dimarts, 30 de setembre del 2008

Consideracions personals.


La dona dels núvols ja fa temps que em demana una mica d'atenció cap a la màquina que em sosté. Ja has passat la pubertat i has de tenir una mica més de cura de la teua imatge. És qüestió de salut, no solament d'una suposada harmonia aparent. Mentre parla, em submergisc als seus ulls...I m'imagine les hores mortes, -en són molt vives- caminant per paradisos meravellosos on les flors dels tarongers em segresten i els horitzons d'aigua no mai s'assequen. I, en caminar, em veig sobre el teclat portàtil de l'ànima gravant paisatges per a tu, sí, el qui llig a l'altra banda del cristall.

Quin serà l'atzar que t'haurà acostat fins aquestes paraules? Simpatia?, Companyonia?, Complicitat?, Enveja?, Menyspreu?, Soledat?, Pura xamba?, Curiositat?

La vida és senzilla; l'origen de l'escriptura té un vessant místic, màgic. De vegades em sorprenc a mi mateix: No és cert que haja escrit, jo, el que estic llegint!

M'habita una llum que no dirigisc, que s'aprofita de l'ordre físic dels meus moviments, que emergeix entre els porus d'aquell que sóc, un ésser caduc i alegre, aleatori i trist, al capdavall, no prefixat. Una aventura que exigeix estar fresc, vital, com respirant el silenci i la paraula. El text naix d'una veu que si l'escoltes et dicta llavors de foc, espurnes d'atzar. Però t'ha de trobar a l'escriptori, entre plomes humides, paper verge i uns peus volàtils per enlairar la fullareda.

Us narre aquestes impressions perquè l'altre dia un poeta amic m'envià una lletra on afirmava trobar-me com fa molts anys arrere. I des d'aleshores, he pensat que ara em veig més grassonet, -sembla que ma mare no em nodria bé (riu-te, bella Maruja)-. Definitivament caldria perdre unes hores per dibuixar somnis en les articulacions del meu esquelet.

La causa d'aquest benestar el tinc ben clar: sóc persona que dorm poc, que somia mentre compra al mercat i s'oblida dels productes necessaris; una mena de prestidigitador de l'esperança que li vengué l'ànima a l'editor per romandre sempre jove, immortal, com una poma Granny Smith.

El preu?

Se m'oblidava: No publicaré mai més cap llibre i m'esfumaré de la geografia secreta d'aquest món de garlandes literàries.

Ara bé, en tota aquesta conversa hi hagué una cosa innegociable: compartir la vida amb vosaltres.

Això és l'únic que em manté àgil i amb possibilitat de renovar els meus amors.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Zyber.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Les meues dones, VI.


Sabeu que estic escrivint unes aquarel·les anomenades Les meues dones. Abans de l'estiu vaig descobrir el blog de Jordi Cervera, per atzar. Posteriorment vaig contactar amb ell per col·laborar amb la sèrie encetada d' amors al ciberespai. Li vaig enviar la pintura a l'aigua núm. 6 de Les meues dones.
Hi podeu llegir-la ara.

Josep Lluís Abad i Bueno

Festes Patronals Sagrada Família i Santíssim Crist 2008 i Poesia.


És una mica vergonyós que en un poble com el meu, La Vall d'Uixó, no hi haja una informació a la xarxa sobre les festes patronals celebrades -des de fa uns quants anys irònicament parlant- en el mes d'octubre. Tot el que he pogut trobar és un blog fet per alumnes de col·legis on han fet un resum d'allò més emblemàtic de les mateixes (una forta abraçada pel treball lloable de mestres i alumnes); també algun metroflog d'adolescents on es fa ressò de qui es la Regina i Cort d'Honor, la bellesa de les dames i les activitats més destacables (no gens criticable, perquè són motiu de divertiment).
Un Ajuntament com el nostre hauria, amb els tècnics que, hom, suposa tenen, de promoure-les i fer una mica d'història narrant l'evolució d'aquestes. Caldria, a més a més de la programació en les televisions locals, encetar una pàgina web per tal de promoure i explicar a tothom el sentit i la història que tenen. No comprenc com se li vol donar tanta importància a l'assumpte (festes declarades d'interés i projecció nacional) i no es dediquen recursos econòmics i intel·lectuals a promoure-les.

