, què en faré o faran?

Aqueixa manera tan dolça d'entrar a casa vostra, despullar-me, col·locar-me les sabatilles i... Els consells tan meravellosos que m'heu donat, que no mai tindran en balança un just pagament...
Aqueixa preocupació per l'evolució moral de la meua persona, les crosses que, en mals temps, m'heu deixat...

Ai sublim Sistema, jo t'adore!

No res amics, la religió més viva i sagrada en què us heu convertit, la llavor i pedreria més íntima que heu estat!
Els menjars bucòlics, les hores on vigilàveu els meus somnis o tréieu les pedres i vidres de la meua tristesa.

A vosaltres us dec la meua miserable i rica vida!
A vosaltres i al Sistema!

Què en faré ara, sol i esmaperdut, ovella camuflada i Dolly?

Com que alguns polítics viuen eternament l'agost a costa de la nostra butxaca, com oblidar aquelles riquíssimes tertúlies on marcàvem sol·lucions per la política quotidiana, aqueixa mena d'arribar a final de mes sense targes de dèbit i crèdit?

I d'Europa, què en dieu, que se m'ompli la boca!
Molt més aviat que el moll carronyaire, preferisc el verat salmejat.

Ai Europa que s'ha convertit, per moments, solament en "porres" adlàters del Manchester i Barça!

Visca l'ús meravellós i altruista de la tecnologia!

Amics meus del facebook, qui m'ha demanat posar-me tan romàntic, fer aquest acomiadament amb castells de foc i pètals per cartes?

A les vostres dents amigues o enemigues,
òsculs, núvols i maduixes...
i que visca la poesia!


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Abdulrhaman Al-zahrani.

Imprimir

dilluns, 25 de maig del 2009

Carta a Mario.


Estimat Mario:

Sembla forçat, aquests dies en què te n'has anat, escriure't unes poques lletres... i més si vénen d'una persona que quasi t'ha trobat a través de poemes perduts i desconeix la teua vida, que és com dir la teua obra.

Sé que em perdonaràs i, no de forma retòrica, perquè la paraula ens té lligats, l'hem mamada des de petits i, ens ha fet, m'ha fet, també, per tu, de beceroles.
Així que tan sols puc agrair-te, de bestreta, el no haver escrit seguint la figuració del fum o les ombres. I també ser Pedra, aqueixa fidelitat teua que no mai cesà ni en els temps de les tempestes, ni davant la immoralitat humana.

Aquest ha estat el difícil aprenentatge mostrat: captar el cor rere els circumloquis, quiasmes o metàfores. No cregues que es una feina fàcil dignificar l'asèptica grafia o torejar les modes literàries amistançades.

Avui, assegut a la porta d'una esglèsia, veig voltar, giravoltar centenars d'oronetes, es desfan els núvols i xarren els grups d'humans agafats encara a una tremolosa esperança...

Amic, no hi ha res de perdut, i el futur, malgrat els teus ossos closos, s'abilla de llum i primavera.

No res, ni la mort mateixa es cap enigma, si per la paraula se'ns atorga una humana abraçada.

A reveure, Mario.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Tonyç.

Imprimir

diumenge, 24 de maig del 2009

Oblit interior.


Va ser molt lentament, a l'ombra de les moreres.

En cap moment percebé com l'oblit guanyava terreny a la carn; tots els capvespres d'aquella primavera el duien al parc on l'assentaven als bancs clivellats de saba dura, semada.

Ni el destall d'aquelles carreteres atzaroses d'àcid fòrmic el van distraure. Una època, vestit de plom el cel, on s'aturaren els engranatges còsmics del temps, on els rellotges, rovellats pels seus plors, no mai més mesuraren...

Pel goll del cor s'esmicolà la lluentor de les mans i, després, s'eclipsà la pell de la mirada. Per testimoni, els ulls silenciosos de Jana.

Va ser molt lentament, sí...
A l'ombra d'unes moreres de fruites blanques.
Al terra, xafades les neurones, clapoteigs de sang.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Pedro Arroyo.

Imprimir

diumenge, 17 de maig del 2009

Tulipes.


Ai, què donaria per passar uns moments amb Sylvia!

