divendres, 28 d’abril de 2017

LA gran hipèrbole del pensament dretà aspanyol

LA GRAN HIPÈRBOLE DEL PENSAMENT DRETÀ ASPANYOL.

Aquest escrit és una conseqüència directa i ineludible de l'anterior titulat "Bruxisme amb records".

De vegades, ens sorprenem de com unes paraules -com si foren cireres- ens duen cap a d'altres.

Les intencions i motivacions d'un cervell ens menen a petits cataclismes que culminen en un text.

Anem al gra!

Quan era petit els bondadosos mestres m'ensenyaren a força de piconar-me les neurones les màgiques figures i recursos literaris.
Ara, passats ja uns pocs mil·lisegons, la hipèrbole s'ha convertit per a mi en una de les més preuades. També la ironia.

SÍ, AL PP ASPANYOL i dic aspanyol igual que diem "Asti sores", "Asco mençar" o "arà dio" (la llengua és meravellosa) NO LI PASSA RES.

Sempre he pensat que els ciutadans són uns exagerats. 

Si tot va perfecte!

Mireu, els iaios mantenen els fills i els fills suporten els néts dels iaios: tres generacions unides per un amor místic que em sequen la gola i procuren una sensible llagrimeta.

Mentre la tempesta diària, mensual, trimestral, anual, aporta proves de corrupció al PP Aspanyol, ací no passa res.

Els adlàters figurants i imatges simpàtiques del PP Aspanyol no diuen res, callats com ratetes que desitgen més formatge (monsieur Hernando Fraile, monsieur Martínez Maillo, monsieur Casado Blanco, etc). No oblidem el cap i president desaparegut en combat i refugiat en el mantra d'una economia que millora: Pocavergonyes!

No ho he escrit fa uns moments?

TOT ÉS MERAVELLÓS, exagerats, que no passa res, diuen...

Simplement hi ha una colla de periodistes i mitjans de comunicació de massa que són uns impresentables, uns envejosos i que tenen ganes d'esfondrar el nostre país. Aquest és el nivell intel·lectual, la categoria semàntica que pregonen aquests gurus de la política del PP Aspanyol. Els nostres impecables i llustrosos líders.

No utilitzaré la fal·làcia ad hominem per parlar d'aquests polítics, no em cal i és una conducta reprotxable des d'una moral comunicativa i dialogant, però...

Clar, tan sols els hem d'observar, mirar amb deteniment com parlen, l'infantilisme de les seues vagues i calculades afirmacions, el doble ús d'un llenguatge enverinat que fan i que pretén treure'ns de polleguera, i és així com sempre llancen els balons fora, és a dir, la no acceptació de la podridura i corrupció entre els seus membres.

No saber demanar disculpes, la qual cosa remarca la nul·la empatia  envers les persones, no saber demanar perdó públicament la qual cosa reflecteix l'egotisme insà en què vibren, no reconéixer i tornar allò que no és teu, aspecte que apunta  a una immaduresa emocional i mancança total d'humilitat i humanitat. És una actitud moral reprotxable i punible davant d'una societat que s'ho està passant d'allò més mal, fotuda i amb vivències de desprotecció total i pobresa.

Estem cansats d'escoltar les seues estúpides paraules, les mentides, els embarbussaments a què ens tenen acostumats. Són persones prepotents, malcarades, molt maleducades i d'una intel·ligència barroera i insuportable.

Prou, miserables!
Ja n'hi ha prou de manipular a la societat civil amb enquestes i consignes viciades.

Prou, fariseus!
Mireu sempre la palla de l'altre incapaços d'acceptar el cabiró que us empala i cohabita.

Prou burgesos impresentables!
Mengeu i viviu de persones a qui sotmeteu a duríssimes  càrregues, però sou incapaços de renunciar a qualsevol dels vostres privilegis.

Ara o bé piulen, o bé parlen baixet!

Mireu-los, els lloctinents d'un vaixell que s'enfonsa. No tindreu la gràcia i el savoir faire per enganyar-nos fins a les calendes gregues, eternament.
Podeu continuar dirigint la comunitat humana; i tot i així us excusareu per la tirania dirigida i ensinistrada del nombre de vots rebuts.
Sí, ho podeu fer,  però ja, de fa temps,  us hem calat la grisa i mediocre buidor que sou.

