dissabte, 25 de novembre de 2017

Quan actituds, gests i paraules no valen


Jana ataülla el viure que l'envolta
Sí, estimats lectors, indignació. 

Un company i bon amic m'enviava un enllaç abans-d'ahir per fer lectura. A l'endemà en uns minuts lliures que tenia li vaig fer una ullada mentre el meu cervell no podia creure's allò que movia els meus llavis.

To no val, és ben cert, i cal establir uns límits professionals però sobretot ètics en les relacions humanes.

L'article que no us el vaig a enllaçar, però sí deixar-vos el títol "La mística vida de Fray Junqueras" de l'escriptor i periodista Rubén Amón em treia de polleguera.

Intente, en aquesta petita vida que m'ha estat regalada, passar quasi desapercebut, alhora que no crec en això de "Si vis pacem, para bellum" Si vols la pau, prepara't per a la guerra. Però és clar que tot té uns límits. I darrerament s'estan sobrepassant i, amb escreix, tots aquests límits d'higiene intel·lectual, de bones formes i de pacifisme vital.

Llegia el text d'Amón i no m'ho podia creure.

- No es tractava d'un petit discurs per tal de ser analitzat lingüísticament i semàntica. 
- Tampoc no era un text  per tal de manifestar el virtuosisme estilístic, en cas d'haver-ne.
- No era un text tampoc que fera palès quotes altíssimes de la llibertat individual de l'escriptor a l'hora de fer tria d'allò que elegeix. 

El meu cabet no parava de fer-li voltes, -potser massa- per tal de localitzar una excusa per tal de justificar-lo; però impossible, de cap manera se'm presentava.

La Alta però devaluada Declaració dels Drets humans afirma que cap persona d'aquest planeta pot ser menyspreada, catalogada o assenyalada despectivament amb o sense violència explícita per motius ideològics, polítics i religiosos, entre d'altres consideracions.

Doncs, em trobava davant d'una argumentació, la de l'article, on es ridiculitzava i feia ús d'una metàfora feridora i religiosa envers la persona d'Oriol Junqueras.

Independentment que sigues nacionalista o no, independentment que sigues separatista/independentista o no (fixeu-vos en l'ús de certs mots als mitjans audiovisuals), independentment que combregues o no amb la filosofia política de Junqueres o no, en una societat sana èticament parlant i democràtica, no podem permetre manifestacions amb aquesta burleta feta pel periodista.

Què haurà volgut fer-se el graciós? Fatal, em deia.
Què haurà carregat d'artilleria subtil per tal d'agradar els seus caps del periòdic El País? Deplorable.
Què haurà volgut deixar ratlles fetes per manifestar la creativitat periodística davant dels col·legues d'ofici?  Desgraciat.

Si senyores i senyors, les paraules que emprem, ja fotografien i identifiquen els nostres temors, la nostra condició personal i el grau d'evolució moral on ens situem en aquest univers de càndids i/o depredadors.

Massa vegades, la mediocritat en la qual naveguem en distints àmbits (economia, política, relacions humanes i llibertats socials) justifica que "Tot és vàlid" quan sabem que això és una fal·làcia típica d'impresentables menors que, de cap manera, podem recolzar.  




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 2 de novembre de 2017

Sota les banderes

Des de fa 33 anys, cada dia entra i ix sota unes banderes que no han pogut amortir la profunda solitud amb què mira la vida.

Ha vist colors, ha tenyit roba amorosa i freda amb paraules, ha cosit tota mena de patrons de l'existència per tal de veure que tot està per fer, que no res ha canviat des que els estels li enlluernaven la pell jove.
La seua fe ha anat empetitint-se alhora que perdia tots els capil·lars dels ulls i  s'omplia d'un gran silenci i harmonia.

Al treball, ara entra i ix de puntetes, amb coixinets al cor: se'l veu vagarejar, vaporós, quasi intangible per a tothom, transparent com la llum que permet tota visió, però alhora resta invisible. Trau papers i els penja al suro dels dies, els recupera en la seua immobilitat. Escolta tot allò que es pronuncia a una distància educada, però no invasiva. Repassa lliçons amb el vent dels dits: - "Tot està bé", es diu.

