divendres, 18 d’abril del 2008

Els dits del sol

El llostre ruixava amb rius d’espurnes els teus ulls africans:
esllavissada de temps fet maragda, malaquita i robí
que se'ns esmunyia de les mans:
Les teues mans captivant el meu cos,
les meues, captives sobre el teu.
I les mans del llostre sobre tots dos,
flames que temptejaven de ben lluny entre les fulles dels roures
i tatuaven mussols efímers i tudons de farina i cendra
damunt la complicitat d’aquella terra encara
fosca.

Un pressentiment tancat dins d’una vella llauna de codonyat
penjada de l’horitzó anava transformat-se, vivíssim, en dia.
– El jou del jorn.
Et vaig dir mirant-me a la selva dels teus llavis.
– O qui sap… El jorn del jou.
Em respongueres tota feta una rialla mentre el safrà de l’albada
et tacava, orgànic, el front i les galtes.

No aconseguisc recordar quants dies feia que havíem
descobert plegats al Rivet l’exili de les libèl·lules.
«Somnis sense rumb;
en erms cremats,
la veu del vent.»
Com en l’haiku d’Onitsura,
¿aquelles ditades de sol eren somnis que erraven sense brúixola?

Les véiem vagarejar perdent-se cap al Mançanar,
el Morral Blanc,
el Castell d’Àsens i
el Bovalar.
Com minúsculs autòmats feien la singlada
unes voltes cap al Nord i d’altres cap el Nord-Oest,
creuant el borrissol verolat dels avellaners
fins que al remat, totes, queien abatudes pels ullals dels cans
del vent i el fred.

Algunes morien sobre els llentiscles i les gavarreres
i es quedaven (flors de gebre, amargament minerals)
com antigues ofrenes als déus del bosc.
Fetes apocalipsi suraven per a sempre sobre la boira d’algeps de la raureda.
D’altres queien al terra i la seua diàspora s’ofegava
en un tràngol de carbonets:
les formigues les desballestaven
talment com si foren rovellats navilis
avarats a la sorra de les platges d’Alang i Mumbai.

Res, però, no aturava la resta del seguici que,
tossut doll de jaspi sobre la claror,
afrontava el seu destí
i desfeia amb tossudesa
fragments del camí atàvic de la tramontana.

El pressentiment de la llum
(traduït a correcuita sobre el mantell:
una mar de te amb illes verges de pa torrat amb sal i oli),
ja era llavors crisàlide del dia
i els teus ulls africans, amb la saba nova
d’un exèrcit d’alliberament,
asclaven el jou del jorn que,
des dels budells de l’ordinador,
el barril de Brent ens esclafava damunt
dels somnis.