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 5 de febrer de 2017

Elemental


El príncep mecànicament s'agafa a l'aroma de les taronges i les llança a terra, una rere l'altra.

Jo avui l'he seguit. 

Vaig i vinc pels fraus d'una immensa tristesa fins situar-me plantada a la seua vora.

I em diu:

- Saps Jana, a la meua vida tot és senzill i elemental, una cíclica rutina però que estime.

Tinc sort de poder treballar; m'aixeque i  tinc el pa calent a taula, la crema de sèsam i la melmelada de taronja amarga que jo mateix elabore.
Després del desdejuni un grapat d'animetes creixents m'esperen. Hi ha dies silents, d'altres més engrescadors. Tot m'és fàcil, quotidià.

Torne a casa quan el sol ja pensa en arrecerar-se i la família m'acompanya. 
Tu, no mai m'abandones, em segueixes sempre. No ets una ombra, ets joia, fidelitat insubornable, amiga infrangible, pura mirada.

Quieta al costat, observes -sense un perquè- aquest engronsar-se del vent que acompanya els meus braços cap al calor encotillat dels fruits marcits.

Cauen al cabàs, lents, amb un soroll sord, amortit per una esponja  i el capvespre, simplement, passa.
El fong blau es dispersa microscòpic dintre d'aquests pulmons que inhalen.

O bella Jana, abillada d'un  vermell foc, tota senzilla, elemental. Jo sóc, també, un home amb salut d'allau i ulls de mel. 

Acompassats tots dos, veloç  t'incorpores a cada pas donat per tancar aquest desig que encercla cada arbre que ens mira. 

Aquest amor nostre, confiat, lliure, sense contraprestacions,
sota un cel blau, elemental.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 6 de novembre de 2015

Tres poemes bells per a no defallir i arrelar en una vella esperança: Poetes & Cia

 "Viure consisteix en repetir-nos fins que s'acosta l'oblit".

1)

Haiku

Vius, caus i creixes.
Les flors d'hivern prediuen

un nou llenguatge.

Paradoxalment, és a la temporada del fred més cru, dur i en una naturalesa adormida, quan l'ametller desperta els seus somnis i ens els ofereix: les flors d'hivern, unes flors humils i delicades que transformaran el llenguatge de totes les criatures vives de la Terra.

2) 

El poeta escriu un poema per a ell mateix, se'l dedica per rescabalar-se en les hores més fosques d'un no-res que, mancat de sentit, no condueix enlloc. 
Acceptar el buit de l'abisme també ens enriqueix i realitza com mortals i vius.



3) L'intima i vertadera religió, l'amor regalat.


El poeta ha sabut escapar-se del propi jo i mirar cap els altres, l'espill on es reconeix, en aquest cas l'amor. Si existeix o reconeix una vertadera religió aquesta no és una altra que la de creure en una gratuïtat absoluta, sense contrapartides. Allò mes quotidià si és compartit amb els altres genera una dimensió comunicativa on la bellesa no s'expandeix pel miracle del seu poder persuasiu, sinó més aviat per la mirada amorosa que els altres li retornen.


Adore la teua fe

Perd el temps i les hores passen,
com el sol, sobre una pell
que no sempre enganxaamb paraules,
la bellesa.
                 El món s’enfonsa
em submergisc -cada cop més blau-
als braços musicals del teu record,
perenne i solitària esperança.
Poeta, diuen que has escrit
contra Déudigues-nos on l’has trobat,
amb quina roba se t’ha fet present,
humà tu, oh vanitós!
Haurà estat amb l’única imatge possible,
la teua?
             Mesclem paraules
amb la il·lusió que la combinatòria
faça corrua d’intel·lectuals,
moda efímera.
                        Però no mentisques:
ets més cor que vocabulari
i et desfaràs arena al vent.
Déu no és cap projecció,
ni el fractal d’un somni;
tampoc l’esbós de tot allò
que raonaràs.
                      Déu podria abillar-se
amb les mans quan rentes llençols
o parles, Déu s’abilla si pares taula
bull l’arròs;
                      em fa l’ullet
quan véns nua de prejudicis
i estudies, lliges la mel dels qui mirem
o fas la compra. Déul’apunt
del teu somriure de maragdes,
la melodia llunyana del saxòfon
entre els núvolsaqueix color
abans del tremolor definitiu,
callat,
          per sempre més,
                                     de la memòria.
Déuamb tu, habita el silenci.
I, també, aqueix calfred sagrat
d’un capvespre sense sol si reculls,
d’aquest alè,
                       les seues roses.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Carta futura per a la meua jubilació

Apreciades companyes i companys:

 Ha estat tota una experiència el fet d'haver compartit amb vosaltres i durant tots aquests anys la meua soledat. Naixem sols i morim, també, d'aquesta manera. L'espai de temps entre aquests punts del segment i on es desenvolupa l'existir és pura inconveniència aleatòria.

Però no dec, ni puc queixar-me. 

He crescut en la innocència i bondat més absolutes. L'atzar m'ha regalat una agradable família on he arrelat en valors i ideals; i tot just després, he format part del món, inserit en la societat, en l'àmbit del treball. 

No he tingut cap entrebanc, la llum i els colors han estat sempre amb mi. La resta, per tant, ha estat "un passar de moments" envoltat de persones, de situacions i d'objectes que m'han acompanyat fins ací. Us ho agraïsc, no puc fer, ni dir cap altra cosa més. 

Saber que us creuàveu amb mi era el més gran alleujament. Caminar amb vosaltres, saber-me a la vostra vora, era tot un consol. Delerosa, la meua carn us fregava en el desig, però s'aquietava conformada en la sola i trista idea. Érem vides paral•leles, sempre ho hem sigut i ho serem.  I així continuarà. 

 - Bon dia, com va tot? suggeria la cortesia quotidiana... 
- Un somriure o petit acudit, per semblar que trencàvem el gel, però no res més. 

De vegades, una majoria, les vostres converses captades, semblaven l'espurneig allunyat de molts anys llum. Una ganyota improvisada era allò més proper a manifestar per correcta educació. Tancava la porta del vehicle i les escales -com montanya rusa mecànica- em conduien al treball; obria la carpeta, la memòria dels dies petits i espargia llavors amb poca fe; desitjava que germinaren en la pols dels vostres dies. No eren paraules buides, no, allò que us deia; tampoc no era un maniquí, però al fons de l'aula i projectat, em veia a mi mateix amb les carasses i les paraules que un vent invisible i fort desmembrava. I m'acudia la pregunta sense resposta: què restarà d'aquest verb en ells? Hi haurà un minúscul bocí d'humanitat? 

Una hora, una altra, un forat negre de temps i corria al refugi de les andròmines que ja havia fet meu. La meua sala, el meu espai vital es reduïa a una taula, uns pocs papers i les mans quietes i regirades un i altre cop, mans que lentament tacava el temps. Recorde com mirava les del meu avi, les del pare, tacades; ara, a la meua pell. 

El temps, aqueix lleu missatger d'esperances... Què se n'ha fet d'ell? 
En quin lloc aquestes les hem colgat? 

 S'obria la porta i companys que entraven o bé sortien, persecució de mirades, abismes impossibles de comunicar. Cada dia a les 10:45 dues adolescents, sempre coloms en la tempesta, em rescabalaven l'horitzó, quietes les mans, però tot abraçant la pols, la solitud d'aquelles prestatgeries, les meues anònimes andròmines, també, ho he de dir, l'amable complicitat d'algun company i la veu d'alguna mare preocupada pel fill. 

Hi havia silencis, massa. Per què parlar quan cadascú camina dins de flors de cristall? Amb ulls glaçats admirava llurs gèlides belleses. Així s'han esllavissat les hores, els dies i els anys... 

Temps arrere, en les llunes i més llunes d'un passat jove creia en tot allò que feia, era un vailet benintencionat. El món era una baldufa que mitjançant la paraula feia ballar. Almenys això somiava fer. Però vingueren els contratemps i encara lluitava malcarat a tot tipus d'adversitats. 

Després un feix d'ombres i de llum em va tocar i tan sols se m'acostà un humil silenci. Així vaig arribar a la suspensió dels judicis i restí en l'admiració. 

He estat un privilegiat, un home tranquil que observa. Tot el que m'envolta és ple de gràcia, i vull creure en un sentit de tot allò que ens ocorre i que se m'escapa; és ací on vaig comprendre el valor del desafecte, el tàcit llenguatge de l'oblit, l'amor que dansa en el descontrol, la bella dissolució. 

Gràcies alumnes, gràcies companys. 

A les mans ja no em creixen roses de mots, tan sols dies trencats; ara resta, amb ulls ben oberts, sentir aqueixa esperança tantes voltes truncada: rebre la vida i amb la mirada callar.

La Vall d'Uixó a 21 d'octubre de 2015. 
  
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 14 de maig de 2015

No rebré més cartes d'amor

                                                                                         A Salvador Martínez Benavent.

El més natural del món és viure.
El més natural del món és morir.

Cada dia observe persones compungides, que manifesten sentiments i emocions per la separació forçada d'altres éssers humans. Ben cert. Però també veig que el món continua amb la seua roda eterna d'esdeveniments imparables.

Ahir mateix pensava en Salvador. Pensava en la vespino roja amb què es passejava pel poble repartint el correu. Salvador em dus alguna carta d'amor? I sempre em somreïa.

Ara, ja no hi és. Els xiquets continuen amb la pilota als peus pel seu carrer, en la seua façana. Corren i criden, amb molt de rebombori. La veïna trau l'engronsadora i seu a la porta; dóna la berena al nét. Els avionets llisquen vol ras, freguen el terra, la cíclica primavera. Al bar del costat entren i ixen els parroquians de costum. Alguns caminen fins la casa abadia, altres cap al forn.

La vida i la mort són al carrer.

Arribarà el moment i jo també partiré; farà vent, sol o plourà: em soterraran. Algunes tendes restaran obertes, el rellotge de la plaça farà música, ballaran les seues manetes indiferents al present, a l'esdevenidor. Alguns no s'assabentaran del meu decès, aspecte no gens important. Les mosques empaitaran els veïns asseguts als bancs de la plaça la Vila, tal com em passa ara mateix. Potser escoltaran els cants a Maria, és maig, la porta de l'església oberta.

Ni el prestigi, ni la popularitat són preuats tresors; tot s'esvaeix; sí, en canvi, caminar, oldre, parlar, riure, escoltar, creure, esperar.

Sembla que la felicitat s'acosta a aqueix estat on l'aventura de viure i morir cal agafar-la amb la més estricta naturalitat.

Ai estimat Salvador que ja no em duràs més cartes d'amor!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 8 de maig de 2015

Soledat farmacològica


Al meu fill Guillem, pels noms compartits.

Tenia les mans plenes.

No res més li cabia en llur concavitat. Però habitava una gran soledat.
Els dies eren curts, massa. Les hores se li esmunyien en les dolces revoltes, en els meandres d'una ment que oferia recer una vegada, i una altra, i una més encara, a les paraules. Vivia esclau de les mans, els tous dels dits llegien quilomètriques avingudes de noms. Eren estranys, combinatòria de fonemes que no li recordaven aquells desassossecs amorosos adolescents.

Mentrimentres, a contracor mirava -rere la ferma línia vertical de la porta entreoberta- el resseguiment dels ulls envers els mots que podia oldre als papers, però que no li trencaven el sentiment de solitud.

Tenia ulls picardiosos alhora que segurs; i la lletania de noms li supurava per tot el cos: carbamazepina, topiramat, lamotrigina, digoxina, amitriptilina, clorpropamida, nitracepam, fluconazol, ciclosporina, fenitoïna, haloperidol, gabapentina, citalopram, diltiazem, pravastatina, dexametasona, selegilina, metilfenidat, efedrina, salbutamol, alfa-metildopa, dobutamina, esmolol, rivastigmina, biperideno, metilprednisolona i diazepam.

Tenia el cos ple de noms i l'aire no li feia perdre cap. 
Inseparables d'aquests, la seua soledat.