S'hauran adormit les nostres autoritats -passades i presents-?
Per atzar, no hauran calibrat el pes específic que en tenen?
Es tractarà solament d'una operació de rentat de façana per quedar bé davant dels vallers?

Aquestes preguntes són per a tothom, però qui se senta al·ludit, ja sap què ha de fer, si no vol restar exposat al ridícul...
Però algun lector/ora perdut/da, es preguntarà què hi fa aquesta entrada a un blog que parla de poesia i creació literària? Anem per feina i tingueu una mica de paciència que tot està lligat a la vida.

Cap a les darreries d'agost m'arribà una notícia diferent, isolat com em trobava al petit país d'Aín, la meua particular terra promesa... Havia de contrastar-la i verificar si les informacions rebudes eren certes. Vaig parlar amb individus relacionats amb aquesta cuita i, de debò, que tot era cert.

Sembla que al poeta de La Vall Josep Tur, li proposaren des de la Comissió ser el mantenidor en la presentació d'aquestes Festes.
Josep Tur, ciutadà del poble, professor de llegua i literatura valenciana, poeta, company de treball i ex-alcalde de La Vall: quin cúmul d'excel·lents coincidències en la mateixa persona! Diuen que l'enveja, la ira i la supèrbia són tres pecats capitals. Si existeixen individus que el troben sospitós de cap defecte, cal que hi vagen al terapeuta: s'ho haurien de mirar.

Com que al Josep no se li han caigut mai els anells, els va dir que s'ho prepararia,- us puc dir que és un treballador de la paraula, a qui té en gran estimació-.
Sembla que certs sectors de la Festa i també " el alma mater" varen pressionar allò que van poder, per tal que el vaixell no arribara a bon port. Al capdavall, aconseguiren la dimissió del president d'aquesta Comissió de Festes i perquè el trauma no fóra més gran, el poeta es retirà - els vallers en diem, tenir coneixement-: en uns actes religiosos, públics, socials on ha de primar l'harmonia i la bonhomia, no hauria d'arribar la sang al riu. Mana la caritat cristiana, per altra banda desapareguda!

Voldria aprofitar aquesta llibertat del blog per recordar-li " a l'ànima mater et magistra", aquell fabulós adagi popular "sabater, tu a les teues sabates". És clar que en un edifici sagrat qui fa i desfà és el ministre, almenys des d'una visió tradicionalista i piramidal de fer "eklesia". Probablement el missatge del mestre Jesús, no va per aqueixos camins, però d'interpretacions teològiques hi ha diverses i qui té la paella pel mànec, decideix què cuina. Aquesta és la miserable situació d'algunes parròquies (no totes) on la fe resta dirigida, lligada i controlada pel personalisme del cap visible.

Per tot açò i per coses de les quals m'assabente en aspectes litúrgics, puc assegurar-vos que, d'anys ençà, l'església del meu poble està patint una programada involució. I això sembla que els agrada a certs membres: inauguració de museus, fotografies en periòdics, menjars, processons, rituals... Amb la disculpa per endavant cap a un ofici respectable, tot açò em recorda la fe del carboner. Tan sols faltava el comentari perfecte de l'alcaldesa que ja era hora de reprendre les relacions perdudes entre Ajuntament i l'Església. Podríem, també, puntualitzar qui les va trencar..., esbrinar, per què es varen deteriorar. Les coses no es perden o s'espatllen, senzillament, perquè sí. I la veritat té dues cares -diu la filosofia.

Dir-vos que a les fotos del periodico.com esteu d'allò més afavorits!

Ara bé, em fa pena allò que alguns feligresos hem d'aguantar amb estoïcisme: ens queda el consol de creure allò dit pel profeta Isaïes 55- 8: "Els vostres camins, no són els camins del Senyor...". Així que, malgrat que en quasi tots els llocs tenim llibertat de parlar, d'expressar-nos, en tractar d'assumptes de caire literari, els envejosos i, si és el cas, el cap sagrat hauria estat millor callat.

I ja que estem en unes festes de sentit cristià profund, caldria que alguns predicaren amb l'exemple, perquè en cas contrari, l'escarni està ben garantit.

Qui us escriu aquestes lletres, desitja a totes les persones de bona voluntat que la celebració de les Festes Patronals de la Sagrada Família i Santíssim Crist de 2008 servisquen per unir, en lloc de crear ombres i separar; que l'agermanament siga total i amb una mica més de poesia.