Li demanaria que em llegira un poema, aquest per exemple... Que m'explicara la secreta llum dels seus ulls i la melangia. M'enamoraria -sense comprendre'l- de l'anglès caigut pels seus llavis. Sempre me l'he estimada...fràgil, fresca, profunda en la veu, com l'aigua del pou que fou la seua vida.

Josep Lluís Roig al pròleg del seu darrer poemari Peixos d'un mar sec diu que la perfecció en poesia no existeix... El contradic ací - millor, afegisc paraules noves al seu comentari-, sense parpellejar ni un segon. La perfecció es troba escindida, millor encara, diria fraccionada en la poètica mundial; així doncs, el poeta suma, afegeix un to vital, no menyspreua, ni divideix, no enfonsa en silenci etern les altres veus; perquè la poesia no és monopoli, ni la usura de l'espill. La poesia és un calidoscopi de veus, silencis, colors i ombres. La perfecció glaçada, gravada en sentiments de tinta i sang, taques de grafit, gargots del cor contra l'oblit... La senzillesa, la bondat de compartir, al capdavall, allò amb què s'identifica tota cèl·lula que batega i pensa, és a dir, la vida.

Tan sols l'intent del poema, aquesta gosadia gris que tremola contra l'adéu definitiu, la mà que defuig el no-res de la carn, del pensament gravat als teus ulls lectors, és l'única prova on es materialitza, ara sí, la PERFECCIÓ...

Llegiu la claredat d'un dels meus preferits...després que la poeta intentara el suïcidi. Del llibre Ariel, de Sylvia Plath, Tulipes...

Les tulipes són massa excitables, aquí és l'hivern.
Mireu que blanc és tot, que plàcid, que xop de neu.
Aprenc a estar tranquil•la, ajaguda tota sola en silenci,
mentre la llum reposa damunt les blanques parets, el llit, les mans.
No sóc ningú; no tinc res a veure amb explosions.
He donat el meu nom i la roba que duia a les infermeres,
la meva història a l'anestesista i el cos als cirurgians.

M'han alçat el cap entre el coixí i la gira del llençol
com un ull entre dues blanques parpelles que no volen tancar-se.
Estúpida pupil•la, que ho ha d'enregistrar tot.
Les infermeres passen a revolades, no són cap problema,
passen com les gavines quan volen terra endins,
sota les còfies blanques,
tot fent coses amb les mans, unes tan iguals a les altres
que és impossible de dir quantes n'hi ha.

El meu cos és un còdol per a elles, l'amoixen com l'aigua
amoixa els còdols que hi ha en el seu curs, i els allisa suaument.
Em porten sopor amb les agulles lluents, em porten la son.
Ara m'he perdut, estic cansada d'equipatge:
la bossa de mà de xarol, com una capsa negra de píndoles,
el marit i el fill que em somriuen des de la foto;
se'm claven a la pell els seus somriures, petits hams riallers.

Ho he deixat anar tot, una barcassa de trenta anys
tossudament amarrada el meu nom i adreça.
M'han despullat de les associacions que m'estimo.
Espantada i nua damunt el plàstic verd de la llitera,
he vist el meu joc de te, les calaixeres de roba, els llibres
que es negaven del tot, i l'aigua em cobria el cap.
Ara sóc una monja, mai no he estat tan pura.

No volia cap flor, només volia
jeure amb els palmells enlaire i restar completament buida,
Que lliure s'hi està, no ho sabeu prou, que lliure!
La placidesa és tan gran que t'enlluerna,
i no t'exigeix res, una etiqueta amb el nom, quatre foteses.
És allò que retenen els morts, a la fi; me'ls imagino
tancant-s'ho a la boca, com l'hòstia de combregar.

Per començar, les tulipes són massa vermelles, em fan mal.
Fins a través del paper de seda sentia com respiraven
suaument, per entre els blancs embolcalls, com un nadó terrible.
La vermellor parla a la meva ferida, com correspon.
Són subtils: sembla que flotin, i tanmateix m'aclaparen,
em trasbalsen les seves llengües esmolades i aquest color,
una dotzena de ploms vermells al voltant del coll.

Abans ningú no em vigilava, ara em vigilen.
Les tulipes es giren cap a mi, cap a la finestra rere meu
on, un cop al dia, la llum lentament s'eixampla i s'afina lentament,
i em veig jo mateixa, plana, ridícula, l'ombra d'un retall de paper
entre l'ull del sol i els ulls de les tulipes,
i no tinc ni cara, he desitjat esvanir-me.

