Mons interiors.

Avui l'Ipod m'ha despertat d'hora. Estic amb una afonia de cavall i no puc renillar. Ai, déu n'hi do! Ahir em vaig gitar força aviat, i a les 23:00 ja era amb Les meues dones. Però el meu Ipod és fabulós: l'adore. Hi ha sedes, cotó i lli per vestir-te l'anima. Amb ell, m'he proposat cosir-te un vestit del color clarobscur de la memòria. Així que he tornat a tancar el llum i amb els ulls oberts he seguit els despertar de la llum. En un principi era tot fosc, però lentament, molt lentament, l'he vista desensonyar-se.

Era això tan cert que allà cap a les 7:00 m'he dit:
-Anem a escoltar La Fantasia obertura Romeo i Julieta del genial Txaikovski.

Què 20 minuts i 17 segons! Totals. Voleu fer amb mi el viatge?

Això era com despertar la llum, com anomenar els objectes per primera vegada, les flors, l'arena blanquíssima del mar, com notar el teu cor amable embolcat pels llençols del desig més pur; això era palpar la immortalitat en vida, com replegar la veu que el viure de l'amor et regala. Ho comprens?

Viatjava en 3D; oboès, trompes i clarinets han obert el silenci. I les violes? Els violins endreçaven la meua pell amb petites muntanyes triangulars; no hi havia cap ventijol, però no podia evitar-ho.

Minut 1:50: La flauta quasi volia despertar els faunes i les dríades del bosc. Un pizzicato eren llurs lleganyes de pols àurica. M'hauran sentit. Hauran llegit l'anterior post del blog? És clar. Les fades tot ho senten; veuen com pateixen els llauradors, tots els sense veu, amiga Zel; potser són el tribut que tan sols poden gaudir els qui són nets de cor, Josep. Són els àngels de cristall del poema de Tralk del teu blog. La pau més íntima entre les ombres del no-res, uns lleus vapors d'espígol per la nostra tristesa. Malgrat aquesta duresa del present, existeixen maragdes reservades als ulls melangiosos, aquells qui conreen l'esperança i no la Cultura amb oripell i grandiloqüència.

Minut 5:

He caigut per un tobogan als peus del qual m'he trobat amb Peter Illich.

Minut 6, des de l'inici:

Li he demanat que m'expliqués com pot escriure's tanta bellesa: indescriptible, amics; El cor quasi in crescendo, sota una cascada de gespa i aigua pura. Gràcies Peter, per acompanyar-me.

Minut 7:27 :

Peter m'ha xiuxiuejat: - Cal enamorar-se dels núvols, sentir els timbals de la pluja sobre els teus ulls, notar com el fagot no et recrimina, ni t'exigeix cap per què. Ets el creador dels somnis, tu generes el somni més real, l'autèntica obra que batega sota la pell dolça, sense contrapartides; els violoncels reparteixen la neu del cel perquè la terra on escrius fructifique. Els sents?

Minut 8:13 :

Peter, amic meu, la bellesa et segueix: sols em sap greu que hages experimentat tanta tristesa en la teua vida; no pots amagar-ho; però tu, l'has transmutada amb subtils notes d'arpa; ella dibuixa un "t'estime, amor"; fixa't amb els violins del 9:05 i les flautes. Han alliberat el teus somnis; jo estic veient-ho. La teua obra val per sanar, dóna llum als nens i nenes, als poetes i bojos, acarona les papallones. Alguns humans han barrat la porta del seu cor amb diners, negocis i guanys mesurables. Es creuen importants, però resen una barata filosofia. Són pobres especuladors de la misèria; i, minut rere minut, ploren les seues pèrdues.

Minut 9:53 :

-Peter, has repetit les notes anteriors, veritat? Ja conec això de reescriure' s; els poetes escrivim la vida per tal de creure'ns-la. No puc deixar-me véncer per rancúnies, mestre.

Minut 11:11:

Sí, jove; has d'escriure, creure en soledat i créixer amb delicadesa. Els canvis de ritme són importants, has de reinventar-te a tu mateix,; mira, ara (14:26 ) reescric una part del tema; sí, les vegades que calga, com ho fa l'home i la dona del camp que saluden el sol i adoben, any rere any, la terra esperant els insectes i ocells de la vida; ells anomenen la primavera contra tota tempesta per més sorolls i braols que senten. Cal defugir les vacil·lacions; tu treballa.

Minut 17: 25 :

Així trobaràs la Pau; ella fa aroma a violins, i s'hi passeja al costat de l'arc de Sant Martí; parle de la pau interior, aquella allunyada de l'efímera autoconsciència i del reconeixement. No proves la teua imatge en objecte inanimat; cerca l'espill dels ulls que t'exigeixen una altra mirada, una llum calidoscòpicament pura.

Minut 19:18 :

La Pau escrita en petit, la que podràs regalar, sense aldarulls, amb els collarets de lletres trenades; una pau que no se compra a cap editor musical, una pau que no és luxosa. Existiràs per sobre del teu temps viscut; ella t'haurà fregat. La bellesa no sap de les tornes de favors, ni de la simbiosi de paraules fredes. Les violes interpreten les paraules i les notes; s'ha d'educar l'oïda per escoltar el clapoteig simple d'un poema. Esvarar més enllà dels colors, cavalcar sobre la grafia tatuada.

Minut 19:55

Mestre, m'ha plogut sencer el teu univers. Pels acords he sentit la força del silenci en l'harmonia. Els timbals dibuixen la bondat del teu món interior: perfecta geografia.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a H.Koppdelaney.

Imprimir