A passar-ho bé, el Príncep de les milotxes...

Josep Lluís Abad i Bueno

divendres, 26 de setembre del 2008

Ara ja, Els nostres estius.


Ahir vaig assistir a la presentació del llibre del poeta i amic Josep Porcar a la Llibreria Babel de Castelló de la Plana. M'havia guardat aqueix temps per al gaudi personal: vaig celebrar els qui m'oferien veus i bocins de mons, presentador i poeta. El llibre s'encarnà en tots els presents i Porcar, generós, ens regalà el fruit ocult del ball executat entre el seu silenci i l'íntima soledat.

El poeta és un animal errant al bosc de la vida. Suca molses, olora flors silvestres, intueix la mort natural sense embalatges superflus; també l'ocàs programat de tantes esperances. Udola els batecs de la sincera companyonia.

La presentació de l'acte per part de Lluís Messeguer fou correcta i exacta, com li cal a un altre poeta i Acadèmic de la Llengua. Esbossà amb poques ratlles l'esquelet que suporta el complex "edifici+univers" de l'obra de Porcar: un món que es basteix lentament amb el foc de les hores i dies. El lloc era ple de familiars, amics i escriptors; persones, al capdavall, que són importants per al protagonista i, amb qui -dit per ell- ha compartit l'elaboració d'algunes peces; peces cuites als genolls íntims de les converses més properes: els quadres poemes.

La vida i la poesia sempre van de la mà, i això, justament és l'interessant. Envoltar-te sempre d'aquells qui són imprescindibles és l´únic que conta. La resta de situacions són anècdotes que s'obliden. El poeta insufla, esculpeix paraules en l'aire que arramblen peresa i somouen els cors. Desperta un pols auto-anestesiat que ens esclavitza en l'oceà d'un consumisme tou i barat.

Josep llig lentament; té el coneixement dels seus fills. Khalil Gibran deia d'aquests i dels poemes que són per a la vida, cavallons d'una terra treballada amb les mans de la paraula. I al poeta li creixen aloses i papallones.

De tant en tant venta ironies que espolsen secretes vergonyes. Ara ja no és periodista i el treball se li escapa; però el bard interior espenta i proclama amb els llavis la saviesa filogenètica. Transmutat i tremolós manifesta el mot que ens fa créixer i identifica. Després de tantes mirades amb feixos de llum i cabassos d'ombres emergeix, seré, senzill, per la veu, un món interior que és tot per fer. Els estius és l'excusa perfecta per revisar moralment aquest món tan present.

Si podem realitzar coses amb les paraules, cal lluitar per vindicar una nova aurora.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Xipell.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Soledat.

Estava cansada.

Li era indiferent el dia que fóra de la setmana; estava sola i amb l'ombra dels arbres no tenia prou per considerar-se humana. S'havia endormiscat sota el cant d'una figuera, mentre l'ombra de les granotes verdes tremolava. La metgessa li havia recomanat, per controlar els seus oratges, un grapat de píndoles acolorides i meravelloses: acceptar-ho, era una tasca molt dura; però no creia en la química i, abandonades al calaix dels desitjos, les vessava pels parcs de la ciutat per emborratxar l'aire.
Darrerament, pels seus ulls corrien vents de tristesa. No res de l'univers la consolava.

Tenia per costum seure's als bancs de l'estació d'autobusos, observar -a contrallum i en ball- la pols, la gent que rutllava... mesurava, en travesses d'atzar, els grams petitíssims d'amor... però, a ella, no mai li arribava. Bufaven les portes d'aire comprimit un cop, dos, tres, quatre vegades... S'unflaven els mecanismes, els molls del rellotge de l'estació tibaven l'espera, els motors brunzien paràsits a la ràdio; cotxes, vehicles desmaiats, nens que arrossegaven les primeres vocals camí de l'escola, calfreds de cortesia, clàxons, remors de fulles pel terra, terrossos de silenci i una mirada que es perdia, en l'horitzó, cisellada.

Com emmagatzemava tanta vida?

Ella cercava la llum d'un ser tranquil, aqueix àngel d'herba fresca i neu que calmarà la set.

No comprenia perquè li titil·lava la sang en pidolar l'esmunyedissa fe d'un altre cos.

Cos que - idèntic al seu- n'estava fet d'aigua.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a O'mages.

dissabte, 20 de setembre del 2008

Caure en l'amor, enamorar-se.


Això diu la cançó del disc de Surface, anomenat Love Zone. I després d'haver-la sentida i recuperada de les meues gravacions passades us la penge perquè la gaudiu. De vegades un escrit surt per una música i rellegint aquest dies la poeta Marisol González Felip, el seu darrer poemari publicat Epigrafia del buit, s'han conjuntat tots els astres d'aquest petit univers del blog, perquè sapigueu d'una de les veus més importants del panorama poètic català en aquests dies de l'any 2008.

Que la seua entrada a la Wikipèdia és pobra i mesquina, això no li trau el mèrit d'una obra sòlida i que, probablement, tots recordarem en aquest món virtual com una mena d'anècdota. Marisol va més enllà del fòsfor dels monitors o de les pantalles LCDs, més enllà d'unes llistes retallades dels considerats gurus de la poesia actual.

Ella és una poeta i amb majúscules.

Aquest poemari, IX Premi Certamen de Poesia Marc Granell, Vila d'Almussafes, consta de dotze poemes. Les bases del premi són estrictes, però la qualitat la podem trobar amb escreix. Us deixaré un parell de poemes que resumeixen una manera de bategar. Podeu trobar el llibre en la col·lecció de poesia Razef d'Edicions 96.
Un petit poemari que reprén el tema amorós i la pèrdua - assumptes transparents en els seus altres 14 llibres- però adobats, ara, amb una gran generositat i llibertat de qui estima sense sentiments de possessió.

Serà això la maduresa de l'amor?


V

És dur l'aprenentage d'aquest buit,
tal vegada com l'ombra d'una roca
o com el plany del riu que ja no brolla.
És dur escriure poemes de vent,
imaginar que em parles o que rius
en aquests dies sense sol ni núvols.

Sota les teues paraules, la pluja
és un dur intent de coincidència.
Te n'allunyes irremeiablement
com un vaixell ferit a la deriva.
No existeix cap port enllà del teu nom
ni cap record que puga refer llunes,
només un dens silenci i l'oneig
de les teues empremtes generoses.

És dur que ja no em conegues el gest
i que un ventall de secrets solque l'aire.
Per tu volaren aquell març coloms
per tu es fongueren les meues celles
en un grapat de bases i de fogueres.

T'agraïsc l'amor infinitament,
i salpe al teu rostre com a la vida.



XII

No formule cap desig ni m'atrau
el misteri de les teues dents,
més aviat invoque un gest
o un alfabet d'aigua que ciselle
la teua cintura i el bosc.

No ature el silenci que crida
una llança de blau sobre els pètals
de la teua tempesta infinita.

No sóc la veu que abandona el poema
ni el gerani fresc del teu front,
ni tan sols l'ombra dels teus gats de fum
que arrapen el calendari dels vols.

No dic les raons ni els motius,
sempre m'equivoque d'amor i dia,
tristament arriba el primer fred
quan la nit és un viatge fugaç
al sud de les cançons i de la pluja.

No espere el clam de les trompetes
ni la queixa dels violins al vespre,
no persistesc a trobar-te les mans
perquè t’estime lliure i urgent,
oceà dels meus dits, vaixell de vidre,
arena fosca de les paraules.

*** *** *** *** *** *** ***

Amics meus, gaudiu d'aquestes fulles de tardor;
conegueu a poc a poc la papallona de dilluns.


Josep Lluís Abad i Bueno

dijous, 18 de setembre del 2008

La meua colla.


Són festes al meu poble adoptiu, La Vilavella. I aquest dies d'acomiadament de l'estiu, al capvespre, ja fan ganes els pantalons de camal llarg i les rebeques de fina llana. Però la colla és el més màgic que hom pot tenir. Allò que ens atrau, ja no són ni els bous -no en som parroquians-, ni el soroll dels casals, ni les muntanyes metàl·liques dels cadafals. Tot açò són magnífiques excuses, perquè amb els anys me n'adone que, entre persones de la mateixa població, augmenta la soledat. És per això que aquest escrit, puntual, és per deixar nota d'uns sentiments que, any rere any, creixen envers un grup de persones amigues, amables, generoses, amb qui prima la cordialitat, el saber escoltar i dir, la broma i el benestar: al capdavall, sentiments de gratitud.

Cors cristal·lins sempre són d'agrair:

Juan Francisco no és molt parlador, però, tant el cervell com les mans, estan al servei d'allò que faça falta; no coneix la peresa i endevina allò que vol la colla, amb tan sols respirar. Als balls es palplanta tot controlant la situació: mentre Andrea, Rosi i Filo ballen, Manilet, el fotògraf i un servidor ronquem amb la cama ben ampla. Les seues macro-paelles entre d'altres coses, són un encant. Ell demana foc i ingredients: tot s'ho guisa i s'ho cuina; la carn i la costella roden, naden entre l'oli; la bajoca, la pebrera i la tomata si et descures al nas t'esclata... i mentre l'aigua ofega la sal, en tan gran piscina els bajocons suren i la substància acampa; un cop li han donat el davantal, les dones són al vermut: picar i xarrar, picar i xarrar. A l'hora i tres quarts un rosetó d'arròs silvestre ambientarà la llum perfecta de les nostres catedrals.

Què dir-vos d'Andrea... l'altre dia puntualitzava la cobradora d'assegurances i sense maletí, que li agraden els homes amb les seues carns i, us assegure, que no és cap carnissera... Però té sempre el somriure als ulls, de bat a bat. Aquells dies foscos i boirosos, princesa, puc assegurar-te que no tornaran.

Rosi és, en silenci, la reina dels cors...; al costat de Filo i els ulls de l'astuta Andrea són les administradores del petit paradís. Elles compren, fan números, reparteixen menjar i tovallons per eixugar les llàgrimes de l'humor, de la bona amistat. La casa, de tots, i la nevera ben plena: farcida de fruita, verdures, pastissos, cacaus, pipes i tramussos per als micos, café i poliol, glaçonets còmplices d'algun subtil licor, rossegons i rotllets a borbotons. De la casa del costat arriben amanides dignes dels millors prínceps i princeses, tan bones i sucoses, que els plats són escurats. De tant en tant, fan costura sense cares de pòquer i tots nosaltres, famolencs alumnes de millora, aprenem lliçons d'igualtat.
Si parlem de les daines María José i Rosa, no paren mai... Entren i surten, paren taules, posen gots d'alegria, pregunten, afigen, escuren i agranen. Tot ha d'estar, a punt, en l'hora justa de l'armonia. Ací no ningú es ressagarà; elles ho tenen tot en compte, calculat.

Tere, la dona del sol amb serret de xocolata, ens duu una tortada de nata i clara montada, per contrastar els colors. El seu ecolocalitzador vigila el sucre roig dels fills espasa: Julen corre, Víctor canta. Parlant de fills, els adolescents ja naveguen pel seu compte. S'acosten a l'hora de taula i amb els mòbils i músiques van tot sols i entretenen els menuts.
De P.J. Senior direm que ha recuperat els amics del passat; una mica es fa el suec, però rient sota la cella, calla mentre ens apallissa al billar.

Li toca el torn al filòsof del grup, aquell de l'esquena ampla, jugador de sopars i viatges, els gran absent-present, Parreleta el viatger. Inverteix en borsa per omplir-nos les mans de llàgrimes, perquè sempre ens fa riure amb les seues ocurrències. Té una casa cotxera que n'és de tots; Camí Rel avall, les claus assenyalen on acudirem tots per despertar el cadafal. El noi d'or, el més festejador de les nostres dones i amb salconduit programat; l'oncle de tots, els xiquets sempre són ràpids per demanar-li coses, regalets...i malgrat destralejar, tot ho consent a l'hora de la veritat. Ni que fora un rei d'Orient, un mag.

Com si mig despistat es trobara, apareix Joan l'amfitrió. Catedràtic del bon parlar, treieu mocadors i papers, car la llista d'acudits és tan llarga que tothom plorarà. Poden ser de tota mena, d'homes, de dones i xiquets, d'un boig, d'un francès, d'un cec, d'una cabra que parla massa mística... el que és cert, tots anem a bacs.
Ara ens falta José Antonio l'economista, el que té cura de les despeses de la casa, qui ens conta les misèries humanes que veu, allò que sembla tan asèptic, però on darrere s'amaguen penes, plors i més penes, qui ens interpreta la crisi i que va per a llarg, com a mínim tres anys: cinturons ja podeu fer-vos més forats. El rei del soul i de Grease, que balla fins pels colzes i que tanca la vergonya miserable amb serietat; qui el veu tan viu, no mai diria de la seua tasca d'executiu. Quan s'acosta l'aniversari, la seua Filo se'l mira i se'l menja com les tófones de xocolata; tots sabem que no és cap pelat!

