dijous, 22 de febrer del 2024

IRONIES


Quan l'estiu darrer s'estirava fins a la fi de setembre, un cop baixat de la Serralada d'Espadà, eixia per les nits aleatòriament amb el patinet del meu fill. Feia una volta pels afores del poble i arreplegava uns quilograms de vent que em refrescaven l'ànima.
Tot seguit, com el fill --propietari del mateix-- no podia fer-ne ús, carregava les bateries. Aquest era l'encàrrec amb què m'havia responsabilitzat.

Un veí del poble, en veure'm la primera nit sense dur casc, em cridà i, davant seu, m'explicà la conveniència i seguretat personal que aquest hàbit em proporcionaria. Vaig haver d'assentir i fins aleshores li he fet cas.

Ja no he tornat a emprar la màquina que em regalava mots i frescors oblidades.

El mateix veí, un dia creuant una carretera de les rodalies per on eixia amb Jana, m'exhortà perquè tingués la precaució de mirar ara dreta, ara esquerra en fer-ho i que no estiguera tant pendent del mòbil i les contestacions que em segrestaven del meu voltant. Vaig assentir novament, car un descuit pot dur-te a malversar uns diners per a la mort, quan ho hauríem d'haver fet en Vida.

Ahir tornava dels horts amb Jana i vaig observar de d'una cantonada com el meu veí demanava al taulell de l'estanc dos cartrons de tabac ros.

Amb el cap cot i en silenci, Jana i jo continuàrem el camí cap a casa.

dimecres, 21 de febrer del 2024

Bestiaris literaris a la literatura catalana?

Quanta solitud hauràs viscut per tal de dibuixar els teus diaris.
A ratos perdidos 3 y 4 escrius el text de la fotografia.
Quines reflexions et rondaven pel cap en fer-les? 
També les tinc jo...

dimarts, 20 de febrer del 2024

Veritats evidents silenciades.



L'Alétheia (del grec antic, αλήθεια) també ofereix resistència a certs crítics que elaboren ressenyes sota etiquetes caduques.

Veure poema fotografiat
Cavall trencat, de Josep González Clofent, any 2013.

dijous, 15 de febrer del 2024

Càustica paraula, Tauromàquia


Goya, un crític de la Festa Nacional, estampa 15: Desjarrete de la canalla con lanzas, medias-lunas, banderillas y otras armas.


Després d’haver contrastat el concepte psicològic  "d'indefensió apresa" --i per tal de no caure en la mateixa--, ja que ell s’ha autodenominat “artista de los ruedos” em referisc a l’Íl·lustríssim advocat Vicente Barrera i Honorable Senyor Conseller d’In-Cultura i Esport, tot seguit haver programat la dàdiva de la seua Conselleria de 300.000 € de l’erari públic valencià a la Fundacion del Toro de lídia de Madriz, vull comentar-li unes pàgines per si de cas no ha arribat a la lectura històrica dels següents documents que, per altra banda, des del rei Alfons X el savi fins a l’actualitat amb Félix Rodríguez de la Fuente i passant per molts altres segles, alguns homenots de la cultura han desat per a la posteritat. 

De fet em faig creus i molt altes, car no veig cultura, ni art en aquest absurda i vergonyosa Tauromàquia que fins i tot el mateix Goya dibuixà en les estampes 12 i 25 de la Tauromàquia tal com alguns altres l’anomenen. 

 Extracte:

“Des del primer espectacle taurí de la història fins al més recent, el bou ha estat víctima de la violència tauromàquica. Al llarg d’aquest capítol faré un recorregut per la crueltat amb la qual els bous han estat tractats històricament, un macabre repàs que hauria d’avergonyir fins i tot al taurí més recalcitrant. Comencem al segle XVI. En aquella centúria, el metge Gómez Pereira, a la seva obra Antoniana Margarita, és un dels primers pensadors de la història a posar de relleu aquesta qüestió. Nascut el 1500 a Medina del Campo, aquest metge, que estudià a la Universitat de Salamanca i que està considerat un dels més insígnies i notables de la seva època, es refereix a les corregudes com una «crueltat […] bàrbara». 

Pel que fa al dolor del bou, assegura que «el patiment dels bous perseguits arriba al cim del cruel quan són ferits per perxes, espases i pedres». I, a més, sosté que «no hi ha altra pràctica humana amb la qual la vista de l’home gaudisca tant com amb aquestes accions tan vergonyoses, fins i tot semblant que la bèstia demana la llibertat amb brams suplicants». Avançant-se molts anys a les evidències científiques, Gómez Pereira ja reconeix en ple segle XVI que els bous senten i pateixen i que demanen clemència amb desesperats brams. 

No em sorprèn que aquest destacat metge considere el tinglado i negoci taurí com una vergonya, ni que condemne que els homes gaudeisquen contemplant un animal que suplica pietat mentre és impietosament atacat i mort. Qui és la bèstia? El bou, que demana la seva llibertat amb brams?, o l’home, que gaudeix matant-lo o veient com el maten? Bèstia només n’hi ha una, i tots sabem qui és. D’altra banda, i com assenyala el propi Pereira, qualsevol arma o utensili ha servit històricament per divertir-se ferint i matant els toros: espases, pedres o llances. I moltes altres coses més, i molt pitjors”.

 Pan y toros, Juan Ignacio Codina Segovia 

El pintor i escriptor José Gutiérrez Solana escrigué i pintà, al segle XX, l’Espanya Negra de la Tauromàquia on a més de descriure la mitja lluna, una mena de falç gran amb què tallaven els tendons dels bous que defugien la pica, banderilles i matador. 

No cal parlar de les banderilles de foc que anul·lades en el primer terç del siglo XX, per Real Decret de 13 de junio de 1928, encara que de forma definitiva, por Ordre ministerial de 17 de marzo de 1950. En 1978, l’empresari Agustín García Calleja proposà rehabilitar-les, però no ho aconseguí. Sembla que no mai les tastà en primera persona. 

Estampa 25, Echan perros al toro
Aquestes foren bescanviades per 4 parells de banderilles que calia insertar als lloms dels animals en la bruta i casposa Festa Nacional. 

Als nostres dies s’inserten les anomenades banderilles negres o de càstig: L’arpó, en la seva part visible, tindrà una longitud de vuit centímetres i un ample de sis mil·límetres. La part de l’arpó d’on surt l’arponet mesurarà 61 mil·límetres d’amplada i 20 mil·líme-tres d’ample. La separació entre el terminal de l’arponet i el cos de l’arpó serà de 12 mil·límetres. Les banderilles negres tindran el pal amb una funda de color negre que inclourà una franja blanca de set centímetres a la seva part central.

Vaja Honorable Senyor conseller Vicent Barrera un espectacle sublim i artístic sense parangó, a banda de l’educació trasmesa als menors que podien acudir a les places per gaudir de la Tauromàquia. 

 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 9 de febrer del 2024

Celobert

Celobert

Davant del celobert menja i beu la gossa Jana. El musell gira, ara dreta, ara esquerra. Jo escure quatre plats, el morter, uns gots i coberts mentre pense l'inici d'aquestes quatre ratlles. 

Quina vida més bona la meua, em dic en silenci alhora que inicia el bull la bossa d'aigua.
No tinc una llar freda, la geotèrmia d'un fil d'aigua que recorre per casa subterrani i a 15 metres, m'estalvia  un bon grapat de diners. A primeries del segle XX era el balneari de Rosa.

Quina sort la meua! La mala consciència es passeja, ama del temps, per recòndites neurones.

Ara seuré a taula, em serviré la sopa de miso amb perns d'espelta que m'obre el cor, però també els sentits. Mentre m'escudelle em venen imatges de Gaza. Fumeja el plat com cauen cossos a terra que ja no mai trepitjaran la magreta, la gespa, carrers. Pose la cullera en la boca i la destrucció arquitectònica de ciutat em supera en qualsevol forma de gravar-la en paraules.

Què soparan els pocs supervivents d'un genocidi seccionat com artèria oberta? 
Què puc fer jo des d'aquest cau segur amb l'humil fusell no violent d'un llapis? 

Pareixen les dones per tal que els maten fills, nebodes, marits, cosines, avis...  Quant de temps haurem d'aguantar aquests lladres de llum, aquests polítics maleïts! Dictaminen un estat de guerra i envien els propis ciutadans! Quina màtria més funesta, la condensada als seus cervells.

No t'oposes o et marcaran "covard" amb un signe i perillaràs del viure! Riuran de tu, fins la carn que tens a la vora.

Repase el plat de sopa i el celobert ja ha enfosquit. Ha caigut la nit com ho ha fet l'esperança de fa més de tres llunes i amb 25000 ànimes esborrades. Seccione un mos de truita calenta que altres no duran mai més a la boca. Viure en un indret o en un altre condiciona l'existència.

On oneja la Pau, en quines ments obtuses i mesquines l'han executada?
Per què uns governants d'encefalograma gris i cadavèric no són qüestionats per un poble, per nosaltres, per altres països i continents?

Rabiosos, caldrà veure morts els gossos per contrastar la desaparició d'aquest virus de la ràbia?

Amb els plats a l'aigüera, giravolten les neurones en aquesta amarga fira. Ara el celobert em mira.

diumenge, 4 de febrer del 2024

AIGUA, QUEVIURES, VACANCES I CAPITALISME


No sé si el presi Carlos Mazón ha escoltat alguna vegada en la seua curta vida aqueix substantiu del "Col·lapsocè", vaja, un mot que comença a treure el cap davant d'un sistema econòmic capitalista caduc i miserable, com ho és en molts altres aspectes en què vivim. 

  Probablement Mazón camina per indrets on no entropessarà amb els professors Carlos Taibo o Antonio Turiel, per anomenar alguns. El que ell desconeix, com també altres és l'atzucac --ignorarà també aquesta paraula, no dic res la pronúncia?-- a què ens conduirà aquest afany consumista on encamina aquest projecte que confon progrés racional , --ha mort aquest concepte il·lustrat, l'hem assassinat els humans?-- amb l'afany depredador del model econòmic, tant de l'autonomia, com de l'estat de la pell de bou.

Allà cap a la dècada dels 90 del segle XX llegia la gran revista valenciana Debats i ja apuntaven científics, filòsofs i historiadors que els humans som uns individus de mala classe pels comportaments que tenim i desenvolupem amb qui ens nodreix i possibilita l'existència: la Terra. 

Alguns ja enunciaven que no li som imprescindibles al planeta per existir, ben cert; que si no hi havia un canvi d'actituds i la forma d'entendre la relació, els humans seríem eliminats del joc de viure.

Sí senyors, i així ens va; creixement, més creixement, però sobretot econòmic! Comparem-nos amb el que ha hagut a la resta de països de la U.E.. Volem més turisme, més consum intern, de tot: estris, andròmines, queviures, banys, piscines, jardins i un llarg etcètera d'elements que tots són finits. Vivim com si no hi haguera demà, consumim el futur dels nostres fills i nets.

Els polítics del nostre petit País Valencià i del territori de la pell de bou viuen (una gran majoria) d'esquena als senyals que el planeta ens bandeja --dia sí, nit també-- als musells. 

85 mil·lions de turistes de l'any 2023: quina fita! Vaja, com si això fos sagrat. Aquesta xifra l'hem de superar, l'economia ha de moure diners, diuen.

La pregunta que em faig i feia als meus adolescents alumnes allà pel canvi de mil·lenni era:
- Amb quina aigua?
Amb quins aliments?
On dipositarem tot el fem i deixalles produïdes?
On aniran a parar excrements i pixums?

I pensen en augmentar aeroports en nombre, engrandir-los com si foren estructures de plastilina, connectar trens ultraràpids, alhora que, al país, iniciem restriccions d'aigua per sequeres que no seran caduques: més i més consum d'un element, l'aigua, amb escassetat. S'encariran els aliments alhora que minven existències? Hi haurà conductes rapinyaires i revoltes per mancança del elements vitals? I ens arribarà el col·lapsocè.

El consumisme serà el nostre botxí.

divendres, 26 de gener del 2024

Ruta de la llibertat

No és aquesta la de qualsevol partit polític avariat pel rol que, voldria desenvolupar, però no pot i es perd en improperis perennes. No.

La meua ruta particular i que em fa lliure consisteix en el compromís d'anar cada setmana al poble que m'ha vist créixer i comprar les vitualles que necessita la mare nonagenària; consisteix en treure la roba de la rentadora i estendre-li-la, perquè aquells braços que em pujaven "a la geganteta"quan era petit per dutxar-me a la tina gris, ara no s'alcen al cel com sí faig jo en mirar-la. Ruta de llibertat és apilar-li la les begudes de soja i les ampolles d'aigua al rebost, la farina de força, la de sègol, el sucre, café, les llaunes de sardines a l'armari de paret, creïlles i les cebes. La ruta em porta al refrigerador per proporcionar-li les gotes per als seus ulls secs i cansats, guardar les verdures, tomates i els formatges. 

Tot just després pregunte si ha llegit algun poema del meu darrer llibre i em contesta que les lletres, al mòbil, són massa petites. Li comente que li duré una impressió en paper. 

I continua: -llig-me el poema 13; i ho faig.
- Ara el 25; i continue.
- També el 24; així sia!

I li demane el per què aquests, per contestar-me: - El 13 perquè fou el dia que em vaig casar amb el pare, el 25 perquè era el seu aniversari i el 24 perquè és el meu.

I jo li dic: - doncs ara et llegiré els tres darrers que són ben petits i abans m'aixeque de la cadira ja hauré acabat. Somriu.

Quina ruta aquesta més feliç on la longitud i la latitud s'estiren en l'espai i la veu. I me n'adone com de fan meu és la mare.