divendres, 17 d’abril del 2009

Seguidors


Digueu qui sou vosaltres?
Per atzar uns núvols?
On i per què em cerqueu?

Com torxes, les paraules:
per notar-vos sense cos,
amagats, rutilants,
rere un quars electritzat
que encén els bits
del vent i balla.

Baixeu amb mi les escales
del món incert d'aquestes neus...
Descendiu a l'obaga,
feu-li el pes a l'esguard
que oneja i canta
solitari, humil
els greus secrets.

Pels llavis vostres
-exploradors de llum-
el fang palpita:
engronseu-vos en mots
que un cel molt blau
abilla el futur, l'esperança.

Seguidors meus
lentament us corpren la veu
i en la subtil grafia
s'enlaira la irisada seda,
en la memòria
la papallona...

Oleu el vol eteri
i quan el temps oblide
la carn, les cicatrius
dels cucs tan miserables
escamparà en la sang
el dolç regust i l'acritud
d'aquesta boira.

En la bellesa oculta,
no posseïda per ningú i per tots
els vostres ulls seran
reflex de qui vaig ser:
del vers, lleu tremolor,
paraula.




Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Sandra D.Roig ha dit...

Soc la mirada que fibla, pel forat del teu pany, observo el vers que s'enlaira en aquesta habitació,inspiro un bri d'aire que m'entra per la finestra refrescant coneixement.
gràcies!

Príncep de les milotxes ha dit...

Molt amable Sandra per contestar al poema auxili. Que ningú de tots els altres amics i seguidors se senta obligat a fer-ho; però has estat ràpida em fer-me veure que pel forat del pany sempre hi ha papallones cercant la llum incerta que, humil, tremola.
Moltes gràcies!