Abans que vinguessin, l'aire era prou encalmat,
sortia i entrava, respir a respir, sense cap trasbals.
Llavors les tulipes el van omplir com un fort brogit.
Ara l'aire les bat i s'hi arremolina com un riu que
bat i s'arremolina al voltant d'una màquina ensorrada roja de rovell.
Elles concentren la meva atenció, que era feliç
mentre jugava i descansava sense comprometre's.

Les parets també sembla que s'escalfin.
Les tulipes haurien d'estar entre reixes com animals perillosos;
ara s'obren com la boca d'un gran gat africà
i jo reparo en el meu cor: obre i tanca
el seu bol roig que floreix de pur amor per mi.
L'aigua que tasto és calenta i salada, com la mar,
i ve d'un país llunyà com la salut.


Traducció de Mireia Mur i Montserrat Abelló.


Agrair les fotos a jfgau i amaro69.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

divendres, 15 de maig del 2009

Policarp, Totó i el "plan Vive".


Al volkswagen Jetta de Policarp ja li havia arribat l'hora... De color blau fosc metal·litzat havia complit amb totes les expectatives que se li havien encomanat; era solament un cotxe, però què cotxe senyors!
Divuit anys de companyonia li atorgaven un títol superior, una mena d'excel·lència per la qual havia esdevingut alguna cosa més que una simple màquina...
Era un apèndix del Poli i tota la família...

Ja li havia escoltat narrar en més d'una ocasió aquella anècdota que li soltaren al concessionari en adquirir-lo:

- Si d'ací a tres anys vol canviar de vehicle, ja sap on som; al seu servei...

Però Poli tenia les idees clares:

-Aquests senyors es pensen que hom compra cotxes com mocadors de papers, per usar i llançar...

El Jetta s'havia comportat com tot un cavaller i el comiat havia de realitzar-se amb la mateixa dignitat. Així que se n'anà als afores del poble i el netejà perfectament per dintre i per fora: aigua calenta amb detergent, aigua per desensabonar, aigua destil·lada i aigua amb cera líquida calenta. Fou tot un ritual on el temps es glaçà a les lleixes obagues de la memòria.

Havien compartit tantes experiències!

Del maleter extragué eines de l'hort atarterades: xerracs, falçons, poals, cordes, destraletes, corbelles, el carret de replegar la llenya seca dels tarongers. També un pessic de terra eixuta i fulles seques; de l'interior ganxets de fulls, retoladors, algun treball perdut i una selecció dels darrers articles que son pare, abans de morir, li havia retallat.

A tot açò, abans, i per atzar, Totó que era amic des de la infantesa com que s'havia assabentat que canviava vehicle, li va explicar amb la paciència dels monjos que el govern de l'autonomia havia encetat, a més a més, un pla per estalviar d'altres eurets més als contribuents. Ningú pot donar fe de com s'ho feia, però aquest, el seu "socio", era tot un expert ratolí que olorava qualsevol tipus de formatge del país.

- Totó, vaig a comprar-me un cotxe...

- Home molt bé; ara, amb els dinerets de la venda, com es nota; apa, agafa aquest mocadoret i torca't les llàgrimes, que em fas pena... Mira'l, pobret!

- M'he passejat pel concessionari i crec que el tinc filat.

- T'hauràs de fer mirar això del pla nou que, des del divendres dia vuit del present, ha encetat el Molt Honorable en la Comunitat: per això que diuen de mobilitzar l'economia i fer rodar els dinerets, que sembla estar tot molt parat...

- Dius això del Plan Vive, no?

- Com t'ho he d'explicar, Poli... Sembla que aquest matí estàs una mica espès... No t'ho vaig comentar ahir? Són dues coses diferents i ben compatibles... Dis-li-ho al teu venedor i que et miren tota la paperassa que han de fer...

- Vols dir?

- Vinga Poli, no em prengues el pèl, que se't marquen les entrades i ja ets una mica crescudet i calb! Ostres "tio", si jo ja et veig !
Resulta que el Poli arribarà a pel cotxe i damunt se n'eixirà amb un bon feix de bitllets en mà. Ens hauràs de convidar a l'esmorçar, café i puro.

