El fantasma de la llibertat, 2.

Tinc una llibertat de boira, i la visc mentre se m'escola entre els dits.

I us dic açò per una altra anècdota encara sense solució. Al meu blog que tu lliges, amic/ga, pots trobar des de l'inici dels temps un enllaç a la web de Joan Margarit.

Ferrater, Vinyoli, Garriga, Martí i Pol i també el mateix Margarit han estat per a mi uns gurus espirituals i il·luminats en la literatura catalana, universal. Que en són mestres, no crec que ningú que tinga el cap ben moblat i una sensibilitat que s'esmunya i allunye dels diners, ho pose en dubte. Arran de la lectura dels seus darrers poemaris (Margarit) vaig voler copiar algun dels seus poemes i vaig demanar permís a l'editorial tal com resa en la pàgina 6 del llibre Casa de Misericòrdia.
De moment no m'han contestat i desconec el motiu. La primera vegada no ha funcionat el correu des de la mateixa web de Proa; la segona vegada he agafat l'adreça del mateix llibre de Margarit "proa@grec.cat" i un servidor robot m'ha retornat el correu amablement tot dient que no existeix aquest subjecte a qui he adreçat el correu; el tercer intent ha estat a la mateixa editorial "info@proa.cat". I espere -com el xiquet ho fa amb els regals del Reis d'Orient- resposta.

Seré un il·lús?

Em preguntava jo, per què demanar permís a una editorial per copiar un poema i comentar-lo... Ha de ser un pecat mortal i dels grans... Això serà, el capitalisme, volia dir. Pecat el capitalisme que ho comercialitza tot, fins i tot la bellesa d'allò tan volàtil com pot ser un poema. Us ho confirme: és un pecat mercantilitzar la poesia. La demostració de la veritat d'aquest enunciat darrer tremola per les meues venes.

Qui s'han pensat aquests de les editorials que són?

Per cert, espere contestació al tercer intent. Potser en veure aquest post es molesten i em contesten a mi, a una rica ànima en pena que pul·lula en desig per poder fer-ho.

He de dir-vos que en la pàgina de l'autor hi ha una apartat on tens la possibilitat de contactar personalment amb l'autor. Li vaig enviar correu, però era l'única secció de la web que no rutllava finament...

Casualitat?

I em pregunte on para la meua llibertat que vol explicitar l'emoció d'un sentiment produït per la lectura del poema d'un autor, però es troba engrillonat per una lletra petita escrita en pàgina sense número.

Potser algun sabut em dirà que les coses no són tan simples, que existeixen Cedro, els drets d'autor, etc... Legalment res a dir, mentre no canvie la llei i la concepció possessiva del món on vivim (sembla ridícul que les bandes musicals hagen de pagar a la SGAE un cànon per interpretar peces musicals pels carrers).
Haurem de pagar a la SGAE per recitar en una estació de trens poemes de Bécquer, Garriga, Cernuda o Porcar?

Així doncs, per a tots aquests que senten amb tanta profunditat el JO i l'emoció de la propietat, els diré que al Planeta Terra existeixen un bon grapat de persones que defenen la tesi que és millor compartir que vendre. La pena, és que una majoria del nostres "líders mundials" no estan a l'altura de les circumstàncies. Us anomenaré dues editorials: Edicions HOAC i Fespinal-supose que hi haurà d'altres- donen permís per citar tot allò que s'ha escrit als seus papers sempre que se cite la font d'on prové: això sí que és SAVIESA! Això s'anomena ganes de fer arribar la informació, la cultura, el saber a totes les persones. En altres àrees trobem gent que comparteix programari informàtic, d'altres comparteixen fins i tot el seu temps (tu em fas funcionar el rentaplats i jo t'afine el piano) i "a otra cosa mariposa".

Al capdavall és una qüestió d'esperit, de Weltanschauung, de veure i viure el món des d'una òptica diferent. Acceptar, rebre, saludar i oferir tot allò que fem d'una altra manera a l'habitual. Per exemple, té preu la llibertat?

Feu bondat, car el fantasma de la llibertat s'entortolliga voluntàriament a l'estil de lletra negreta.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Agrair la fotografia a PurBlanca.