Del Manilet diré que posa pau i quan convé és un punxa; i un servidor li demana i li llança la pregunta: Qui és aquell ? Qui aquella? Per què mengem tant? Hem d'anar a la lluna? Alça molt les mans al cel per gesticular sobre el món en què vivim i parlem; i ens arruixa i assegura que no hem de patir més; ara estem de festa; cal cantar quan convinga, això sí, sense perdre la compostura... i, també, no sigues tan pesat Josep.

I tan sols reste jo, un cronista de mentida, de ripiets i prosa fàcil. Sense ser notari, alce acta del que narre, escric i conte. En la lluna plena d'aquest polit capvespre, testimonis en som tots, del 2008 i en setembre.

Escolteu tot el que conte, però de l'arròs d'aquest any, no us deixeu ni el socarrat!


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Juan l'amfitrió.


dimarts, 16 de setembre del 2008

Regal.


Esperava la primavera de les roses impacients, li anava la vida. La resta, indiferència.
Havia dedicat els darrers anys a cercar el tiny exacte d'aquella flor. Ho aconseguiria?
A l'hivernacle es barrejaven adobs i llavors, empelts, terres grosses i pures, una llibreta tacada amb colors i d'apunts plens d'aromes. Hi tenia esbossat el desig, quasi obsessió, per aquella planta intermitent.

Ni li importava la història, ni Plató, ni l'economia; passejava sobre les fulles dures d'un setembre que escoltava Couperin; s'oblidà dels aliments i dormia envoltat de notícies, tan a prop de polítics com del mercat central. Sorpreses, algunes dones miraven l'home sol, en comprar cada matí. Però no les confonia, i els regalava bocins de llum en l'avenc de les paraules perdudes. Caminava el cor vençut i, a les mans, tan sols guardava paperets de cel i tatuatges.

Al quadernet ja feia temps que no plovia... però a les ungles li creixien arrels profundes d'una esperança blava.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Oly d'Stanne.
Feta a Antofagasta, Xile, en una plaça.

divendres, 12 de setembre del 2008

Carnassa.


Aquell curs començà a treballar un matí solellós i no patí l'efecte de l'esforç; pròtesis rodones l'apropaven i ni un gram de suor li tacava el vestit. Atomitzat amb el perfum pour homme, pulcre, exacte, sense cap pena trista, glaçada, aquesta, per l'aire condicionat, polit per aromes que recordaven mandarines, boscos de cedres i roures, flaires de molses i celiandre... ell s'acostava a la immortalitat. Era l'individu quasi perfecte, l'home modèlic d'un primer món que professava l'auto-complaença, ignorant de crisis monetàries i alimentícies.

Mentre, aquella carretera era devorada anònimament per la màquina...


Ell vivia perdut entre esbarzers de pensaments i mons de cristalls, transparents, ideals. Però ho va veure i s'acabà aquell silenci, la seua pau interior. A l'altra banda del vidre, quasi mirall, no trobà el conill, ni la festa de te. Era un mescladís de carn amb sol, d'arena groga i sang, de dípters nodrint-se d'una esperança morta.


Se n'adonà de la pròpia fragilitat, que vorejava la insignificança.


Aleshores, de certs mots comprengué la llum oculta: dir bon dia, bona tarda, bona nit.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Félix Moreno.

dijous, 11 de setembre del 2008

El bloguer i l'hora del fem.


Era de nit i, pel fred tan fosc que feia, quasi cap ànima era al carrer. Cada nit treia el fem a la mateixa hora; l'única companyia era la d'un fum que li eixia per la boca trista del cor. El pàl·lid llum de la meua cambra on filava blogs il·luminava les seues passes per la vorera: endavant quedava el contenidor de les desgràcies. Desconec la força amarga per llançar les deixalles, però la tenia; potser el seu cos endevinava la rutina groga, mentre les fulles mortes li cordaven braçalets i anells d'amors antics.
Havien transcorregut massa primaveres en què l'oblit li parlava. Però aquella nit caigué del dedins del poal un full; la reina dels vents me'l féu entrar pel finestró. Ell, d'anys ençà que havia tancat la seua vida amb pany i clau.

A la nota...:

Joan,
compra creïlles i cebes tendres.
T'estime,
Teresa.

Joan era a la feina quan ella es va diluir en un capvespre de tardor.
Entre les ombres, aquest tatuatge fou el darrer record.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Clauamorim.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Dos poemes de Setembre.


El mestre Francesc Garriga guanyà l'any 1991 el premi de poesia Josep Maria López Picó amb l'obra titulada Setembre. Li vaig comentar a Entre somnis i realitats que era un llibre extraordinari... Teniu una petita mostra...

Josep Lluís Abad i Bueno



a canvi del que tinc només espero
dos grams d'amor (?)
en el platet dels justos
remordiments,
i alguna nit d'insomni
potser.

després l'oblit
a l'altre plat de la balança,
car vull el que és efímer
en el jardí de les sorpreses.

i em sé de pas sobre el teu cos.


*** *** *** *** *** *** *** ***

podríem fer l'amor i no el farem,

massa nit ens separa.
i hem deixat de teixir
la intimitat que ens sostenia.

les hores repten amorrades al sol.

el vent mourà les branques
potser a migdia,
la sopa massa freda ...
podríem fer l'amor i no el farem
hi ha massa engany en la conversa

i l'aigua de la dutxa està glaçada.

tenim el foc, fa temps, mal apagat:
ha omplert de fum tota la casa
i ara ens ploren els ulls.
qui ens vegi pensara que ens estimem.

però tu i jo ja no farem l'amor.

dissabte, 6 de setembre del 2008

Lluny de casa.


Estava assegut a la cadira.
Però, malgrat la paret clivellada de calç, viatjà esperonant les seues temples, lluny de casa.

Aquesta era la forma correcta i nua de sentir-se, de trobar-se... perdut i alié, envoltat de tot allò que havia anat acumulant durant els anys darrers de vida. Sabia que tot allò era un buf, que podia esdevenir un no res en pocs segons.
I, què faria, arribat el moment ?
Què s'enduria per rescabalar la felicitat?

Amb la mirada als núvols liles del capvespre notà la provisionalitat del seu viure, que al trencaclosques interior li faltaven peces.

On les hauria perdudes?
En quina fira?
Sota quin sol de quina plaça hauria oblidat els somnis?

Les ombres i un vent rúfol acompanyaren aquell estrany desassossec. El fred s'ensenyorí, a poc a poc, dels bancs de fusta i les gàrgoles de la torre semblaren fer-li l'ullet amb desídia. Assegut a la cadira, quina sensació tan gran d'estranyesa...!
Antigament fou vorejat per Arcs de Sant Martí i corones de malves. Aquells ulls d'arrop desaparegueren en lent anonimat, com si un estel captiu s'hagués esborrat. Cap persona s'hi fixà. Tan sols les llàgrimes del cel l'ameraren.

Assegut a la cadira, ja no esperà mai més la sentinella del seu cor.
Vençuda la tristesa, plogué a tot arreu.

Ell,
perduda l'ànima,
lluny de casa.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la foto a Gadjoboy.

dijous, 4 de setembre del 2008

Val, ja ho sabem !!!!!!!

Val, ja ho sabem que a Mallooooooooooooooooooooooooooorca es presenta LA CATOSFERA LITERÀRIA. No hi ha per a tant; és una mica cansat que a tots els blogs del blog de lletres peguen tant la pallissa amb aquesta notícia. És una simple noticieta més en l'ampli i desconegut o amagat conscientment món de NOTÍCIES.
Òndia, els melics bullen!!!!!

M'he fixat que alguns blogs d'aquest hiperblog surten molt més que d'altres; és el cas que es repeteixen cíclicament tot i que no afigen noves notícies; o algun informàtic o administrador de l'hiperblog m'ho explica o, al capdavall, pensaré que les classes de 1ª, 2ª o 3ª també existeixen en la publicació on line: Jo sóc amic d'aquell amic que és amic, al seu temps, d'un humà amic? Serà aquest joc de paraules alguna premonició o tan sols un pixar fora del test? He de dir que tots els que surten més vegades són més "guapos", almenys pel fet de sortir més a sovint, la qual cosa pot tranquil·litzar algunes consciències.

La sort per a alguns és: Quincy Jones ens fa el moment NO tant avorrit.

Josep Lluís Abad i Bueno

Del llibre << La flauta prohibida >>.


















Dos poemes: un manipulat lleument "Te aconsejo dormir" i l'altre un sonet "El asesino de una flor" amb el permís del mestre Carlos Edmundo de Ory ( llegiu l'enllaç de la Viquipèdia- en català no existeix aquest poeta) i dedicat a la bellíssima poeta i amiga Papallona de dilluns.

Josep Lluís Abad i Bueno


TE ACONSEJO DORMIR

Te aconsejo dormir cuando no puedas
ir a misa en un sueño
pagar todas tus deudas montado en un caballo
llamar a una puerta y que se abra
jugar con un mecano en el suelo de un cuarto

Si no alcanzas dormir con tus drogas de insomnio
asómate al balcón a medianoche
y ve pasar soldados que vuelven de la guerra
o una mujer que lleva una maceta
o cuatro penitentes de Sevilla

Te advierto que es lo mismo
que duermas o que no
que sueñes o que fumes
si al encender un fósforo
quemas la oscuridad y la llamita
te habla

Dile a tu almohada que eres una señora
un señora una señora
no vaya a ser que crea
que te olvidaste de dormir como ella sabe.

*** **** *** **** *** **** *** ****

EL ASESINO DE UNA FLOR

Lo sé que me equivoco cuando aprecio
la vida como crimen de la muerte
porque juzgo la muerte la más fuerte
siendo la vida la que cobra precio

El asesino de una flor es necio
mientras que su cadáver aunque inerte
nace de sus cenizas con la suerte
de ser eterno en su esqueleto recio

Cada minuto como y asimilo
el aire de la muerte y de la vida
y funciona mi vientre como viento

Cadáver general pendo de un hilo
y el dios de las tijeras homicida
me corta para darme movimiento


Papallona, què és la poesia? Sents, veus, et mulles amb les paraules, paraules que tenen vida pròpia?

Podeu veure, també, aquest enllaç.

Agrair la foto a Fred Shively.

dimecres, 3 de setembre del 2008

El darrer bany.

Amb el garrofí a l'ungla fosca del dit índex, tot el món és veu de forma diferent. Així també n'és distint el teclat o les coses a dir-picar. La sang, mig quallada, ix lentament perquè una agulla ha foradat la queratina i drena vermells sobre el codi de barres de la seua superfície. Prémer qualsevol objecte és ara novell i, si no, dolorós, almenys, inquiet... com l' inici d'una nova temporada de treball: ningú no sap amb quina realitat podrem trobar-nos. Interrogants que s'obren a la ment i s'obliden tot just pensats.

Ja hem fet les primeres avaluacions, i tot cau pel seu propi pes. No hi ha res d'extraordinari. Somriures, plors, reclamacions; i la vida seguirà el seu pas.
La maquinària burocràtica, on encara respiren persones, començarà suament els primers moviments i, a poc a poc, adquirirà la velocitat de les estacions.

Aquests somriures humans que, de vegades encerten i, també, poden equivocar-se, fan amables les institucions, en aquest cas, les educatives. Aviat els xavals i xavales acudiran al col·legi i molts pares i mares respiraran.

Mentrestant, la sang del meu dit fa camí als afores de la carn.

I el dolor es mitiga diluint-se com jo ho vaig fer el diumenge 31 d'agost a la deu de la Caritat. Al poble d'Aín hi ha una bassa que s'omple amb aquesta aigua energètica, natural. Encara que siga molt fresca tothom es banya i en aquesta acció s'afaiçonen identitats. El darrer diumenge de mes, amb un típic ritual, moltes persones hi érem. Potser serà el darrer bany que hi farem, comentaven. L'any proper, la piscina serà oberta i, amb ella vindrà el/la socorrist@, el clor, els algicides, bactericides...

Pobra deu a qui furten els amants! Ja no res serà igual.

I tothom desitjava: Tant de bo no estiguera construïda!

Unes hores més tard i, en secret, vaig parlar sobre l'assumpte amb una institució humana del poble. Em digué: -Tu què et penses? Ara, la bassa, també la clorem i li vessem algicides..., en definitiva, l'aigua és tractada. És per això que dura deu o quinze dies neta.

Riu avall, vaig veure, com perdent-se entre les pedres, les molses i els joncs, cert encant...

Josep Lluís Abad i Bueno