El Totó era un xic despert, un moll elàstic ple de sentit de l'humor i amb borns daurats per transmetre't l'energia. EL Poli, dia rere dia, li demanava explicacions sobre l'eterna vigència o no del "Plan Vive", del "Plan de la Autonomia" i sobre el Pla de Jubilació, si calia... A les parets d'aquells corredors, penjades per l'alè, carromatos d'harmonia.

I arribà el moment. Poli es féu una darrera fotografia sobre el capó de la bella màquina que guardava secrets, somriures, il·lusions, algun arrap de mal geni i, també, el silenci posterior a una profunda conversa, una dolça becadeta, les bosses blanques farcides d'aroma a taronja i carabassa lluenta, les visites al metge amb els xiquets, la compra del mercat dels divendres, Sevilla i la Maritxé...

El cotxe de blau fosc fou aparcat al carrer; la clau tancà les portes, però no pogué fer-ho amb tot.

El seu cotxe, finestra oberta al món; pel sostre, encara caminaven i cantaven els pardalets.

Per la porta isqué el nou germanet ben lluent: un golf gris tauró amb dura aparença, però tan sols façana...

Esdevindria també l'esperança i l'excusa per compartir, per viure futures emocions?



A l'Andreu perquè comprenga la humanitat dels objectes.

A Borjita, per la innocència i per ser el "socio" del Totó, un pare i company estimat de manera especial.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 11 de maig del 2009

La mare.


Quan era jove, una vegada li digué:

- M'has fet, sempre, la vida impossible. És per això que t'odie.

Un silenci desert commogué la seua ànima i una ganyota, un somriure mig partit, s'escolà galtes avall: la mare d'aigua...

Ara, passades cinc-centes quaranta llunes, el record d'aquell somriure encara restava en la profunda mirada.

En tornar del treball seia al seu costat i agafant-li les mans les besava i plorava tendresa i silencis per tot l'univers que, any rere any, li havia negat.

Ella es trobava extraviada... Però, al llindar de l'amor, trencat l'espill de paraules i imatges, li fregava les ungles de forma compulsiva. Li rescabalava d'aquella vermella infantesa totes les tones de llum camuflades?

Als seus ulls, papallones i boira: la mare.

Del castell derruït, el jardí...

Com abans, com sempre, ella somreia en solitud...


Agrair la fotografia a Antonio Arcos, (fotonstudio).

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 8 de maig del 2009

El futbol: riure i viure per no plorar.


El fet és que no em considere una persona especialment ni interessant, ni brillant, llevat que ho siga perquè escure sempre els plats a casa meua.

Em trobava enmig d'aquesta grandíssima feina quan esclafí un terratrèmol emocional que sacsejà totes les meues cèl•lules:

- Gooooooooooooooooool!

Quanta sacrosanta raó té l'amic Quim!, el recordava per la seua ironia de somelier, mentre el llagrimal ben eixut observava com se m'esmunyia el verd sabó entre les mans.

Vaig haver d'acudir al carrer, per suposat amb Jana (perquè em protegira, si de cas, d'alguna bèstia). Però tot era correcte, perfecte, pulcre, les conductes esperades; la meua ànima bessona no intervingué en cap moment.
Asseguda a la porta del bar i entre crits, xiulits i botzines d'aire comprimit, se'm quedà mirant com dient... No calen paraules!

Sembla que una colla de desfeinats que semblen "tontos", car persegueixen una entitat esfèrica ideal i es queixen, a sovint, de com els tracten els mitjans de comunicació-pobres treballadors, si encara els eixiran prunyons als peus i les orelles!- havien clavat un baló en la ment de la ben ensinistrada"Panem et circenses" del personal generalista...

Digueu, digueu, qui no ha tingut una llesca de pa i circ a les entranyes?

Aquest és el nou teatre, il divertimento de la societat del segle XXI, on encara moren cada dia - no és qüestió numèrica- 26.000 xiquets... Una banalitat! Aquest, i els bous o baus!

Què collons hem de fer? Siguen lloats els nous ídols de marbre, aqueixes il·lusions perdudes.

La meua Jana i jo, entumits, estupefactes, degotejant sabó en la vorera...

Visca Newton i la llei de la gravetat!