Un tall d'acer separa el vellut d'un kiwi, a l'endemà una poma, també raïm, els fa seus.

No alça el cap pels corredors, viu paral·lel en universos de paraules interiors i cada cert temps beu aigua sense acaronar la màquina que la refreda. De casa s'ho duu tot; també aquell somriure blanc que diposita entre els crits d'unes personetes que sense ser arbres desconeixen la frondositat dels boscos que seran.

Ix de nou sota les banderes netes i lluentes; onegen, però no les veu: camí de casa, conformat, se n'adona que per la seua sang navega un lleu record d'allò que en altres temps era pluja.

Un dia més enyora aquells cels de tempesta, de foscúria intensa:
- Què en creixerà?
Sí, camí de casa cels inexistents.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 30 d’octubre de 2017

PERVERSIÓ D'ACCIONS I LLENGUATGE



Darrerament tan sols em resta l'àmbit personal o literari per a les emocions. I això, si ho generalitzem, significa agenollar-se i plorar per la pèrdua de la tendresa i magnanimitat entre persones.

La perversitat d'accions i llenguatge s'expandeix per tot arreu a les xarxes amb l'assumpte transmutat en bandera pels manipuladors mitjans de comunicació d'Espanya i Catalunya.

Cadascú acosta la sardina a les seves brases, sense fer palès el joc brut.

Malauradament, sembla que davant del tauler d'escacs has de pronunciar-te en favor de blanques o negres.

Si un joc es redueix a absoluta estratègia, ja no ho és. Esdevé una mirada on predominen els interessos. I això significa possibilitar allò que per diferents camins ens donarà la victòria: els companys de viatge esdevenen enemics.

Ofuscades les  blanques i negres, cap dels jugadors se n'adona de com d'àmplia pot resultar la seua egòtica estupidesa. 

Si expressar-se genera, per defecte, enemics, caldria concloure que l'extinció dels animals humans, a contracor, galopa.


En la bellesa vostra sense cap ostentació, benvingudes sigueu, panderoles!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Petites postals per a Grupeco


Petites postals per a Grupeco
Apreciats amics i companys:

Una nova criatura ens acompanyarà a partir d'aquesta data com a llibre digital, i us el podeu baixar: Petites Postals per a Grupeco.

Us recomane que el graveu a l'ordinador i trobareu diversos enllaços per resseguir.

Petites postals per a Grupeco ha fet cami llargament a la xarxa, postal a postal, de fa uns anys cap ací.

Ara l'he construït com una unitat que arreplega totes les Postals que setmana rere setmana vaig anar escrivint cada matí del diumenge als companys de Grupeco.

Tot començà com un joc. Cada diumenge, en eixir a fer una volta amb la meua companya i pastora alemanya Jana, triava i escoltava una música que em suggeria paraules que naixien sobre el mòbil i prenien cos en aquella humil apk d'Android Color Notes.

Tot seguit enviava pel whatssap la missiva als companys. Ells no savien ni el motiu, ni la intenció.

A la fi, l'experiència ha esdevingut un testimoni de respecte, d'admiració per aquesta idea del compartir sense fronteres, del temps regalat i de l'altruisme que encara existeix i es manifesta. Les lletres escrites són mostra del més profund agraïment a totes i cadascuna de les persones que per raons diferents han tingut alguna relació amb el meu creixement dins de Grupeco.

Sense ells,  aquest llibre no existiria. 

Ho sent pel mestre André Gide i aquella frase seua en opinar que "No es fa bona literatura amb bones intencions, ni amb bons sentiments". Desconec el context en què ho afirmà, però, potser, exagerà una mica massa. Els escriptors, de vegades, són éssers hiperbòlics.

La llibertat més gran d'un escriptor és dir; i podem fer-ho, i expressar moltísimes coses i també contradictòries. Per descomptat, els lectors tenen el dret a obrir o tancar els ulls.  I el món continuarà rutllant indiferent a nosaltres.

Podeu jutjar per vosaltres mateix. No pretenc res, simplement expressar-me. Aquesta ha estat la darrera intenció: despullar‐me  pels  mots,  abraçar el temps  viscut a la vora els uns dels altres i dir‐vos que l’energia descoberta en tot aquest procés,  també és la vostra. 

Tots podem fer-ho.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 18 de setembre de 2017

LEVIATAN

LEVIATAN

Nosaltres no li van demanar opinió a José Luís Rodríguez Zapatero quan reformà la Constitució de 2011 per tal de pagar el deute públic i cercar l'estabilitat dels pressuposts.

El president i Rajoy votaren i pactaren sense demanar opinió als ciutadans: una mesura "podríem dir adequada?", però amb una olor neoliberal amb aromes a Solchaga-Boyer decantant-se cap a la dreta ideològica i cap a un economicisme de facultat: teorització front a solucions pràctiques de la problemàtica real de la ciutadania.

Ara mana la dreta recalcitrant i podrida de corrupció, ensinistradora d'opinions (mitjans de comunicació) i amb ideòlegs "cutres" i infantiloides-venjatius.

Quina colla d'impresentables i de pseudo-intel·lectuals presumptuosos, bufanúvols hem de suportar, Déu meu!

Ara l'Estat és un Leviatan que mou braços i mecanismes adients per impossibilitar la veu de ciutadans, una simple consulta, l'exercici de la pròpia llibertat. Opinar, expressar-se, falta poc per esdevenir un delicte: aquest monstre condemna el pensament i empra tots els mitjans al seu abast per exercir una coerció i repressió sobre persones i també institucions democràtiques que tan sols volen saber si hi ha opcions per a la independència.
La dreta espanyola no ha sabut estar a l'altura de les circumstàncies, l'esquerra light de Sánchez nada i guarda la roba, necessita temps i altres considerats més a l'esquerra no diuen amb veu clara i forta allò què pensen: por al redit perdut en properes eleccions.

Espanya convertida pels governants en un Leviatan que engega i executa lleis de conveniència (també convencionals) i com afirmava Protàgores el filòsof sofista que cal rebutjar si no fan ser més lliures els ciutadans.
Ara el govern espanyol afirma que qui no pensa com ell, és enemic mortal del poble: fal·làcies a dojo.

Quina merda de país ens han llaurat aquesta colla d'adlàters governants?
Quant haurem d'aguantar, Jana?
Cap a on, quins horitzons ens caldrà mirar? 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 24 d’agost de 2017

Independència i Raó

El silenci de Jana

Sí, ja ho sé, tens tota la raó. Tanmateix, no és el cas que haja oblidat el significat d' aquesta darrera afirmació, no.
De fet, jo ja no vull tindre'n cap, de raó, és clar. I perdona'm la redundància.

Vivim en una societat de persones intel·lectualment sàvies (no es tracta d'escarni, ni d'una collonada); ara tothom diu, parla, bela o lladra. I ningú s'atura  a pensar abans d'obrir la boca. Tothom té dret a córrer els fonemes devaluats en una cursa feixuga per arribar primer, per tal de dir la seua, de fer-se notar, de fer present la catedral del seu EGO en aquesta Babel audiovisual, tòxica, farcida de misèria, gangrena i podridura. També hi ha flors als abocadors, és ben cert.

Oh bell, honest, humil i impecable silenci, tingues una mica de pietat envers nosaltres!

Tots tenim les nostres raons, però això mateix no vol dir que totes tinguen un sistema de falques immòbils, igual d'importants i necessàries. Movem les canyes avant, cap enrere, en molts sentits, i de vegades, si ens convé.

Tenim parcel·les petites de raons, justes i íntimament nostres per subjectives. Poden haver raons també objectives.

Però i si escoltàrem els Altres?
I si no prejutjàrem a qui ens parla honestament?
I si qui se'ns adreça és sincer, presenta el cor, de bat a bat, descobert?

NO, ens diem que això no pot ser. Què voldrà ara aquests?

El valor de la Llibertat és sagrat.
El valor del pensament racional i la seua manifestació, també.

Em pregunte el per què d'aquest sagnat en la convivència quotidiana.  Observem com mor la criatura de la societat, però estem glaçats, aturats davant del ruïnós panorama.

Jo vull ser independent, a veure qui no!
Sí. Però que ho vulga no vol dir que sempre ho puga ser. Si arribats ací, penses malament o prejutges aquest raonament meu, potser t'equivoques: m'has fet un tret verbal, de pensament que és el mateix. Mira si agonitze al teu costat. 
Duc mesos i mesos en què volia escriure't aquestes poques lletres, però fins ara romania en silenci alhora que llegia i escoltava a tothom. T'he de dir que no mai renunciaré a la meua llibertat.

T'explique amb transparència.

Sí, jo vull ser independent, perquè també vull la teua independència. Sí, i per sobre de tot, perquè aquesta independència meua va lligada a un sentiment que anomene Amor i Justícia. La nostra relació esdevindrà igual,  si tinc cura i preocupació d'allò que, de tan íntim en tu,  t'identifica i realitza humanament i social. Si t'estime, no voldré mai posseir-te, ni dirigir-te, ni permetre't tal o qual cosa; si t'estime no hi haurà amos, ni esclaus, ni sobirans, ni subordinats, la nostra relació no resultarà d'una anomia, ni d'un convuls contracte, fred, interessat on als plats de la balança  col·loquem guanys en una banda, i, a l'altra, obligacions i deures.

Una independència, siga aquesta personal o social, està abocada al fracàs si tan sols és el resultat d'unes tristes equacions interessades, d'un càlcul allunyat del cor i on s'ignoren poètiques i respectables emocions. Així no hi ha res a fer. Les lleis no fan els individus, ni les societats. Les lleis haurien no tan sols d'obligar raonablement, sinó també orientar, recolzar, i sempre ajudar i millorar-nos. No podem manar-li a qualsevol persona ser independent, de la mateixa forma que no podem manar-li que siga trist o que aprenga amb obligatorietat un idioma. Val, ho podem fer, però la consecució final pot resultar molt desagradable i allunyada del projecte inicial i legal.

Mentre la Independència estiga arrelada a una qüestió de Poder (ho comentava Pierre Clastres al seu article, "La qüestió del Poder a les societats primitives") , com si fóra un joc d'infants o d'adults on plana la crueltat, l'engany, o l'enveja, no avançarem res. O millor, farem un pas endavant i dos cap enrere. Observem la realitat nostra més propera.

Ja saps, no vull tindre raó en tot el que t'he exposat. Ni vull quedar bé, ni em preocupa allò que pensaràs de tot el que t'he manifestat, ni vull acostar-me més a la banda d'uns per negar els altres, siga perquè aquests són, o bé, conservadors, o bé, més progressistes. La meua intel·ligència és curta, finita: necessita de la teua per millorar; no oblides que també somia i intenta les més òptimes solucions. Visc la meua vida, com si fóra cada dia el darrer de la meua llibertat, per la qual cosa lluitaré sempre per la teua, lector, també poble.

La independència i la raó exigeixen una relació de correspondència íntima, de diàleg absolut, transparent, bidireccional.

És duta a terme en la nostra actual Realitat?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 13 d’agost de 2017

BASQUEIG, 3



Jana es mou d'una banda a l'altra del terrat, neguitosa, udolant quasi plorant la propera destinació de l'únic animal en perill que troba.

L'animal té el cul ple d'excrement sec, amb la peülla grata la sorra falsa, car a sota no beurà la set d'aigua i molt més greu encara, la de la llibertat absoluta.

Ell no ho sap, quasi gosaria dir que intueix l'esdeveniment sense escapatòria de la seua mort.

Jana inquieta des del terrat, gemega, plora.

Altres animals, rere els ferros fan onomatopeies, manifesten la seua racionalitat primària. Fan lleis i les acoblen per tal de justificar les seues conductes fastigoses. M'emprenyen aquests legisladors de palla.

M'avergonyisc de l'espectacle i vull dir-ho.
Sembla que tothom té dret a lladrar.
Amb Jana, jo també lladre, d'una altra forma.

Un pasdoble ranci sona de fons.

Vergonya d'evolució. Tinc ois, basquege.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir