L'obra poètica de Marisol González Felip, I.

A partir d'avui encetem un recorregut per l'obra poètica de Marisol González. Anirem penjant poemes de cadascun dels seus llibres, perquè els lectors i lectores puguen paladejar l'evolució dels seus microuniversos que, amb els anys, han afaiçonat el seu món poètic. El tema amorós i la separació entren directes en aquesta primerenca aproximació literària. Que Marisol és una sismòloga amb una capacitat extraordinària per captar i narrar aquestes vibracions sentimentals, és una realitat palesa.

Parlarem del llibre editat l'any 1985 per l'Ajuntament de Vila-real "Els tolls de pluja són infinits": un recull petit de vuit poemes conformen aquesta obra. Poemes que contenen l'embrió d'allò que serà la seua casa particular. Aquest trajecte ens farà rodar per un viatge fins el 24 de novembre de 2008, data on es farà una lectura de la seua obra escrita al Casino de Castelló a les 19:30.
Que tots vosaltres, amics i amigues meus, també lectors ocasionals i, com no els qui són curiosos, aprofiteu aquest humil blog per acostar-vos als relleus de les seues lletres.

---

ELS TOLLS DE PLUJA SÓN INFINITS.


Després del foc.

La pluja començà son xiuxiueig
fora, al carrer,
i tu te n'adonares
i em vas dir que plovia.
Feia molt de temps
que ens estava plovent damunt
i tanmateix res no s'eixugava.
I els pètals que s'havien després
potser romanien pel terra
                                                fangosos
i hom els xafava indiferent.
Cantaven els ocells
alhora que es trencava l'alba
i l'estona era tota quieta.
Caldria dir que vivíem
                                        mínimament
rossegant les paraules,
al capdavant dels estels
abastant-hi la fi
dels instants o potser
detenint-los
després del foc
del qual no ens va arribar
                                              cap espurna.

---

Andana.

Al migdia hi havia tolls encara
i el tren va xiular
i es va perdre
capat de boira.
Ja no hi eres.
Potser havies somniat
un tren llarg
que no es detingués mai,
però tot, sabíem, feia cap
al mateix punt
i ja no hi havien viatges eterns.
T'esperaven potser
a l'altra banda de destí.
L'andana esdevingué muda
i solitària
i vaig retornar sobre les meues petjades...

---

Novembre


Me'n recorde
que hi va haver
una manyaga de melangia,
una besada defugida,
un reflex
no massa nítid,
una llàgrima
-o més-
davallant
per les teues galtes.
I la nit era més bé fosca
i a l'enfront nostre
hi era el mar.
A penes es veia cap onada,
sols s'escoltava
la remor,
una remor profunda
que es confonia potser
amb els teus gemecs,
amor,
i amb el teu alé
que no era tal
en aquells moments.
Una boirina de carícies
esdevingué núvol màgic
i plovisquejà sobre nosaltres
pols i dies.
Un llampec nu del tot
et va endevinar el cos
i la nit en fou el testimoni.
Els estels
no s'hi varen apercebre
i nosaltres tampoc d'ells
-crec que no n'hi havia cap,
estava nuvolat, si.
Ens vam oblidar del fred,
tan sols es succeïen calfreds
de goig
l'un darrere de l'altre
I començaren a caure
les primeres gotetes
sobre el cristall
del cotxe,
te'n recordes?
Després recorde
una timidesa
volent-se capficar
baix de no sé on,
una tremolor dolça
a les palpentes
i el gest de la teua pell
i els teus dits
forjant-me móns
mentre lleugerament
els esvaraves
pel meu cos
i sàviament
els detenies
i la teua força
nodrint-hi la meua.
l una petita llum després
que feia les ombres
més boniques que he vist,
ombres enflairades
de seny i vida,
crepuscle més enllà
de la mitjanit.
I vaig anar esbrinant
un per un els detalls
i romanent dintre d'ells,
aterrant en la mesura que podia
dins de mi
-en una edat o en una altra-.
I van jugar al fons de la nit
-jo sense saber-ne les regles
i fou un joc encisador
con el fer l'ullet del ciri aquell
que donava fe de nosaltres.
Esdevinguerem
joguines sense infant.
I tot el que haguéssem pogut escriure abans
es va confirmar aquella estona:
la disbaratada rialla,
la timidesa del principi,
el tic-tac del rellotge.
Llavors no hagués volgut mai més
pujar a cap tren
i restar per sempre
a l'andana de la teua vida.
Me'n recorde que a la fi
el ciri feia l'ullet més de pressa,
potser no disposàvem de tot el temps...
En acabant hi havia
tolls al terra,
molts tolls
on ens reflectíem
i aleshores jo et vaig dir
que eren infinits.

Agrair la fotografia a Alex Edg.