Els vaig demanar si a l'endemà acudirien al treball, millor dit, si aqueixa entelèquia que és més que "un club", els pagaria les seues nòmines... Si els hi ompliria de companatge, taronjada , formatge, espinacs i fesols els seus refrigeradors i, per tant, menjarien...

El personal generalista que visitava televisió privada ( ja sabeu, els vicis privats han de pagar-se) no s'avenien al sentit de les meues paraules...

-Ostres "tio", però què coi dius? De quin país aterres?

Jana i jo ens miràrem i vam decidir tornar a casa; això sí, em digueren que li regalarien un braçalet del club per a la seua poteta color canella.

En entrar a casa la pantalla de l'ordinador parpellejava a 75 htz per segon... i al blog de lletres un enllaç havia vessat totes les espectatives de visites... Capficat vaig prémer-lo: un article amb pedigrí parlava de la relació directa haguda entre ser un escriptor convincent i no vençut, és a dir, "dels de la pota del matxo", dels nouveaux metresexuals i ser culer (culé i no sodomita).

Us assegure que les roses us plouran a sobre pel sant jordiet. I les entrevistes a revistes literàries, i les eixides a televisió, la ràdio, la premsa, sense cap taca de defecació ... Si fumeu, a més a més puros, trepitgeu el Cel; esteu a un pas de la Glòria.

Dels premis no cal parlar-ne; i si teniu dubtes us pregue que consulteu amb l'oracle -veure comentaris- de l' amic Quimet!

El futbol una excusa pseudoliterària o no; el nou panem et circenses en temps de crisi; riure i viure per no plorar.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 7 de maig del 2009

Cartes a la dona de la lluna nova, II.


Carta d'absències.

Travessat pel sol del bosc
i caminant, he descobert que una carta són pàgines.
Pàgines i més pàgines, desig de línies amb cos que cerquen excuses per omplir els instants de la vida.

Deixa'm recordar:

On vaig oblidar la tinta per a escriure les passions?

Sobre els meus dits hi ha una platja d'absències,
s'engronsa el record d'una dona adormida...

Agrair la fotografia a Z-nub.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 5 de maig del 2009

Estrany


Era estrany.

Però qui o què ho era? El que deia? El que pensava o somiava? El que vivia? El que callava?

Ell i el món eren ben distints... Circulaven per rails paral·lels; es veien, s'adreçaven paraules, però no mai es tocaven i perdia llàgrimes impossibles. Feia massa llum i temps que, al seu cor, no l'interessava la notícia, la realitat ocultada, aqueixa vida trista transformada que, pensava, d'altres volien fer-li creure.

Pacientment, ell s'hi construïa la seua. De matí, al migdia, al capvespre, de nit; havia aconseguit un rellotge d'aigua de 28 hores terrestres. Tenia la felicitat a un pas del diccionari, als ulls d'aquella dona invisible per a la multitud, al gest de l'ocell que bevia l'aire.

No demanava res més, no acceptava vaques malaltes, ni porcs embogits; es desmemoriava enfront de les baixades de vendes de vehicles, del preu de la taronja, dels resultats numèrics de l'èxit o fracàs escolar; però d'amagat, patia per algunes tremolors humanes...

Escrivia per conservar l'esperança, per obrir una finestra i tastar el sol dels més propers, dels veïns reals, virtuals, imaginaris. Somreia quan lliurava l'aspirador al seu Univers mental: papallones en un vol calidoscòpic irrompien de les seues mans fent giragonses en la paraula.

Escrivia per ells, sí. No importava la longitud o latitud on es trobaren... no importava el perfum, ni l'ofici, ni l'edat, ni les lletres sabudes, ni la tecnologia emprada...
Escrivia per cercar la flor lliure, per centrar-se en la meditació present, per fer ploure, als seus dies, pètals d'higiene mental...

I el més difícil, per desfer-se i dissoldre's en la humanitat concreta i visible, la senzillesa dels altres.

Agrair la fotografia dametumanzana.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 4 de maig del 2009

Trucada


Aquell matí, el despertador bategava melodies de carilló.

La dutxa, amb Badedas, rellotge solar al canell... i volà per agafar l'avió. Al pàrquing de l'aeroport el descapotable panteixava. Carrera front el sol, carrera al vent... les xicrandes liles enxiquint-se.

S'enlairà el desdejuni durant el trajecte; al cap de dues hores ja era a Aquitània olorant les seues pomes que, hores més tard, signaria en contracte com feia anualment. Calculava fredament balanços, guanys i hipotètiques pèrdues per a l'empresa.

Però el mòbil li cremava les mans projectant una blanca inseguretat.

Ella li deia:

- Et repetisc contínuament paraules blaves, però no creus que, quan plou, la meua veu és teua.

Ja no sé quins malabarismes vols que faça!

He soterrat llàgrimes al desert on habites.

He recollit pèsols i papallones per decorar-te la solitud dels ulls.

T'he implorat un costat a la foguera dels somnis. Però no m'escoltes.

Recordes quan vas perdre la mirada? Al mercat, vaig baratar mots i més mots per encomanar-la als colors. Mentrestant, en aquest llenç, embolicava els teus despullats i trists.

Si et plau, escolta d'una vegada el missatge. Tin-lo gravat a la pell!

Des de la llum d'aquest migdia, creu el que s'amaga en la distància del silenci...

T'assegure que, dintre meu, per tu se succeixen revolucions.

*** *** *** *** ***

Agrair la fotografia a Maika. Et recomane veure la seua màgia...

Perquè ens agrada, escolteu Dub in Ya mind del grup Afterlife.

Dedicat als meus alumnes... escrita mentre redactaven l'examen sobre Rousseau.


Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

diumenge, 3 de maig del 2009

Ella, la primavera.


Li faltava l'ingredient principal...

S'havia proposat fer una coca de nous, panses i figues seques. Però quan obrí el rebost se n'adonà que no en tenia. Corregué fins als dos supermercats que es trobaven a la vora de sa casa.

Al primer li digueren que, solament, les duien per Nadal... que la resta de l'any no tenien eixida.
Al segon, buscà la secció de fruits secs: desaparegudes.

Molt a prop d'allí un horitzó de cel i mar endreçava aliments en la prestatgeria. Amb petjades de cotó s'acostà a la seua esquena:

- Teniu figues seques?

Però en mirar-la descobrí que, als seus ulls, li cabia el silenci de l'Univers.

Ella, la primavera...


Dedicat a novesflors...

Agrair la fotografia a mrperdido.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 2 de maig del 2009

Antropomorfisme de Jana, III: els meus amics.


Apreciats seguidors:

Ja fa dies que no us conte cap de les meues històries.

Aquest matí el Príncep de les milotxes i jo hem pujat com cada dissabte a Aín; hem esmorçat amb Vicent Ramon, Herminio i Fernando.

En acabar hem baixat al tros perquè havia de plantar quatre fesoleres que li les havia regalades l'oncle Vicent el Marto, veí de La Vall... M'he capbussat sencera a la Font de la Caritat, car, minuts abans, m'he deixat caure a un toll d'aigua i fang; el meu amic m'ha dut a la sèquia i m'he empindongat amb molta cura.

Asseguts - ell sota l'ombra del plataner, jo al resol- hem tastat el silenci de les carantoines. Després hem pujat fins al camp de blat i camí, novament, cap a a casa; he dinat de tres forquetes i m'he fet una migdiada que no té nom.

Al capvespre el Príncep m'ha proposat d'eixir a fer un volt pel parc; és allà que m'he trobat amb els meus amics i amigues; no penseu que em trobe sola; els cadellets humans m'estimen de debó; és per això que he difuminat els seus trets no siga que algun adult em reprenga; l'anècdota ha estat que, sense voler, li he punxat el baló a Maria... No ha plorat i per llevar-li ferro a l'assumpte li he hagut de llepar unes quantes vegades les seues manetes. S'ha fet tot un corro al meu voltant...

Hi èrem Ainoa, Maria, Javier, Àlex, Elian, Gino, Manel, Carlos, Evelyn, Irene, Mar, Andrés, Anna, Candela, Joan, Núria, Kadija, Sandra, Elena, Miriam, Belem, Paloma, Pablo, Laura, Vicent, Yolanda, Marcos, David... A les fotos no cabien totes aquestets personetes, així que he triat un parell; els qui no veieu eren als costats. Pares i mares analitzaven la situació.

De ben segur que no hauran vist mai una gosseta tan estimada! El Príncep callava i feia fotografies que no glaçaven els cors... el Príncep que escriu i m'estima amb paraules daurades...

El meu Príncep de les milotxes i núvols al front.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir