dimarts, 31 de març del 2009

Aniversari del blog feliç.



Sí, senyores i senyors... com tants d'altres, avui celebrem el nostre primer aniversari feliç; ja fa un any que Maria Teresa Cases, companya i professora de llatí em donà la primera i definitiva lliçó de tot allò que havia de fer un noiet com jo per tal d'obrir una finestreta virtual. Acostar-me a ella fou tot un regal; no hi havia cap dubte que se'm resistís... Des de la primera farineta, fins al menjar més sòlid m'ensenyà textures, travesses i trucs. L'he duta sobre els núvols de la meua petita memòria, com qui s'estima una rosa silenciosa al jardí... I aquest ha estat el seu fruit.

I tot açò tenia un per què. Amb els escriptors Nel·lo Navarro i Josep Tur vam pensar desenvolupar un espai per fer present les nostres dèries.

Pujàrem a Aín, un poblet de la Serra d'Espadà i esmorzàrem el projecte; jo mateix vaig encarregar-me de la part tècnica per fer-ho plausible. I ràpidament aparegué el primer article. I després, vingué un altre i més, i més. Això era una bogeria! Era una possibilitat lliure, humil de presentar la nostra illa, les cabòries que, en sang profunda, bategaven.

Aquesta sensació d'isolament s'esborrava a poc a poc...Començà Nel·lo i la seua col·lecció de pixavins, però les seues ocupacions i l'estiu el feren acomiadar-se fins un altre moment; ell ja sap que la porta és oberta per quan vullga emprendre novament el treball. De Pepe Tur, company, professor i poeta viu una vida massa atabalada, però la seua espurna emet vibracions en l'obscuritat. Sempre a l'aguait, espere també que li arribe el seu temps... tot s'esdevindrà.
Mentrestant, vaig fent i desfent el cabdell de les lletres i la vida tal com sé i, bonament, puc. M'acompanyen el treball i la sort .

Però més que tot açò, sou vosaltres els lectors i lectores, amics i, també, desconeguts, tots aquells qui us perdeu en teranyina dolça de comentaris qui doneu una certa esperança al blog; podeu clicar el comptador de Sitemeter de la pàgina: 4260 visites en un any. Amb senzillesa, he de dir-vos que, reals, seran com unes 2500 visites; he calculat 7 visites autèntiques de mitja al dia i 401 comentaris (els he sumat a pèl). Li vaig dir a novesflors que d'ací a vuit anys -ens falten 7- tornaríem a parlar. El camí és llarg i l'edifici d'aquesta vida literària és tot un repte.

Que les paraules no siguen vanes, que no desmeresquen! Hom pot arribar a sorprendre's d'allò que, llunes arrere, escrigué... Em trobe, mentre espere els altres dos amics, amb una il·lusió que no entén de modes, ni mercats.

Gràcies a tots vosaltres, amics de la penombra i la llum.

No serà per no haver-ho intentat.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 30 de març del 2009

Antropomorfisme de Jana.


Com és d'estrany aquest animal bípede!

Té el costum d'aixecar-se d'hora, a les 6:00 exactament. Quan arriba al dissetè escaló, la fusta cruix i jo sé que ja baixa; creu que em sorprendrà dormint.

Què n'és d'il·lús aquest!

Obre la porta i sent la necessitat de dir-me coses; tan de matí, podria l'animalot no xarrar tant. Em desemperesisc per no fer-li cara de pocs amics i la seua recompensa passa per col·locar-me una cadena al coll i treure'm de passeig.

Ai Déu meu, quantes coses hem de veure! Per a més inri, he de seure'm perquè òbriga la porta.
- Sit down, sit!, em diu el paio amb la pesada onomatopeia, com si encara no hagués fet la comunió. Aquest individu és una càrrega, repetitiu.

Apa!, ja hi som al carrer... els fanals del cel inicien la seua desconnexió sideral, també la xarxa elèctrica del poble. Fa olor a pa recent cuit. Aquest animal va al meu costat, sembla tenir por d'allunyar-se; el més greu de tot és que no sap caminar i he d'anar amb molt de compte perquè no em xafe els peus: a tort i a dret, el seu maleït cautxú m'esmussa fent sorolls.

Quina sort la meua! Avui sembla que el cel plora per algú; m'estalviaré el passeig?

Batualolla! No, sembla que no; aquesta és una altra il·lusió perduda; paciència, comença el calvari: amb la pitrera l'arrossegue, sembla baldat...

Eixim de casa cap a la plaça la vila; seu uns segons al banc i m'ature al costat de les seues potes.
-Anem, diu... i de ca la Pinyones enfilem tot el carrer Sant Vicent fins la segona cruïlla, a la dreta; no fa molt de fred, la primavera ens vigila. El meu olfacte penetra el seu estat d'ànim, mentre l'aroma a pa fresc m'acosta a casa; ja som a prop; aquest individu té costums molt estranys; al capvespre, quan la resta d'animalets de casa li ho permeten, seu davant d'una pantalla lluenta i pica tecla rere tecla, taral·leja en veu alta i cerca paraules al llibre d'esquena pintada de roig.

Què pretendrà aquest capficat, la fama fugissera? Estirat a terra, me'l mire de cua d'ull: fixa't quin somiatruites!

En seure'm al brancal -no sóc molt puritana, però- em frega el pit i em diu amoretes; reconec que no em molesta. Cal deixar-lo fer; haurà perdut l'autoestima? Millor açò que rebre la ira a les costelles. Estire les cames i m'empolaine el musell: la higiene sí importa, és hora de beure; en aquest càlid llit -la meua glòria- amb qui somiaré? Encara és massa d'hora per esmorzar...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 27 de març del 2009

Sóc un monstre.



No he entés mai, ni entendré la idolatria de qualsevol tipus. Així, per exemple, desconec la raó que m'obliga a valorar positivament els Beatles com a forma trencadora de fer música; de fet, les seues composicions no són per tirar coets i les lletres -sense ser expert en l'anglès macarrònic emprat- són mediocres; la mateixa i tan escatainada Imagine, voleu dir que és una fita que caldria conservar com a símbol de la cultura del segle XX?

Anar contra els mas media i l'opinió generalitzada de crítics, em transforma en monstre... però jo vaig per lliure, amics, i parle del que m'interessa; i escric, simplement, el que pense... amb els únics límits que la meua Formació-Informació-Deformació. Massa humà, potser.

Per exemple, coneix algú o sent, amb assiduïtat, la música de Simanowsky? Persona emigrada als EE.UU. -amb percentatge d'equivocació parle per la memòria que Ràdio2 em recupera- preferí dedicar-se a la composició musical i no lluità per fer-se lloc al costat dels sagrats del moment, que morien per ser interpretats a les sales més famoses de concerts de l'època... Per cert, intenteu cercar a la Xarxa sobre aquest compositor. Què en trobareu?
Històries personals com aquesta em fan pensar en els Beatles...realment, foren tan bons?

Jo els crec espavilats que encertaren amb una música apegalosa que provocava un bluf! als cors progres... i la resta, obscuritat, com esdevindré jo mateix amb els anys...
Com que ens movem al terreny de les creences -àmbit subjectiu-, opine que la dels Escarabats ha estat una bona operació de màrqueting per la qual encara hi ha alguns que viuen del conte.

La mateixa esposa de Lenon, l'amantíssima i polifacètica agitadora cultural i directora de telecomunicacions digitals Yoko ONO no para de treure llesca rere llesca del pernil evaporat esdevingut mite: fixeu-vos si dóna viure dels records! Tremole de pensar en anar a Londres, per si hi ha alguna exposició o retrospectiva sobre aquesta artista o artistes (li posarem l'epítet "musicals"?).

Aquestes lletres disposades paral·lelament m'han vingut al cap perquè a la Caixa bleda he vist que 90.000 ànimes han exhaurit (fagocitat) les entrades per tal de veure un concert dels singulars U2 - no confondre amb UNI2 o Tele2- amb Bono inclòs. Tan sols per escoltar-ho m'han vingut unes grandíssimes ganes de bescanviar el bonus per un entrepà de companatge i, això que sóc quasi vegetarià ... Recordeu la propaganda estúpida i prou visual d'un adolescent quasi místic i hippie que paladeja sine die un tros de cadàver amb nitrits i d'altres conservants ?

Parlem d'uns altres... les meues trompes d'Eustaqui capten la lletania digitalitzada amb mpeg4 que Spandau Ballet, una banda creada l'any 1979, tornen a unir-se per actuar...

Serà per tal de guanyar diners?

Totes aquestes efímeres informacions fan que perseguisca la cua de l'animal iconoclasta que m'habita: La desproporció en els assumptes pels quals els humans perdem l'oremus és, de vegades, bestial i decebedora.

Podríem fer un repàs, si voleu, dels intangibles, de vells ídols que es reuneixen amb amiguets per cantar más de lo mismo cada estiu- allò que s'anomena fer caixa-; però no cal posar noms i cognoms, remoure'ls en una nafra pudenta... no cal fer un dia de Sant Martí tan sagnant de músiques cultes o ratoneres.

Efímer com sóc, darrerament em pregunte per les coses que farien el pes (novament gràcies Calafat), per les quals pagaria la pena viure o morir amb dignitat. Potser l'escriptura em redimisca i siga el suro per deslliurar-me d'aquesta vida possibilista on segons alguns, val quasi tot i tot és bellesa, art, poesia, música amb pedigree... Pobres d'aquells que s'atrevisquen a criticar l'anomenat star system musical, artístic o allò que J.Porcar deia al periòdic del diumenge 8 de març, les capelletes. Potser l'escriptura m'alliberarà del rondinaire que sóc, de l'enfonsament.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Lucha la cucha.


Imprimir



Darrera hora: el preu per cada article publicat al periòdic-revista,blog, etc...és de 120 Euros; no és això el que marca l' AELC?
Passeu i vegeu-ho vosaltres mateix. Amb cinc més com aquest, em pague un ordinador portàtil que "te cagues".

dimarts, 24 de març del 2009

Arrels.


Trau-te les pedres del cap
el pes que et rosega l'ànima
i pot conformar-te esquiu.

Ets sol un lacai, humà,
escorça buida que sura
pel corredor de les lletres,
bressol on rimen els somnis.
La carn perirà, els mots
obriran panys i més panys.
Després, oblidat el cos,
esdevindràs esperança.
Trau-te les pedres del cor,
la mala sang, venta palles,
la pols, dibuixa un món blau:

en l'horitzó del futur,
-oh vell jardí isolat!-
arrelaran focs en l'aire.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a annyblue.

Imprimir

dilluns, 23 de març del 2009

Rostre de nacre.


Quan encara no hi era
tu estaves estimant...
Després vaig ser germinada
i tu estaves ja.
Més tard, el frenesí del viure
ens apretava i tu estaves ja.
A trompicons es trovàrem
més aviat pel camí,
ens esquivàrem a voltes,
ens miràrem sense fi
i tu, ja estaves allí:
quan, a la fi, ens fonguérem
cos i ànima, principi, fi
alfa, omega, fills, pare, amics...
Aleshores començà la vida
entre camèlies, margarides
i gessamí.

Maritxé... 24-02-09

Això escrigué al seu dietari sense importar-li les rimes fàcils, ni les repeticions de paraules, ni la mètrica d'aquells dies en nebulosa; no era poeta, però, així i tot, migrà, com ocell sense esperança, ni primavera, per esdevenir un rostre de nacre per al seus dies; tenia mans de gessamí per al seu cos i duia mirra en la mirada.

Mai de la vida vaig veure tants grapats de tendresa en cada centímetre irisat de la seua anatomia.

Tota ella reconstruí pacientment el vocabulari d'engrunes que replegava disgregat dels seus ulls perduts; fins el darrer silenci va ser la llavor d'un poema aliè a la forma, però que esdevingué motiu sagrat, votiu, de vida.
Ella la dona de nacre d'un pare -púlsar d'un sol fusionat- la claredat invisible, filla i germana vestida de llum.

Amb tota l'estima,

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a 1000A.


Imprimir

dissabte, 21 de març del 2009

El meu blog és, també, la meua obra.


Avís per a navegants:

Amigues i amics meus, celebrem avui el Dia mundial de la poesia; d'altres poetes m'ho han comunicat via correu electrònic; en diverses ciutats -a hores d'ara, que us escric aquest apunt- llegiran poemes tal com mana el ritual.

Jo per celebrar-ho he anat a la Fira Alternativa? de Castelló; l'olor a Magdalena era per tot arreu. Jo passejava estrany entre persones ambulants i respirava colors, oïa la llum, mirava els accents, els seus timbres de veu.
Unes odalisques ballaven la dansa del ventre, mentre galtes capil·lars bevien cervesa; més olors a refregits, xoriços sagnant al foc, buaj!
Esdevindrà aquesta mescladissa l'inici de la primavera?
Serà també tot açò una tesel·la de la poesia?

Hores abans, de matí he anat a Aín: passejava amb Jana; els cireres eren en flor, la flor del romaní rebentada de tant de poder; les collia i li les passava pel musell; li parlava:
- Açò és la primavera Jana, la teua primera primavera...

Ens hem segut davant la Font de la Caritat, sota el plataner, galta contra galta, els meus 49 anys al costat dels seus quasi 3 mesos. Hem remogut la terra roja amb les mans, gitats hem vist córrer els núvols, hem begut l'aigua que lliscava pel molí, una mica més avall. Ens hem aturat per contemplar el castell àrab, mentre l'aire ens mullava la cara: he imaginat sorolls, parles, cançons de sega i verema; tot era perfecte, poètic perquè el silenci de Jana, sense grans escarafalls, ho confirmava.

Tots dos, amb una gran intimitat, poetitzàvem lligams... les nostres compenetrades i lliures cèl·lules festejaven la vida.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 19 de març del 2009

FeeeR AMICS AL fEIsvUk...


Feisbuc fa amics.
Feisvuk te'ls regala, li'n sobren.
La moda dels feisbuk m'ha dut amics
que sopen amb mi a dos quarts de nou
i cada nit amb mi es giten:
tinc l'entrecuix calent,
vade retro soledat!
O també me'ls ha fet perdre
abans de veure'ls Vicent Partal.
Quina tristesa això del facebook,
poema de falla inversemblant!
Tinc cara de cartoné
pels llibres que els amics i amigues
hem llegit feis tu feis.
Convideu-me amics,
grateu i estripeu-me
aquesta ànima de pòquer!
Jo, un tros de carn llepat
tou i dur i solitari,
un llop d'ultratomba
que salivà en conéixer-vos:
la plata de l'espill em redimí
perquè no mai me la llançàreu
coent-me la dermis de la veu.
¡Amics                                      amics!
              a través del cristall
                    face to face
Contava lletres i llunes plenes
a borbollons el meu cor s'emmidonava.
Ai las, si no fóra pels vostres esperits!
Us escric perquè em llegiu,
no pas perquè em conegueu;
no res m'importa el feisvuk
sí, la deliciosa mirada
que onírica i aleatòria s'imbrica
entortolligada en la paraula.
No us ho prengueu a mal,
perquè riga de l'home en l'ombra
que us escriu i apuntala.
La mesquinesa del feisbuc
és l' excusa d'una saba.
S'escorre lenta la memòria:
batega l'aire
i, en l'aire, la síl·laba escup.
I grinyola...

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia (retocada) a SNUB23.

Imprimir

Flux


Dormir era santificar la carn,
descloure la innocència de l'infant,
baratar els somnis per la teua sola mirada ...

Tastar aquella llum oculta pel crepuscle,
mastegar-la sobre l'arc dolç de les parpelles,
somiar el foc secret, l'únic escrit sota les cèl·lules.

Ignorar el verb de tants poetes domèstics
i creure'm l'ofrena renovada de cada dia:
com pedra foguera el teu amor, la literatura.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a morNara.

Imprimir

dimarts, 17 de març del 2009

Amor equívoc.


No em comprens, no...
Aquest llenguatge no el comprens,
ni els gestos que voregen l'abisme
per tota aquesta soledat acompanyada.
M'has batejat de solitari,
melangiós, i tots els nexes que t'escric
són estèrils, car dibuixen
una esperança perduda.
Al parc dels meus desitjos
íntims s'ha secat l'amor;
ja no raja aquest
i el seu record evaporat
venç els nostres porus.
Dóna'm un senyal, si et plau...
Talla'm la sang quallada;
mostra'm la boira...
Liqua'm allò que fou somriure,
ara espart i sorra amarga.
No sobreviu la fe i els somnis
s'assemblen a sorolls metàl·lics,
rovellats, sobre una tòrrida carretera.
Per què no beus aquesta urgència,
la sed del llavis que reclamen
l'aigua, la mirada?
Tinc el cor aparedat...
i, a la bastida dels mots, acatarrada
plora, profundament, molt blava
la semàntica.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Redsnap.


Imprimir

diumenge, 15 de març del 2009

Enyor.


Dóna'm la mà... Els records se'm fugen a la carrera i els teus ulls ja no parlen l'aroma dels cirerers en flor.
Dóna'm la mà, pressiona-me-la.
Que la sang s'ature per tot l'amor que he escrit per tu!
Tornem silenciosament al lloc on la llum era com pols d'arròs entre les branques.
Tornem al teu somriure...al paisatge blanc -oh innocència perduda- del primer bes, al lleu contacte.
Amor meu, com dir-te que al bressol d'aquesta soledat ferida, encara t'estime.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a totisprz.

Imprimir

dissabte, 14 de març del 2009

Comiat.


II

Ara
que s'han esfumat
les paraules i l'andana
s'abraça al meu cos
perquè, tu, no hi ets,
voldria en els núvols
d'aquest pentagrama
pintar-te un bes blau.

Després
enganxar-lo al vagó
del capvespre.

I més tard,
quan el tren de la nit
arrape nous llocs
i camins,
recobrar al punt
l'esvaïda membrança
d'aquesta intimitat.

Per a tu
del viatge que sóc
el dibuix:
Foscor,
llum
i rails.

Josep Lluís Abad i Bueno

Del meu poemari, Núvols i draps (1992), escrit sobre l'any 1990.

Agrair la fotografia a nightnoise.

Imprimir

A la dona sense nom.


Són aquest peus
els qui et porten
per la vorera
dolça del meu món.
I si et veig
mentre passeges,
t'invente flors
jocs suaus
o papallones.
Desconeguda !
Imatge clara
furtiva en nom.
I si me'n torne
desapareixes
deixant uns núvols
color de vidre.
Pàl.lida empremta
que del meu cap
surts tota blava.
Somni despert
d'aquesta nit
i del meu cor.

Josep Lluís Abad i Bueno

Del meu poemari Núvols i draps (1992), escrit sobre l'any 1990.

Agrair la fotografia a ^Jeanne^.

Imprimir

dimarts, 10 de març del 2009

Cambra blanca.


Pepe Fusta diu que escric d'una manera que no ho entén ningú. Sense cap altra pretensió més autèntica que l'afectiva li he dibuixat la cambra que ja no veu. Rere la blanca humilitat d'aquestes lletres voldria que comprenguera l'intent ocult d'aquesta llum .
Així doncs, al meu mestre de la llum i de la vida...


Pare, què veus
amb els teus ulls
-tan blancs i blaus-
color de cel?

Al teu món blanc
s'hi vessen neus
on endevine
les veus silents,
lluentes, breus,
del benvolgut
vocabulari
que m'ensenyares.
Pare què sents
perdut el fil
d'un pols varat
i transparent
d'aranyes tristes?
Al teu canell
les busques lentes
patinen mudes
i el temps s'esmuny
-milotxa fràgil-
a l'escenari.
Per tu jo veig
un cavall blanc
renills al vent
un ram de flors,
les margarides
i les camèlies
de la Quimeta.
Pare tu saps
que el nostre amor
pastat d'algeps
batega fort.
A la paret
pintats amb calç
un àngel llig
els noms senzills
dels qui en la vida
t'hem estimat.

Pare, què veus
amb els teu ulls
transfigurats
farcits de cel?

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Samurai.


Imprimir

diumenge, 8 de març del 2009

Invaginació.


Suaus margarides els teus llavis
per al meu somriure,
els teus ulls bruns en ma mirada
i la carn atrapant-nos lenta
com llit de roselles
-paraules roges- primavera.

Ets tan binària, ternària,
potser, llum i ritme...
si rellisques, oh bella música,
pel caragol, l'estrep ja vibra
profundament blau d'esperança:
ben dins del cos que veig el cel,
ben dins la pell, titil·la el cor
d'aroma teua, un sol de vida.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a JaYto.

Imprimir

dimecres, 4 de març del 2009

Xemeneies.


És massa d'hora per veure aquesta imatge delimitada en l'horitzó. Escupen fums mentre la llum creix i, al fons, el dia s'engalana enfront d'un mar de plata. Els mecanismes autòmats del cotxe m'acosten a casa i el veig trist, mig enganxat als ossos on l'aire vacil·lant del viure secretament tremola, s'apaga.

Ara no parla; dies arrere, perdé les flors del seu jardí, després un vent vestit de gris se li endugué el vocabulari, i tan sols li resta la memòria de la carn. La meua mà l'agafa i una bella música el retorna a la cambra blanca on dorm i surt i viatja i torna...on tot allò iniciat veu que s'oblida i s'acaba.

Les paraules ja han emmudit, no les xemeneies de la cara.
És hora d'esperar el gran silenci.
Poseu-me música -diu ja cansat.
Sibelius, el seu vals trist, ens acompanya.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a view for you.

Imprimir

dimarts, 3 de març del 2009

Desig de dimarts.


Probablement passaran els dies i ja no podràs sentir aquesta música de David Benoit... Al món és possible que després de Miles Davis hi hagués obscuritat: però ens descrigué els colors de l'aura...i algunes ànimes somiaren.

Us penge un ritme especial, d'aquests que insinuen un feeling perquè la llum s'òbriga pas a la vostra ment, fosforescents de positivitat.

Ara tan sols voldria un llibre en blanc, net, sense res escrit. Que no fóra un estel fugaç, sinó amb molt de cos i perfum al gra, per sostenir les aromes d'ulls oberts, els somnis que ningú mai detindrà.

Fixa't, veus com s'obre lenta aquella rosa blanca?

Canta l'alosa i mentre Jana estira les potetes de mel, el sol s'amaga. Sobre la taula parada plouen pètals d'ametller i silenci. La dona dels núvols batega en l'arròs, en la carn tan meua que espera el desig... balla en el vent; perquè no estime un paper, ni tan sols llur reflex als teus ulls.

T'ho puc ben assegurar que a l'aparador dels dits s'exciten paraules; la música les dicta; real o inventada, ella s'abilla d'aigua i fulles que em suren al cor: sí, patina en l'oreig de les grises neurones, com sempre, tan delicada...

Aquest amor soterrani esclata fulgors; la veu, la mirada que em veu. Si us plau, no sigueu condescendents, tampoc iconoclastes: tota ella, vestida de núvols, m'encanta.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Zurba.

Imprimir